La immensitat dels fets reals

Em sembla espectacular la velocitat amb la qual està creixent l’allau d’opinions, des del NYTimes fins a la fundació Adenauer, des de Le Monde fins Político o l’Irish Times. Sembla una traca. I sembla, també, que alguns devots unionistes comencen a girar-se. Només així puc interpretar la unanimitat del Parlament en l’anulació dels judicis del franquisme. Mentre, a Madrid continuen fent com si no passés res. Allà ells. Per al final de setembre només resten 92 dies. Encarem el tram final.

A mi el que em sobta és que gent amb bon criteri com Victòria Camps, Carlos Losada, Carles Gasòliva, hagen accedit a signar el manifest de “reconciliació” d?Espanya i la colònia principatina. Una salutasció al sol. Parlar foradat a ra que ja no hi ha marxa enrere.

Dels españols professionals – com en deia Joan Fuster d’aquesta mena de senyors- com Duran i Lleida, Navarro i Hereu es pot esperar qualsevol estirabot. El senyor Miró i Ardèvol, decidament, com l’Estellés- greument ha triat el camí a l’infern.

Em centraré en aquest darrere: Josep Miró, vós creieu que Jesucrist estava amb els dotze apòstols i la colla d’independentistes radicals que duia darrere per a lloar el senyor Ponç Pilat i estat ocupant passant-los la mà pel llom o per expulsar qualsevol esguit de Roma a Israel?

Si tenint el cavall guanyador de referèndum = democràcia ,
Si tenint un 51% dels vots (48% demostrable de setembre de 2015, i 3% més dels que van votar CSQP , blanc, abstenció, més els nous sobiranistes d’ençà) ,
Si tenint la finestra oberta del moment històric en què la violència no és permesa en el si de la UE , la creixent empatia dels diaris anglosaxons més influents , la decadència monàrquia borbònica , la ruïna econòmica , social i política del sistema espanyola ,
Si tenint la marca Barcelona / Catalunya que continua atreient inversions, turistes, infraestructures, seus de multinacionals, per tant, una quasi-excel·lència en termes de seriositat empresarial reconeguda : MWC, F-1, Petroquímica Tarragona, Recerca Biomèdica, Aeroport i Ports amb superàvit , seu de SEAT, Rècords anuals de turistes, Rànquing BCN a millors ciutats per viure i treballar, Rànquing UB i UPC entre les millors universitats europees. També un % de funcionaris relativament baix respecte a massa laboral, un % d’exportacions relativament alt respecte als estàndars europeus, nivell de sous relativament alts que garantiran pensions catalanes. A més a més capital de l’edició també en llengua castellana , si afegim zona costanera idíl·lica més ratio baixa en conflictivitat social, Cos policial ME entre els més eficaços contra gihadisme …

Si no aconseguim superar les pors que venen d’un estat on no hi ha garantides pensions, ni la separació de poders, ni exporten suficientment, ni tenen seus importants empresarials fora de l’efecte capital, amb infraestructures improductives , amb malbaratament històric de cabals externs d’ajut (200.000 milions euros fons de cohesió europeus des de 1985 ; 250.000 milions euros d’espoli fiscal català des dels 1990’s). Si malgrat intent de cop d’estat, llei LOAPA, invectives falses de C.C.C. , operació Garzón, operació Fernández Díaz, corrupció sistèmica dels dos partits governants, infantilització societat a base de programació televisiva infecta, i de falta de pluralitat informativa…

Si en aquestes condicions, no s’aconsegueix el 51% dels votants cap a un projecte més decent i pròsper en forma de República Catalana, i la majoria accepta continuar vegetant com a súbdits en un estat en implosió, tenim un problema. I no només tindrem un problema greu, sinó que haurem estat indignes d’una victòria que teníem a les mans.

(Ara bé, com que guanyarem, proposo que el nostre capteniment, cívic, solidari, empàtic envers la ciutadania espanyola sigui la més punyent de les revenges. Crec que la millor, més cruel, -i al capdavall ineludible- contestació que des de la República Catalana podem realitzar contra aquest estat espanyol immund, minvant i malgrat tot, veí nostre és la següent : la normalitat , de fet la cordialitat, fins i tot l’empatia cap a la societat espanyola, cap a la bona gent que permaneixerà súbdita involuntària del seu sistema pervers. Normalitat diplomàtica, cordialitat social, empatia si se la mereixen. Des de la nostra llibertat i prosperitat, des de la nostra condició de ciutadans lliures, passar aviat pàgina dels menyspreus . Ser forts en la negociació i el repartiment d’actius, tot mantenint el nostre tarannà. Aquesta serà la més gran de les seves derrotes.

Per això cal centrar-se en defensar la democràcia. És a dir, que la decisió correspon al poble, al poble català. Amb la major tranquil·litat del món cal defensar aquest criteri i demanar als que estan en contra que diguin perquè no ha de decidir el poble. I per fer justícia el poble ha de decidir ja, no pot quedar la decisió pendent anys i panys.

