26.12.2015 - 02:00
Als carrers i centres comercials, aquesta època de l’any és molt freqüent d’escoltar-hi nadales tradicionals. Tot i que ja no les cantem amb la mateixa freqüència o fervor que fa anys a l’església, aquestes melodies desafien el fet de quedar relegades en el nostre passat.
Una de les cançons tradicionals de Nadal més omnipresents és ‘Santa nit’ (originalment, ‘Stille Nacht’), de Joseph Mohr (1792-1848) i Franz Gruber (1787-1863). Es calcula que la lletra s’ha traduït com a mínim a cent quaranta idiomes. Més d’una vegada, durant les dues guerres mundials, els combats es van aturar temporalment per Nadal i les tropes cantaven les seves versions de ‘Santa nit’ des de les trinxeres respectives.
Com pot ser que aquesta melodia hagi arribat a tenir tanta popularitat? El fet que la lletra i la música de ‘Santa nit’ hagin demostrat capacitat d’aguantar una àmplia varietat d’adaptacions (incloent-n’hi de veritablement estranyes, com aquesta d’en Chewbacca de ‘La guerra de les galàxies’) podria ajudar a explicar-ne tant la longevitat com l’èxit generalitzat. Però les peculiaritats del moment i el lloc d’origen de la famosa nadala, també hi tenen un cert paper.
Una nit veritablement silenciosa
Joseph Mohr i Franz Gruber eren el capellà i l’organista, respectivament, de l’església parroquial de St. Nicholas a Oberndorf, un petit i pintoresc poblet a sols vint quilòmetres de Salzburg (Àustria).
La llegenda diu que la vetlla de Nadal del 1818 l’orgue de l’església es va espatllar, segons alguns de resultes d’un liró famolenc que es va cruspir les manxes de l’instrument. L’organista, amb enginy i rapidesa, va escriure aleshores una cançó amb la lletra de Mohr que es podia acompanyar fàcilment amb la guitarra. És així com s’hauria evitat l’amenaça d’una nit veritablement silenciosa.
No tenim cap evidència, amb tot, que l’orgue no funcionés aquella nit de Nadal. Mohr va escriure la lletra de la cançó com a mínim dos anys abans, quan vivia en un poble proper. Es podria haver inspirat, en part, en l’alliberament de Salzburg, primer del control napoleònic i després del bavarès.
Però, de fet, solem estar predisposats a propagar mites creadors d’aquesta mena. Serveixen per consagrar i ennoblir actes creatius que, d’una altra manera, podrien tenir raons molt més mundanes. Volem que ‘Santa nit’, específicament, tingui un origen especial perquè el que Grubel i Mohr van produir era en si mateix molt especial.
Ras i curt, tant la melodia com el text són obres mestres de concisió expressiva. Cadascun dels sis versos originals (la versió en anglès es redueix normalment a tres) captura un element fonamental de la fe cristiana, del miracle de l’encarnació a l’esperança de la redempció). Qualsevol possible ironia que podríem extreure cantant sobre una nit silenciosa s’evita amb el caràcter especial de la melodia en conjunt. Té els contorns i l’estil d’una cançó de bressol, com la que una mare ben bé podria cantar per adormir el fill.
Poc després de l’estrena, Gruber va distribuir-ne arranjaments perquè es cantés als pobles de la rodalia d’Oberndorf i a partir d’aleshores bandes itinerants van començar a fer-la circular cada vegada més lluny. Una en particular: la família Rainer (una versió dels Von Trapp del segle XIX) la va portar a les corts del tsar de Rússia i de l’emperador d’Àustria i, posteriorment, el 1839, a Nova York, on fou acollida per una emergent indústria musical moderna. La protecció dels drets d’autor, amb tot, era força menys avançada: ben aviat es va oblidar que Gruber n’era el compositor i ‘Santa nit’ va passar a ésser coneguda més endavant com una cançó tradicional tirolesa i fins i tot se’n va arribar a atribuir l’autoria a Haydn, Mozart i Beethoven.
Esclat de la postguerra
Després de la Primera Guerra Mundial, l’arribada de la radiodifusió va ajudar a difondre encara més ‘Santa nit’. Durant els primers dies de la radiodifusió pública als EUA, l’emissió de la nadala per part de l’estrella de l’òpera austro-americana Ernestine Schumann-Heink (1861-1936) es va convertir en una mena de tradició de Nadal, i va afermar la cançó com un dels rituals nadalencs a Amèrica. Les versions posteriors de cantants com Bing Crosby i Gene Autry van introduir-hi el segell distintiu, i característicament nord-americà, de barreja de sentimentalisme i suavitat.
Aquest ascens a la fama mundial també va coincidir amb el sorgiment de molts altres elements de les celebracions modernes de Nadal: arbres, targetes, Pare Noel…, i grans magatzems i consumisme desenfrenat. No és estrany, doncs, que els centres comercials s’hagin convertit actualment en el lloc més probable on puguem escoltar aquesta cançó. El filòsof Roger Scruton suggeria recentment que ara ja no tenim veritables nits de silenci. Quan n’escolto versions com aquesta, tendeixo a estar-hi d’acord.
Que l’Església de St. Nicholas a Oberndorf s’hagi substituït per una Capella Memorial a la ‘Santa Nit‘ sembla, doncs, no intencionadament irònic.
Un monument encara més sorprenent a la nadala és la versió d’Alfred Schnittke per a violí i piano del 1978. En aquest cas, un sol violí toca una versió ascètica de la melodia marcada per notes ‘incorrectes’ en contrast amb el tranquil i alhora amenaçador repic del piano. Tot i que podria semblar irreverent a primera vista, fins i tot una falta de respecte, ben aviat es fa evident que la nadala, de fet, se’ns presenta com una ruïna.
El moment en particular i el lloc que van produir ‘Santa nit’, juntament amb les seves normes culturals i teològiques, segons que diu Schnittke, ara els hem perduts. Això és el que n’esperaríem. El passat, al capdavall, és un país estranger: s’hi fan coses de manera diferent. Pretendre el contrari és arriscar-se a convertir la cançó en una peça kitsch.
Amb tot, els anhels que expressa la nadala es mantenen contemporàniament, i potser aquesta és la raó última de la longevitat de ’Santa nit’. Cristians o no, tothom desitja moments de tranquil·litat, i tothom veu i viu el naixement d’un infant com la possibilitat d’un futur millor. Per aquestes raons, sospito que aquesta nadala en concret es continuarà escoltant per damunt del brogit de l’època nadalenca encara durant molts anys.
Article del músic i professor Peter Tregear publicat originalment en anglès a The Conversation
