24.06.2017 - 22:00
El seminari internacional ‘Repensar el patrimoni. Natura, cultura, paisatge’, organitzat el 14 de juny a la Universitat de Girona, va fer aflorar i va connotar els nous camins a recórrer en relació amb el paisatge, que és patrimoni cultural i natural. Ja ho va dir Joan Nogué, geògraf, ex-director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya i impulsor del seminari, que cal un canvi de paradigma metodològic i mental, que vol dir canviar el focus, canviar la mirada. Perquè, històricament, hi ha disciplines que s’han donat l’esquena i ara el propòsit és vincular-les, fer-les anar de bracet. Les unes procedeixen de l’àmbit de les ciències naturals, les altres de l’àmbit humanístic i de les ciències socials. És en la interrelació d’aquests àmbits, en aquests espais de frontera, on s’esdevé una nova manera de fer. Perquè, tal com va dir Nogué: ‘De la interrelació natura – cultura se’n diu paisatge. Així de senzill… i així de complicat, perquè no fa gaire que el paisatge ha arribat, com a concepte, a la seva maduresa; i encara en fa menys que és objecte de les polítiques públiques (sense anar més lluny, a Catalunya, des de 2005).’
En moltes de les intervencions que es van fer al seminari, la data de referència era el Conveni Europeu del paisatge, que es va aprovar l’any 2000. És aquest text fundacional que inspira moltes de les línies de treball sobre paisatge i patrimoni que es van sentir en el seminari. Per exemple, una de molt suggeridora i revolucionària: el concepte de paisatge ordinari i la seva gestió. Perquè el preàmbul del Conveni Europeu del paisatge diu que el paisatge és determinant en la qualitat de vida de la població i que tenim dret al paisatge.
El paisatge ordinari
El director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni de la Generalitat, Jusèp Boya, va deixar anar una sentència que va servir d’esperó a uns quants ponents: ’No podem protegir-ho tot’, va dir. La resposta més contundent va arribar de Francesc Muñoz, director del màster sobre intervenció i gestió del paisatge i el patrimoni de la UAB: ‘Segons els criteris canònics, no tots els paisatges poden ser protegits, però sí que tots els paisatges poden ser gestionats.’ Aquesta idea de gestió és bàsica en el manteniment dels valors que donen identitat i qualitat a cada paisatge.
Muñoz va parlar d’un altre aspecte revolucionari sobre paisatge i patrimoni, i en va posar un bon grapat d’exemple, que ha treballat des del màster. Va parlar de patrimonialitzar els paisatges ordinaris entesos com a patrimonis emergents. Perquè és d’aquesta manera que els paisatges ordinaris acaben esdevenint paisatge cultural.
La majoria de paisatges no són excepcionals, en el sentit de contenir un valor universal i únic. Però els paisatges creen sentit del lloc, sobretot allà on el sentit del lloc s’ha perdut. I això és el que fa Francesc Muñoz i els seus equips d’estudiants internacionals: analitzen paisatges ordinaris per identificar els seus valors. ‘Els paisatges ordinaris no tenen currículum suficient per a entrar en els cànons clàssics, però això no vol dir que no tinguin valors.’
Joan Nogué va dir que no podíem continuar vivint dels paisatges referencials que van crear modernistes i noucentistes, que s’havien de crear nous paisatges referencials contemporanis i deixar de considerar invisibles aquells llocs que han quedat fora del cànon. I en aquest aspecte, va ser molt reveladora la ponència de Roser Vernet, coordinadora de l’associació Prioritat, que impulsa la candidatura del Priorat a Patrimoni Mundial de la UNESCO, quan va citar una frase de Ramon Folch, ‘el paisatge és el rostre del territori’, i va explicar que el Priorat, durant dècades, no havia sabut que tenia un rostre, perquè el paisatge valorat i cuidat al Principat era (i sovint encara és) el de la Catalunya vella (l’Empordà, el Pirineu, la muntanya de Montserrat…) no pas el de la Catalunya nova. I la candidatura els ha ajudat a prendre consciència que tenen un rostre, que en tenen un de propi i que tenen uns valors que cal defensar.
Francesc Muñoz va defensar que creuar el patrimoni natural i el cultural avui és una necessitat, si volem trobar sentits patrimonials allà on sembla que no n’hi ha. ‘Cal saber veure uns valors en un espai ordinari latent.’ I va posar d’exemple la relectura de l’aeroport de Lleida-Alguaire amb la creació d’un observatori privilegiat d’ocells, que crea un turisme ornitològic; o el treball participatiu de la gent de Sant Adrià del Besòs per a decidir els nous usos de l’edifici de la central tèrmica; o un projecte al Turó de la Rovira de Barcelona que recupera la memòria del barraquisme i la memòria dels bombardeigs a la ciutat; o el treball vinculat a la recuperació del barri del Rec d’Igualada a partir de les adoberies i la memòria de les dones.
La gestió del paisatge, que és canviant
Un altre aspecte al qual els ponents del seminari van coincidir a donar importància és la gestió del paisatge. Francesc Muñoz va dir que no n’hi ha prou amb la identificació d’uns valors de paisatge, sinó que després hi havia la gestió per a fer prevaler aquests valors. I els valors que donen identitat a un paisatge han d’escapar de la simplificació, de la tematització, de la museïtzació.
Joan Nogué va posar la nota amarga quan va dir que el preocupava el ‘cercle diabòlic’: que es faci bé el reconeixement i la visibilització del territori, que es faci bé la gestió dels valors del territori, i que així i tot no s’eviti el risc de la tematització del paisatge, i, tot seguit, la banalització i degradació. I va recordar que Barcelona, que ha entrat al cercle diabòlic, té problemes veritables per a sortir-ne. Roser Vernet va defensar l’autocrítica constant per a evitar la degradació del paisatge i l’adaptabilitat, sabent que hi ha uns valors que donen sentit i que aquests no es poden moure. I Francesc Muñoz va reblar: ’S’ha d’entendre dins d’un mateix discurs el patrimoni natural i el cultural, cal tenir una mirada multidisciplinar i les diagnosis han de ser molt actualitzades.’
El patrimoni és més de futur que no pas de passat
Francesc Muñoz va aportar una altra idea determinant i compartida: ‘El patrimoni no és un tema de passat sinó de futur. I cal un equilibri entre l’herència i la projecció futura. En els paisatges ordinaris no hi ha res a catalogar, no es tracta de buscar elements extraordinaris, més aviat cal fer xarxa, cercar associacions, des del rescat dels valors col·lectius que conté el paisatge. És l’apoderament de la població a escala local.’
L’holandès Bas Pedroli, professor a la Wageningen University, especialista en recerca sobre paisatge i biodiversitat, va defensar que, en relació amb el paisatge, ens uneixen solucions col·lectives per a identificar com volem que siguin els nostres paisatges en el futur. I que cal una planificació i una visió, perquè sense això no es podrà canviar res, i els canvis en el paisatge seran automàtics, sense reflexió, sense que la gent els decideixi, només fruit de motivacions econòmiques o d’altra mena, però que s’allunen del bé comú, que això és el que s’ha de perdre.