I aclarit això primer, cal defensar amb les millors raons la necessitat de començar un camí nou a partir de la decisió que prenguem. Una república independent és ara per ara el millor instrument per assolir majors quotes de benestar. Qüestió que no es contradiu amb que aquesta nova república s’entengui tant o millor que ara amb la resta dels pobles d’Espanya, en especial els més propers.

Cal que siguem perseverants en els objectius i no embrancar-se en qüestions tècniques, com ha passat aquesta setmana, que ens desvien la mirada.

Avui també cal dir que m’ha deixat molt bona impressió el nostre parlament amb la anul·lació dels judicis polítics fets durant el franquisme.

Resposta a Joan Calafell: Tot i la bona informació que té la Fundació Konrad Adenauer, és evident que descartar una declaració unilateral d’independència és en tot cas un desig més que no cap altra cosa. I efectivament és molt contradictori això amb el que diu immediatament després. El que em sembla rellevant és recordar que la KAS és la fundació que assessora de manera simultània Merkel i Rajoy i el que és important és que segueix creixent la línia que apunta la intransigència i la manca de diàleg d’Espanya com a causa de la crisi. La comunitat internacional no prendrà part si no hi ha una declaració d’independència, això és obvi.

Supose que més d’un historiador/periodista deu estar ja recopilant cadascun dels fets dels darrers anys… els promet que els compraré el llibre sobre el procés que ens haurà portat a ser un país independent.
Estan passant tantes coses, que avui parlar dels tocs d’atenció que li arriben al govern espanyol de tot arreu, i no fer-ho de l’anul·lació dels judicis del franquisme per part del parlament SOBIRÀ de Catalunya… o no fer-ho del 25 aniversari de les injustícies de les detencions de l’operació Garzón dels companys independentistes. Companys del MDT (erem molt pocs en aquell moment), que mantingueren la flama per a que ara poguem fer el cim…. és injust, però no és pot parlar de tot el que està passant

Deia Gramsci que la veritat és revolucionària i jo hi afegiria que la veritat sempre acaba imposant-se per més se la vulgui amagar o tergiversar. Això és el que passa a Catalunya. Saben que el moviment sobiranista és real, contundent i va creixent dia a dia i aquesta realitat, que també coneix Madrid, mira de combatre-la amb mentides, insults i amb una incansable tirallonga de frases ja sentides però el que passa és que el seu missatge ja no entra a dins del cervell de les persones del nucli alliberador nacional, sinó tot al contrari.

Amb tot, voldria dir que algunes de les frases que diuen són completament certes. Per exemple quan el rei dels espanyols diu que no es pot actuar fora de la llei, i encara que sigui per una vegada, li dono tota la raó, perquè el tema no és només dir això sinó que cal precisar de quina llei estem parlant. Els espanyols tenen una llei espanyola que de moment encara ens afecta, però aquesta llei no agrada a la majoria de la ciutadania catalana i per això volem fer-ne una altra que sigui feta pel Parlament i pel govern català, i llavors, dins d’aquesta nova llei, podrem fer i desfer com vulguem nosaltres sense ingerències externes. Per això farem un referèndum totalment legal, seguint les normes jurídiques que es desprendran de les lleis catalanes aprovades aquí i segons els tractats internacionals -que Espanya ha signat- que ho permeten.

Sí, senyor: la realitat s’acaba imposant encara que no la vulguis veure. L’estruç menyspreador que és la senyora Sáez diu que prou problemes et dóna la vida perquè la Generalitat n’hi afegeixi (es veu que arran d’una conferència de premsa monopolitzada pel tema Catalunya). Ja es pot emprenyar perquè la facin parlar d’allò que no vol veure; resulta que el seu principal problema és Catalunya (o la Generalitat, si en vol dir així), i com més aviat ho reconegui i en parli més aviat acabaran els seus problemes.

Deixem de (pre)ocupar-nos i començem a ocupar-nos de resoldre els dubtes i separar les dificultats.
Jo crec que la clau dels propers mesos serà la confiança. La confiança amb nosaltres mateixos. Per això la insistència de Madrid es en posar en dubte primer que farem el referendum, i després davant la realitat de que el farem, serà insistir en que no servirà de res. Tot això no es altre cosa que una gran campanya de guerra psicològica per fomentar la nostra desconfiança, augmentar els nostres dubtes i disparar les nostres pors. I molts catalans, com acostuma a passar amb persones que han patit maltractaments emocionals i/o físics , tenen dubtes: ho podem fer? Vols dir que ens deixaran? Mira que son molt forts? Ens enviaran els tancs o la policia….. Qualsevol règim repressiu com l’espanyol fonamenta el seu poder en la por. En fer-nos por, ahir llegia, altre cop, les tortures als companys detinguts per ordre del juez Garzon, i es veia la insistència a enfonsar- los psicològicament. Amb cops, molts cops, i altres maltractes físics, pero també amb amenaces tot pensat per doblegar psicològicament als companys, i espantar-nos a la resta.

