Un corresponsal de guerra a la City: ‘Els bancs juguen a la ruleta russa amb el cap d’un altre’

Joris Luyendijk, antropòleg de formació, era corresponsal de guerra al Pròxim Orient fins que se’n va avorrir. Aleshores es va traslladar a la City de Londres. Tenia l’objectiu d’explicar un dels cors del capitalisme des de dins. Com a bon antropòleg, es va centrar més en les històries personals dels banquers que no pas en els aspectes tècnics de la banca. Com van viure el crac del 2008? Poden dormir a la nit? El resultat és el llibre ‘Nedant entre taurons‘ (Empúries), que s’acaba de publicar. Luyendijk va ser ahir a Barcelona per a presentar aquest llibre a la Borsa de Barcelona. I només d’entrar-hi va quedar atrapat a l’ascensor durant tres quarts. Un error del sistema més. Finalment, a la tercera planta de l’edifici del passeig de Gràcia, va oferir una conferència de premsa interessantíssima davant una quinzena de periodistes. Aquesta és la transcripció editada d’allò que va dir després d’haver nedat entre taurons:

«Jo em pensava que els banquers eren el mal. Monstres. He vist que no. Són éssers humans. És el sistema, que és monstruós. I hem comès un error anant-los a atacar. La idea del film ‘Wolf of Wall Street’, que els banquers són psicòpates, cocaïnòmans, van de putes, i són addictes al joc, no és el problema. El problema és que el sistema, fins i tot quan tothom actua de manera racional, i dins la llei, acaba en una crisi terrible. L’explicació de per què tan pocs banquers han anat a la presó és perquè la majoria de coses que feien eren legals. Aquí el problema no són les persones, és el sistema.»

«Quin és el gran problema d’Europa ara mateix? El financer. I els banquers hi juguen un paper clau. Doncs no en sabem pràcticament res. Per això he escrit les històries a través dels ulls dels banquers. Gent que t’explica què és això de la City de Londres. Un lloc on et poden acomiadar en cinc minuts. Tornes d’esmorzar i el teu col·lega ja no hi és. Arribes a la feina al matí i la targeta de seguretat no et funciona. Doncs cinc minuts més tard truques a la parella: potser haurem de vendre’ns la casa. Les històries personals són molt més interessants que no pas dir què són les ‘swaps’. Per què algú en un banc arrisca la feina per parlar amb mi, un periodista? Doncs perquè no són tan sols banquers, també són ciutadans. Alguns volen defensar-se, alguns altres volen fer sonar l’alarma. Tothom té una motivació per parlar.»

Els sector financer, molt més perillós
«El que m’ha sorprès més és que el sector financer és molt més perillós que no em pensava. Molta gent de dins dels bancs m’han dit que l’any 2008, quan la crisi va explotar, van trucar a la parella per dir-los coses com ara aquestes: compra tant menjar com puguis, treu tots els diners del banc i compra or; prepara els nens, ens n’anem cap al camp. Fins i tot hi ha informacions de banquers que van comprar armes. De què tenien por? Que el subministrament no arribés als supermercats, a les gasolineres o a les farmàcies. Ni menjar, ni gasolina, ni medicines. Estaven realment aterrits que passés una cosa així. Més endavant, funcionaris de la UE d’alt rang expliquen que va anar de poc que no passa. De ben poc. I als EUA Paulson, el ministre de Finances, parlava per telèfon amb la seva dona, i ella li llegia la Bíblia. No sabien què fer. Hem creat un sistema econòmic que quan es col·lapsi arrasarà tota la societat. Uns quants dies, segur. I per això els polítics no van poder fer res més sinó dir als bancs: tranquils, nosaltres ens encarreguem del vostre deute.»

