07.11.2015 - 21:41
Demà el parlament de Catalunya aprovarà una resolució que proclama que les decisions del Tribunal Constitucional espanyol deixen de ser legals en territori català. Amb aquest pas el procés polític català entra en un nou rumb de col·lisió amb la legitimitat de l’estat i de construcció per tant d’una legitimitat alternativa.
Fins ara el parlament de Catalunya havia aprovat diverses declaracions, la Declaració de Sobirania i el Dret a Decidir la més important d’elles, que contravenien la legalitat espanyola però que no tenien conseqüències pràctiques.
La celebració del 9-N, contra dues sentències del Tribunal Constitucional espanyol, va ser el primer acte de sobirania real de Catalunya, que l’estat no va ser capaç d’impedir. Per això és tan important. Ara, però, s’inicia una nova fase en la qual la desobediència a les institucions de l’estat queda consagrada per l’obediència al mandat democràtic expressat a les urnes el 27 de setembre.
L’acord que es sotmetrà demà a votació al parlament detalla, en canvi, amb molta minuciositat quines decisions dels tribunals espanyols deixaran de tenir valor a Catalunya, a partir del moment de la votació. Amb això els representants de la voluntat popular catalana hauran trencat de manera efectiva amb la legalitat espanyola ja que una part de la mateixa no podra aplicar-se.
Un nou estat, que comença a aparèixer de fet
‘L’existència d’un estat no és una qüestió jurídica sinó de fets’. Aquesta formulació, amb matisos petits, es repeteix una vegada i una altra des del punt de vista del dret internacional sempre que es posa sobre la taula la proclamació d’un nou estat, especialment si aquesta proclamació és discutida per l’estat al qual pertanyia aquell territori.
La formulació és l’expressió més coneguda de l’anomenat ‘principi d’efectivitat’, un principi reconegut en el dret public internacional com el primordial a l’hora d’encarar un procés d’independència.
El ‘principi d’efectivitat’ es confronta directament al ‘principi de legalitat’, que normalment és l’esgrimit pels estats dels qual un territori s’independenditza. El debat és molt fàcil d’entendre: si un part d’un estat comença un procés en el qual la legalitat de l’estat és contestada i en la pràctica desobeïda això és la base sobre la qual el territori en qüestió pot reclamar a la comunitat internacional que és un estat, com a mínim de fet. La legalitat que el nou estat comença a construir a partir de la desobediència a les lleis de l’anterior estat si acaba per consolidar-se passa a ser, efectivament, la legalitat vigent. I dos territoris amb legalitats diferents per definició són dos estats diferents.
Des del dret públic la interpretació és clara i no admet dubtes. Si les lleis són desobeïdes de forma massiva per la població i per les institucions d’un territori aleshores es fa evident que l’estat les lleis del qual es desobeeixen no pot reclamar efectivament que és l’estat propi d’aquella zona. La legalitat de l’estat previ, en aquest cas, passa a un segon termini.
L’efectivitat no genera necessàriament el reconeixement dels altres estats
Cal aclarir però que això no té res a veure amb el reconeixent per part dels altres estats del món. Un estat pot funcionar de forma efectiva i governar el seu territori i els seus habitants sense per això ser reconegut pels altres estats.
Aquesta és la raó per la qual al món avui hi ha estats amb reconeixement parcial i no total. Concretament hi ha un estat, Somaliland, que no reconeix ningú, dos que no reconeix cap estat membre de les nacions unides però si estats que no en són membres (Nagorno-Karabakh i el Transdniester), set estats que no són membres de l’ONU però són reconeguts com a mínim per un estat membre de les Nacions Unides (Abkhàsia, Kossove, Ossètia del Sud, Palestina, la República Àrab Sahariana, Taiwan i Xipre del Nord) i sis estats que tot i ser membres de l’ONU no són reconeguts per tots els estats (Armènia, Corea del Nord i del Sud, Israel, Xipre i la Xina).
