La mort ens farà tots bons?

Segons una de les normes d’urbanitat a penes escrites, quan mor algú s’espera que tothom, tant els companys i saludats com la majoria d’enemics, en diguin ditirambes, mentre els qui en farien apreciacions diguem-ne crítiques opten, de moment si més no, per un silenci si fa no fa respectuós. Tots devem recordar alguna ocasió en què la norma ha estat transgredida, bé perquè l’obra del difunt la feia inviable, bé per l’excés de passió pòstuma d’algun dels seus detractors. Aquests dies la mort de Fidel Castro ens en serveix un exemple previsible. Però l’espectacle que es va produir dimecres passat immediatament després de l’infart de Rita Barberá, quan el seu cos encara era calent –així mateix insistien a dir-ho els que se’n mostraven més afectats, sense que els calgués precisar de quina mena de ‘caloret’ devia ser calent–, sembla tenir una categoria a part. Com deu correspondre a la dona excessiva que el protagonitzava involuntàriament.

Recordem-ho. Així que va córrer la notícia, es van anar succeint en cascada mostres d’estupor dels antics coreligionaris de l’encara senadora. I com més alta era la responsabilitat del declarant, més grossa tendia a dir-la, com si competissin entre ells. Entre el ministre Rafael Català i l’ex-president del congrés espanyol Jesús Posadas, costa de dir qui s’enduia la palma… D’aquesta manera, des dels diputats fins als soldats rasos del PP, tots van anar construint en poca estona un relat fenomenal segons el qual entre tots hem matat Rita Barberá. Entre tots, amb la premsa al capdavant. Entre tots, amb els partits de l’oposició –és a dir, en aquest cas, tots els altres sense excepció– fent-hi insídia. Entre tots, llevat d’ells mateixos. Ells, els del partit que la va convidar a sortir-ne quan el cercle es va estrènyer tan indissimuladament sobre l’ex-alcaldessa que ja tots la vèiem asseguda al banc dels acusats. Injustament, deien ara. Sense cap fonament, deien ara. Això d’aquesta setmana ha estat un psicodrama en directe digne del reality show televisiu més ben guionat.

Més encara: ha estat, si voleu, una mostra, potser la més impúdica, de la percepció d’impunitat que té tota aquesta colla. Perquè ells, aquesta colla, són el poder: senten que el poder és d’ells com qui diu per naturalesa, i nosaltres, ves què ens hem pensat de demanar-los-en comptes i qüestionar-los-el. Converteixen la presumpta corruptíssima en víctima. Ens retreuen que en sospitem i que hàgim gosat dir-ho en veu alta. Ni que hagi estat el desvergonyiment amb què actuava el que ho va esquitxar tot d’indicis tan flagrants que no es podia no sospitar-ne. Ens ho retreuen i esperen que ens en sentim culpables, que la mort de l’anomenada alcaldessa d’Espanya ens pesi a la consciència, que ens torni la por davant la seva ira mal dissimulada en tristesa. Quin dol més estrany, el seu. O no: més aviat, quin dol més culpable, tan impostat. I que mesquins, de mirar d’esquitxar tothom amb aquesta seva culpa mal païda.

Aquest és el seu relat: quan en plena persecució el perseguidor ensopega, es queixa que ha caigut per culpa del perseguit, i és que mira tu també que intentar fugir… Aquest és el relat. S’imposarà? L’imposaran? Resultarà, al capdavall, que sí, que la mort ens acaba fent bons tots sense excepció? Potser sí: la inèrcia de les normes d’urbanitat ha fet que arran del traspàs de Rita Barberà gairebé ningú no s’hagi estalviat un ‘descansi en pau’ o un ‘al cel sigui’. I això que en aquest punt de la causa oberta contra ella, ara per força tancada en fals, em sembla que la fórmula més dolça que li hauríem hagut de dedicar és un contundent ‘que Déu l’hagi perdonada’. Ell, si de cas. Ell, que potser sí que pot.