27.06.2017 - 22:00
L’hivern del 1915, en el moment més dur de la Primera Guerra Mundial, un soldat alemany moria en un hospital de campanya a Rússia. No se n’ha conservat el nom, però les cartes que enviava al seu estimat van servir per a bastir la primera campanya en favor dels drets dels homosexuals. Del nom del seu destinatari, només en sabem una lletra i un signe de puntuació: ‘S.’
Quan el soldat va morir al front, S. va sofrir una absència terrible. L’havia vist marxar, poc convençut d’allò que anava a fer. Havia anat rebent les cartes, l’una darrere l’altra, on li explicava com era difícil la vida al front, quant de patiment tenien aquelles nits fredes a Rússia. Així que va saber-ne la mort, S. es va atrevir a enviar una carta al Comitè Humanitari Científic (Wissenschaftlich-humanitären Komitees), una organització que, amb aquest nom tan peculiar, aixoplugava el primer grup d’homosexuals decidits a lluitar pels seus drets. La carta es va publicar el 1916.
En aquella carta, S. explicava el dolor que li produïa saber que el seu darrer missatge no havia arribat mai. En el caos de la guerra, s’havia perdut el correu, l’únic contacte possible entre els dos amants. Durant la Primera Guerra Mundial moriren dos milions d’alemanys. Entre tots, l’amant de S. va servir perquè tot un moviment aconseguís forces per a reclamar el dret d’estimar.
El Comitè Científic Humanitari va arribar a aplegar un centenar de persones en el millor moment. Tanmateix, la publicació de la carta causà un gran impacte.
- hi va escriure: ‘Van deixar la seva vida brillant per la pàtria, per una pàtria que té unes lleis que prohibeixen a un home d’estimar un home.’ I prosseguia relatant com era deplorable que aquells ‘bons ciutadans’ poguessin morir per la pàtria alhora que eren tractats com a pàries. ‘Gent que per natura sent orientació cap a gent del seu sexe han complert amb l’estat; ara seria l’hora que l’estat complís amb ells.’
La publicació i la difusió d’aquella carta va despertar una forta reacció entre molts veterans. Ningú no en parlava al front, però no era estrany de saber que hi havia homes que estimaven homes, ni que fos per fugir uns segons, enmig d’aquell infern. Es va fundar una nova associació, la Lliga pels Drets Humans, que va arribar a aplegar prop de cent mil persones, una xifra inimaginable només anys abans. I amb això el discurs va canviar de mig a mig.
Tal com explica la historiadora Laurie Marhoefer en el llibre Sex and the Weimar Republic, aquells soldats tornats de la Primera Guerra Mundial van canviar per sempre la retòrica del moviment gai. Abans d’ells els esforços s’havien centrat a demostrar que, científicament, un gai era una persona normal. Però de seguida van deixar estar aquesta discussió i es van centrar a reclamar els mateixos drets que tenia qualsevol ciutadà. ‘Si som iguals per a lluitar, som iguals per a viure’ deia un dels eslògans més coneguts.
Tot va canviar de pressa, amb una ambició que, vista des d’ara, és sorprenent i pionera. Els veterans homosexuals de la gran guerra van demanar l’abolició de la llei contra la sodomia, però també es van avançar dècades al món reclamant que un soldat o un oficial no haguessin d’amagar la condició de gai. No van aconseguir tot allò que volien, però durant la República de Weimar ser gai ja no era estigmatitzat. Fins i tot entre la classe mitjana urbana es va arribar a una normalitat que tardà molts anys a arribar als altres països. Les Històries de Berlín de Christopher Isherwood i el musical Cabaret en fan un recompte precís.
Aquella generació pionera va tenir la mala fortuna que l’ascens de Hitler al poder destruís tots els guanys que havien aconseguit. Inclosa la memòria. La memòria de la lluita, la memòria de la carta de S., la memòria d’un amor ferit de mort al front rus, a qui no va arribar, pel caos de la guerra, el darrer consol.