«I ara ens preguntem: pot tornar a passar? Doncs ja ha tornat a passar. Dos anys després de Lehman Brothers, els bancs van dir: hem deixat tants diners a Grècia que si li reclamem tots els deutes tornarem a ser al mateix punt. Per tant, els polítics van dir als bancs, d’acord, us hem de tornar a salvar. Però aquesta vegada no us podrem donar els diners directament. Nosaltres ens ocupem del deute i farem que els ciutadans, amb els seus imposts, us paguin a vosaltres. Per tant, no pregunteu si pot tornar a passar. Ja ha tornat a passar. No han rescatat Grècia, han rescatat els bancs.  No el 100%, però gairebé. Les causes de veritat no s’han solucionat i ens encarem a una amenaça molt gran.»

El preu que va pagar Jérôme Kerviel
«El gran canvi hauria de ser la responsabilitat personal. Ara mateix els banquers donen molts crèdits a gent que vol comprar cases, a Espanya. I cada any tens un ‘bonus’ per haver-ne col·locat tants. De sobte, la bombolla peta. Però ai, ara el banquer que havia rebut un ‘bonus’, no rep un ‘malus’. No ha de tornar res. Has causat tot aquest mal, però el mal el paguen els altres? Si les recompenses són personals, els càstigs també haurien de ser personals. Faig moltes conferències a banquers, i quan els dic això tussen i remuguen. ‘Som banquers, anem mudats, anem a escoles d’elit… I, amic, ni rebem càstigs ni anem a la presó.’ I potser no, que no haurien d’anar a la presó. Però haurien de pagar-ne el preu. N’és un exemple Jérôme Kerviel, que tot sol va perdre 4,9 bilions d’euros de Société Générale. La justícia francesa va multar-lo amb 4,9 bilions d’euros. Ha de viure en una casa molt senzilla, treballar, i tot allò que guanyi per sobre del salari mínim ha de donar-ho a Société Générale. Això és el que s’hauria de fer amb els banquers culpables.»

El cor del sistema financer viu en el socialisme
«A Londres, hi he trobat el catolicisme sense infern. Si ets un banc, no cauràs mai. És molt estrany! És com jugar a la ruleta russa amb el cap d’un altre. Ben mirat, es podria argumentar que el 2008 no demostra que el capitalisme vagi equivocat: demostra que sense capitalisme tens això. Després del 2008, n’hem vist caure cap, de banc? Amb prou feines. De fet, si això és capitalisme, què és socialisme? El cor del nostre sistema financer viu en el socialisme. Sí, tornem al socialisme, quan els del Kremlin menjaven caviar. Aquests dies, quan parlo amb polítics, tot es fa tan estrany! Els Verds, per exemple, et diuen que hem de tenir capitalisme i que els bancs caiguin. Uau, verds capitalistes. I després parles amb els liberals i et diuen: ‘Això no és realista. L’estat ha d’ajudar els bancs.’ Uau. Mira què diuen els liberals. Ens han fet creure que el problema són els banquers, no els bancs, i que tenim un sistema capitalista. Si visquéssim en un sistema capitalista no hauria sobreviscut ni un banc.»

«Per al cervell humà, la cosa més difícil és acceptar que gent que està bé pugui obtenir resultats pèssims. Anava a les entrevistes i pensava: ‘Sí, sí, tu ets tan banquer com jo. Però treballes en un sistema que produeix efectes terribles. I és molt difícil de fer-te’n responsable perquè n’ets una petitíssima part.’ La meva impressió sobre els banquers sí que ha millorat. Enormement. Jo venia de la idea de ‘Wolf of Wall Street’, o ‘American Psicho’, i no. El problema és que moltes coses que odiem dels bancs són legals. Per això crec que ens hem de centrar a millorar la llei. I aleshores la gent millorarà sola.»

