La cultura del ‘nugget’

Com a periodista, sovint em pregunto cap on va la nostra professió. Per què faig els reportatges que faig; per què elegeixo els entrevistats que elegeixo; per què el mitjà on treballo decideix d’enfocar els seus esforços en aquesta direcció i no en aquella altra.

Això mateix que li passa a un periodista, suposo que li passa a qualsevol professional. Hi ha cuiners que van al mercat i compren aquell peix fresc del dia perquè se l’imaginen en la recepta que fa dies que els ronda pel cap; mentre uns altres suen en plena corredissa per servir 150 menús al primer torn, i que els clients s’aixequin d’un salt, per fer-ne cabre 150 més al cap d’una hora. Hi ha cambrers que opten per omplir el got de glaçons per poder estalviar-se un raig de vodka barat en cada combinat i n’hi ha que busquen l’aroma botànica més perfecta per a donar gust al client més anònim. És del tot sabut que hi ha experts en màrqueting que s’esforcen a fer una etiqueta rústica per a fer passar l’oli andalús per italià. I això també ens passa als periodistes. Obsessionats com estem a aconseguir lectors, som capaços de posar el nostre gat a ballar sardanes per ser els més llegits. És la cultura del nugget. El pollastre que tothom ja sap que no es pollastre.

Quin sentit té fer un pollastre que no és pollastre? Fer creure amb un perfecte arrebossat que és pollastre? Reduir els costos d’utilitzar pollastre? Normalment arribo a la conclusió que la nostra professió, com moltes altres, i sobretot en la gran bacanal de l’era digital, viu en la gran desorientació de la cultura del nugget. Produïm, parlem, creem, fem soroll i més soroll, ara que els mitjans ens ho permeten, i no sabem per què ho fem. En lloc d’unir dos punts amb una línia recta, hem creat una serp de giragonses. Per què? Segurament per la mateixa raó que el nugget no és pollastre. Bé, sí que ho és, però alterat, deformat, modificat, desnaturalitzat i falsificat. Perquè la intenció última no és servir un bon plat de pollastre, sinó una altra, que si pensem una mica tots sabrem quina és.

Des de petita sento la frase ‘Sigues conscient’, ‘Pren consciència’ o, quan alguna cosa falla, ‘Ets un inconscient!’ o ‘Sou uns inconscients!’ en plural. La cultura popular utilitza la paraula ‘consciència’ en moltes exclamacions quotidianes. Potser de tant utilitzar-la l’hem convertida en una espècie d’àngel què no sabem gaire bé què és.

El camí cap a la consciència és dels més complicats que conec. Com a mínim, dels més complicats que transito cada dia. També en la nostra professió, en allò que fem tantíssimes hores el dia. He arribat a la conclusió que la manera de combatre la cultura del nugget no és res més que una resistència íntima, com tan bé ha sabut definir el filòsof Josep Maria Esquirol en el llibre La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat (Quaderns Crema), en què parla de la consciència en forma de proximitat. Els petits gestos de cura que oferim als altres. Als nostres clients si som comerciants, als nostres lectors si som periodistes, als nostres alumnes si som mestres, als nostres pacients si som infermers. ‘La proximitat no es mesura en metres, ni en centímetres. El seu oposat no és la llunyania, ans més aviat la monocromia ubiqua del món tecnificat.’ I vindria a ser una mica això.

En un moment en què la hiperrealitat dels mitjans ens desborda, vull servir-vos aquesta columna km0, des de les Terres de l’Ebre, encara preguntant-me per què la meva veu i no una altra. I només esperant que aquest plat de lletres no us resulti greixós.