La lliçó de Cruyff: si nosaltres tenim la pilota ells no poden marcar

S’ha mort Johan Cruyff, un esportista que va revolucionar el futbol, que va fer gaudir als espectadors com poca gent ho ha fet, que va explorar camins que ningú no s’havia atrevit a trepitjar i que va canviar la mentalitat i la manera de concebre l’esport i la la vida al barcelonisme. I també al país.

Vivim una època estranya en la qual sembla que no pugues dir les coses com són. Cruyff no era cap intel·lectual en el sentit tradicional del terme, ni pretenia ser-ho. La seua influència en aquest sentit no és igual de reconeixible. Però Cruyff tenia una forma d’entendre la vida, una forma d’encarar els problemes que creava escola, que obria els ulls, que ensenyava a través de l’exemple. I per això molta gent vam aprendre d’ell moltes coses. La societat va aprendre d’ell moltes coses. La seua influència entre els seguidors del FC Barcelona i entre els afeccionats al futbol arreu del món ha estat immensa, molt difícil de comparar amb la de ningú més. Si avui es juga al futbol com es juga, amb l’alegria que es juga, és sobretot per ell. Pel que ell va aprendre de Michels i va transmetre a Guardiola, per dir-ho d’una manera gràfica, amb traç gruixut.

Però la seua influència i el seu ascendent sobre bona part de la societat catalana supera fins i tot això. L’equip al qual ell va arribar en els foscos anys setanta i el d’avui no tenen res a veure. Aquell Barça era una Barça poruc sociològicament. Sempre tremolós. Empetitit. Secundari i dependent. Era un Barça que no sabia dibuixar les ambicions en l’horitzó, conformista, terriblement conformista. Un Barça de vol gallinaci on guanyar un partit al Madrid justificava una temporada més sense guanyar la lliga i on per a molts dels seus seguidors rebolcar-se en les injustícies arbitrals  i la malastrugança era molt més apassionant, divertit i reconfortant que veure jugar a l’equip.

Encara queden restes d’això en la tribuna de l’estadi, perquè les mentalitats no es canvien de la nit al dia. Però aquell Barça és avui bàsicament una altra cosa. Avui el Barça és un equip ambiciós, enormement optimista, segur d’ell mateix. És, des de Barcelona i sense subordinacions, el gran referent del futbol mundial, un equip que no té prou amb guanyar sinó que vol guanyar de la millor manera possible i que ho fa aportant tanta bellesa i qualitat com sap. El Barça d’avui ni tremola ni s’empetiteix davant res ni ningú. No demana permís a ningú per a ser el que és, no reconeix cap més frontera que el món i fa bandera de les seues arrels, de la seua manera de fer.

Tot això no ha fet Cruyff, és clar que no. Però res d’això no s’hauria pogut fer sense Cruyff. Sense el Cruyff que a Wembley, quan la grada tremola pensant que perdrem una altra Copa d’Europa com aquella de Sevilla, reuneix als jugadors i els diu, deixant-los estupefactes, que isquen al camp a gaudir. Sense aquell Cruyff que quan Zubizarreta li explica que té por de jugar avançat per si li fan un gol des del mig del camp li diu que si el fan es pose a aplaudir perquè segur que haurà estat bonic. D’aquell Cruyff que recorda que tu guanyes si els altres fan quatre gols però tu en fas cinc i que resumeix en una sola frase com cal anar pel món: ‘si nosaltres tenim la pilota ells no poden marcar’.

Els resultats d’aquesta manera d’entendre el món són a la vista de tothom, de tothom qui vulga mirar-s’ho sense apriorismes. I és la meua opinió que la seua mirada sobre les coses s’ha escampat de forma clara més enllà dels camps de futbol, ha contagiat el país. Per això crec que puc dir amb tota la tranquil·litat del món que aquest home, a través del seu exemple, ha canviat la mentalitat dels catalans com a societat. No la de tots i cadascun dels catalans individualment però sí la dels catalans com a societat. Que alguns no ho vegen així ho entenc i ho respecte, només faltaria. Que alguns no ho sàpiguen veure té la seua lògica. Que hi haja qui considera que els catalans no som ni una societat i es pose nerviós si ho dius, això és ben sabut. Com és més que comprensible que avui alguns, fins i tot dels considerats amics, se senten incòmodes amb les alabances o les crítiques perquè saben que Cruyff no era cap sant infalible, així com també que una part del club no l’ha volgut entendre mai.

Tot això és cert. Però jo preferisc no oblidar que, al remat, Cruyff el que ens va explicar és que el factor fonamental en la vida és un mateix i que hi ha coses senzilles que tanmateix et fan molt millor. Com ara no córrer com un boig darrere la pilota que fan circular els altres. Aquest és el canvi profund que ens proposava Cruyff. Això és el que ens va ensenyar.

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]