Això fan tots els maltractadors: fomentar el dubte i la por, destruir la confiança i l’autoestima. Ja que el dubte i la por ens fan vulnerables i sovint ens condemna a la inacció i al bloqueig. Les enquestes mostren que el percentatge de Catalans que volem la independència es mes alt que no pas el dels que creuen que l’aconseguirem. Per això la seva insistència en repetir que no servirà de res, que no aconseguirem res, dia si dia també. Per això en qualsevol fòrum amb comentaris oberts apareix sempre l’infiltrat (fins i tot potser que sigui un policia?) que posa en dubte que ho aconseguim. Tot encaminat a fer- nos dubtar, a furgar en la por, i a augmentar la incertesa. Contra la por ens cal acció, afrontar i enfrontar- nos a allò que ens fa por per superar-ho, la recepta es fer fer i fer. Fer i no perdre mes temps pensant si podrem fer-ho o no, nomès sabrem segur que ho podrem fer quan ho haguem fet, i això val per a tot, per a la independència i per a la vida de cada dia. Per això cal anar-hi, anar-hi i anar-hi, tossudament alçats, tossudament valents (no es valent el que no te por, sinó aquell que ho fa malgrat la por). Un dels meus records mes emocionats de la mani del 2012 es una munió de gent gran dient hem perdut la por, ja no tenim por. Que alguns dels polítics independentistes tenen por i dubten? Que avancin, que actuin, en psicoteràpia la por es supera sobretot amb tècniques d’afrontament. Deixem de discutir sobre si farem la independència o de com la farem. Fem-la, cada dia, amb petits passos si cal, pero sense parar d’avançar.
Quan ens movem els que dubten ens segueixen. Per exemple els comuns o alguns del PSC nomes vindran (encara que sigui arrossegant els peus) si no parem d’avançar. No perdem el temps discutint amb ells anem passant, que anem tard i ja vindran. Quan dubtem donem moltes voltes a com farem les coses, pero no les fem. Els que volen que dubtem i tinguem por ens matxaquen en que no podrem fer-ho. Deixem de discutir sobre el color de les urnes i si son de plàstic o cartró i fem-ho d’urna vegada. Pensant i discutint sobre com farem le coses mai no tindrem mes certeses nomès tindrem més dubtes. La confiança no depèn del resultat sinó de la creença de que ho puc fer i d’anar-ho fent. Som-hi doncs. Que aquest cop vencerem, l’estat espanyol ja no ens pot derrotar, pero nosaltres encara no hem guanyat, per guanyar cal continuar, sense aturar-nos fins la victòria.

Temps abans de la frase que cita Vicent, Arendt deia: “La força de la veritat està sempre temporalment sotmesa al poder de la mentida organitzada”. Aquest determinisme del sotmetiment (temporal) de la veritat s’ha d’entendre en la lluita que portava contra les ideologies com a sistemes de conceptes tancats de respostes generals a situacions canviants i ho contraposava al fet de pensar, a la consciència individual, a la reflexió en soledat. Una lliçó per tanta gent que vé de la militància sectària blindada a la realitat.

Davant l’allau d’elements positius per a la nostra causa d’alliberament nacional, valorats en els comentaris anteriors, jo proposo de sentir-nos i actuar no com independentistes sinò talment com independents, us asseguro que aquesta actitud que jo experimento m’allibera totalment de dubtes, pors i incerteses i em dona una força i gaudi total i cada vegada més noto que la gent em creu i s’apunta al carro dels vencedors i dels feliços. Es tan bonic i gratificant arribar al punt òptim d’enamorament del meu país i la meva gent que ja ni sento llàstima dels porucs i inadaptats aliens, vaja que he esperat aquesta hora i no penso perdre ni un minut a gaudir-ne, l’espectacle del nostre Parlament ahir afirmant la nostra sobirania és l’ultim regal que la nostra generació ha rebut dels nostres herois i màrtirs, i tanmateix com els agraeixo el seu honor vull jo mateix honorar-me i honorar-los amb la meva fermesa i alegria.

Josep, jo també faig una proposta.
Una vegada sapiguem més detalls del referèndum per boca del mateix President Puigdemont -el dimarts 4 de juilol està prevista la seva explicació- toca celebrar-ho. Si a l’agost hi ha una nova fita d’aquesta cursa d’obstacles, toca celebrar-ho. Finalment, i com que l’11-S serà un èxit , tocarà celebrar-ho. Com ? Bé, jo crec que seria molt pertinent que els dies posteriors a un esdeveniment dels que ens apropa a l’1/O, hi hagués un allau de compres de cava , de tal manera que s’esgotessin les existències. (Hem d’omplir el rebost i la nevera, per la nit de l’1/O).
L’efecte mediàtic -i empresarial- serà brutal.
Des del dimecres 5 de juliol fins al dissabte posterior, tots a comprar cava de les nostres empreses.
Des del 12 / S fins al dissabte posterior, tothom a comprar cava.
I si hi ha algun esdeveniment rellevant entre les dues dates, que suposa un èxit per al sobiranisme, tothom a comprar cava.
Ressò mediàtic, i beneficis per a les nostres empreses.
Jo ho faré.