Les dones i els homes
«Una tercera part de les entrevistes que he fet són amb dones.  A la City els bancs comencen essent 50% homes i 50% dones. Però quan la gent té 45 anys, no en queda cap, de dona. És tan competitiu, que només que agafis una baixa maternal de dues setmanes, ja n’hi pot haver prou per a no tornar. He sentit històries de banqueres que parlaven de feina per telèfon durant el part! Hi ha aquella pregunta: ‘Què hauria passat si en lloc de Lehman Brothers haguessin estat Lehman Sisters? Doncs la persona de més rang responsable de la seguretat del banc a Lehman Brothers era una dona. Hi ha, crec, una fantasia: si poguéssim treure’ns de sobre els psicòpates, els cocaïnòmans, els addictes al joc i els homes sí que aniríem bé! D’acord. Però el problema no és la gent. El problema és el sistema. I trobaràs prou dones per a tenir el mateix sistema. Et costarà més temps, de segur, però les acabaràs trobant.»

«A la City crec que la meritocràcia és clau. La vella City de Londres tenia molt més control social. Menys escàndols i menys crisis. Però tots eren blancs, homes, heterosexuals, de classe mitjana i cristians. Ara a la City he trobat marroquino-espanyols, algeriano-francesos, turco-alemanys i aquests em diuen que a la City ‘és el primer lloc d’Europa on sembla que no em jutgen pel color de la pell’. Jo he vist més minories a la City que al periodisme. És un punt clau. Si ets negre, però els números són bons, endavant. Si ets dona i ens portes bons números, endavant. I si ens portes diners estafant pensionistes espanyols, i és legal, endavant! Si és legal, endavant. D’això se’n diu amoralitat: que la teva ètica depengui de la llei. La Bíblia, l’Alcorà, la Torà diuen que no facis als altres allò que no voldries que et fessin. Això sí que és una manera de pensar moral. Si consideres la gent part de la teva comunitat, no els vens productes tòxics. Si creus que el pensionista podria ser ta mare, no vens productes tòxics. Però si només hi veus una xifra a la pantalla, aleshores és molt temptador.»

La independència de Catalunya
«Puc passar per alt la pregunta de la independència de Catalunya? Ha! Si et mires això de la independència, has de mirar si tens els bancs sota control. En molts sentits, això marcarà més la independència que no pas una bandera i un parlament. Fins i tot si els catalans no arribeu a la independència, intenteu aixecar bancs locals. Si només teniu bancs estrangers, aleshores la independència només és una bandera.»

«Després de cinc anys al Pròxim Orient volia una cosa nova. Les notícies sempre són l’excepció de la regla. I això pot portar a confusió. Al Pròxim Orient vaig aprendre que allà l’excepció són àrabs barbuts i enfadats. Per tant, cada dia a les notícies surten àrabs barbuts i enfadats. I al final pots arribar a creure que el món àrab es redueix a homes barbuts i enfadats. El periodisme té un problema explicant el món tal com és. Perquè ens centrem en les notícies, les novetats. Em vaig convèncer que com a escriptors hem de centrar-nos en allò que és important, no en allò que és novetat. Crec que al meu llibre no hi ha gaires novetats. Sí que és una nova manera d’explicar una història.»

El periodisme i la banca
«I, per cert, crec que el periodisme té molt a veure amb la banca. De fet, el meu llibre anterior parla d’això, i des del Pròxim Orient: de com l’estructura et diu què pots dir i què no. Israel té unes relacions públiques meravelloses. I els palestins, no. Dónes un minut a l’israelià i un minut al palestí. L’israelià et donarà una resposta excel·lent. Una resposta molt ben pensada i entrenada. El palestí et deixarà anar que ‘la resolució 457 no és acceptable. I punt’. Tu has fet la teva feina. Has donat la veu a tots dos. I els israelians en surten molt més ben parats. No és cap conspiració, sinó l’estructura. Per això crec que el periodisme té tantes similituds amb la banca. L’estructura. Fins i tot a la tele pública ara les audiències són tan importants, que amb temes com aquest poden argumentar que no tindrien audiència. Raons de ‘target’. Poc negoci. Això també és amoral. I no només en periodisme. Hi ha tanta gent que m’ha dit que el llibre els recorda la seva experiència! I són gent del sistema penitenciari, universitari, o de salut. I això passa perquè la City és pertot arreu.»