La marmota s’ha d’agafar vacances

‘2012: Catalunya, nou estat d’Europa;

2013: Cap a la independència;

2014: Ara és l’hora;

2015: Via lliure;

2016: A punt;

2017: Som-hi; 2018: Ara “en sèrio”; 2019: Ja quasi quasi; […] 2022: La culpa de tot és dels poscos; 2023: Ho tenim a tocar; […] 2027: Ja estem buscant aparcament; 2028: Quan acabi de consultar el Facebook m’hi poso…’

Aquest és un tros d’un Whatsapp humorístic que potser heu rebut i reenviat aquests dies, juntament amb el fotomuntatge de Bill Murray, en ple dia de la marmota, transmetent l’11-S amb la carxofa de TV3. Perquè, amb el permís dels ‘indepes’ de la cella arrufada, encara n’hi ha que saben riure’s d’ells mateixos: una capacitat que, aplicada a l’individu, es considera una mostra saludable d’autoestima. I encara sort de l’autoestima, perquè als partidaris de la independència de Catalunya se’ls demana passar unes proves de resistència que no es deuen exigir a cap més nació democràtica del món.

Aquí la cansalada s’ha de suar el doble (i qui es va manifestar sota el sol de diumenge ja ho pot jurar). No n’hi ha prou de muntar un any darrere l’altre les mobilitzacions populars més massives del continent; no n’hi ha prou d’assolir una majoria absoluta ‘indepe’ al parlament; tampoc no n’hi ha prou de ser un 48% d’ànimes prou valentes per a jugar-se-la sota amenaces de vagar per l’espai sideral, abans que no continuar amb la certesa d’un estat en contra. Però això no és res comparat amb la prova de resistència que ve ara: la de l’any que la marmota haurà de fer les maletes perquè tot es precipitarà. Cap a un cantó, o cap a l’altre. Tic-tac, tic-tac, que deia qui havia d’assaltar ‘los cielos’ del reino d’Espanya i que ja ha posat l’snooze al 2020.

La pròxima prova de resistència va d”indepes’ contra ‘indepes’, perquè, quan sigui l’hora de decantar la balança, s’hauran de mantenir tots dins del platet sense saltar a la mínima discrepància –jo volia referèndum!, jo volia constituents! Més que res perquè els partits del platet contrari no hauran de fer res més que llimar-se les ungles i esperar que ens llancem al buit els uns als altres, atès que, per poc pes que tinguin mai, sempre comptaran amb les tones d’avantatge que els proporciona tot un estat.

I si aguantem sense llançar-nos al buit els uns als altres, arribarà el punt que els indefinits s’hauran de definir: o bé salten al platet del dret d’autodeterminació o bé acaben d’arrodonir el pes de l’estat dins del platet dels qui es llimen les ungles. És una metàfora patxip-patxap, ja ho sé, però no se me n’acudia cap altra per a recordar als qui sempre troben la palla a l’ull de l’independentisme –que si no s’aclareixen, que si improvisen, que si nyenyenyè– que els ‘indepes’ no tan sols no juguen sols al camp, sinó que ho fan lligats de mans i peus, amb la qual cosa no s’hi val a situar el conflicte en una inexistent igualtat de condicions. Suposo que queda aclarit.

I ara anem a l’ara, mirant de no sortir del parlament. Perquè a la cambra catalana ja s’hi contraposen dos ‘estats’ de fet, que representen una duplicitat difícil de sostenir en el temps: per una banda hi ha la representació del marc mental espanyolista, que va de dreta a esquerra: PPC’s, PSC i CSQP, i per una altra hi ha la representació del marc mental independentista, que fa el mateix: Demòcrates, ex-CDC, MES, ERC i CUP. Tenim, doncs, dos arcs parlamentaris ‘dreta-esquerra’ complets, amb una diferència essencial: que a l’espectre independentista la dreta no comença tan a la dreta com a l’espectre espanyolista, i l’esquerra acaba més a l’esquerra. Quedeu-vos amb aquests formatges virtuals.

Per als qui confonen govern amb estat –interessadament o per desconeixement– i condicionen la república catalana a un pes ideològic concret, amb aquest exercici ja podrien fer-se una idea de la pinta que tindria una república ara mateix, virtualment, si extrapoléssim les últimes eleccions autonòmiques a unes primeres republicanes. És a dir, sense tenir en compte transvasaments a la frontera natural CSQP-CUP, tot congelat a les dades exactes d’ara. Per tant, mantenir el blocatge del 48% –mantenir el 12% de ‘Kinder sorpresa’– amb l’excusa que una república catalana seria dominada per la dreta-neoliberal-retalladora-pujolista-del-3% no se sosté ni amb xifres, que són una certesa incogombrable. És allò que dèiem al començament sobre l’independentisme i les proves que no s’exigeixen a ningú més: el fet que CSQP condicionin la república a una esquerranor que no han exigit mai a l’estat per quedar-s’hi explica que servidora els hagi posat en pes al platet dels que es llimen les ungles. I si m’equivoco seré la dona més feliç del món havent-ho de rectificar.

Tot això respecte de l’activitat dels parlamentaris, que són els qui tenen ara la pilota a la pròpia teulada. Perquè si els mesos que vénen això ‘nostro’ no surt bé i el duranisme d’esquerres ens retorna a la misèria de pidolar ministeris i al peix al cove pujolià, ens en podrem riure durant dècades, si no segles, del dia de la marmota d’aquests últims cinc anys.