La batllessa, el periodista i les mentides

El desconcert i la desesperació regnen al camp espanyolista. Tard, s’adonen que no poden aturar el referèndum (“el tren del temps no frena”, com diu Txarango) i que estan en un terrible fora de joc. Fruit d’aquesta desesperació, es poden entendre els editorials i articles que van apareixent als diferents diaris d’allà o que recolzen als d’allà. Des del País fins el Periódico, passant pel Mundo o la Vanguardia. Però els seus titulars apocalíptics caduquen tan bon punt es busca una altra font d’informació. Ells continuen retransmetent “La guerra dels mons”, però sense la gràcia de ser Orson Wells ni els texts d’H.G. Wells (quina coincidència). I els representants polítics que encara els queden, com l’alcaldessa esmentada, se’n fan ressò. Quina altra cosa poden fer, ara? Nosaltres, a continuar endavant, que ja només resten 79 dies, per al final de setembre.

Que hi ha una passa general de “beure’s l’enteniment” ?

En tot cas, la raó d’avui per votar sí a la independència podria ser la de mostrar-los que hi ha vacuna contra aquesta malaltia a mig camí entre l’oblit interessat i la por paralitzant. El remei és la força pacífica de la gent, i el poder responsable del governant. Quan tots van a una, no hi ha mur immobilista, reaccionari, que pugui evitar eternament els vents de la llibertat.

Quan siguem independents, els enviarem un palé de vials d’aquesta vacuna a tots aquests progressistes que obliden els ideals i a qui els tremolen les cames quan han d’enfrontar-se -de debó- amb la dreta.

En resposta a la senyora Parlón. Ho justifica que Catalunya va deixar de ser independent, el 1714, per la força de les armes. Que des del moment que Catalunya ho va deixar de ser, pocs anys després ja va intentar fer evolucionar Espanya , i ho ha intentat moltes vegades i no se n’ha sortit, perquè a Espanya no li ha interessat. Ho justifica que els diferents governs espanyols des del segle XVIII sempre han tingut maneres de fer i mentalitat centralista i retrògrada i anquilosada; contraposada a la mentalitat catalana. Ho justifiquen tantes i tantes vegades que des de l’Estat espanyol s’ha perseguit i prohibit la nostra llengua i les nostres institucions… Encara vol més justificacions la senyora Parlón?

No cal que ens centrem gaire en el nivell dels polítics socialistes, puix pot ser no està tant lluny de la mitjana de la societat catalana i per tant de la mitjana de la resta de partits. Un altra cosa és el que desitjariem, però la realitat és la que és.
Però per a mi el gran problema no és la ignorància, que existeix, si no la mala fe. Cauriem a la seua trampa si començarem a discutir si el dret a decidir és solament per a territoris colonials o no, si discutirem si la comissió de Venècia prescriu que per a fer un referendum s’ha de fer X o Y… ací l’única pregunta escaient que s’ha de fer, cadascú a si mateix i també als que ens representen, és si es creu que un col·lectiu X, significativament definit, pot o no pot decidir per si mateix els designis del seu futur. Com a aquesta resposta quasi ningú respondrà negativament, ja els tindrem on els volíem, puix culturalment, lingüísticament, políticament (sol cal veure els mapes de colors de les eleccions estatals) o econòmicament és quasi imposible ignorar que som un col·lectiu suficientment definit com per a poder decidir per nosaltres mateixos.

Les postveritats i les mentides seran a l’ordre del dia per part dels unionistes que tinguin algun altaveu per poder expressar-se però com que no tenen arguments sòlids que facin canviar la majoria social que vol el referèndum, diuen mentides disfressades de veritat. Les afirmacions de l’alcaldessa Parlon les pot expressar perquè ja sap que els qui la vulguin llegir, que no crec que siguin una gernació precisament, no aniran a buscar la carta dels drets humans original i comprovar qui té raó i per tant tira pel dret i n’engalta una mentida rere una altra. Transforma un text legal en un pamflet que justifiqui les seves tesis conservadors espanyoles dient que aquesta llei només es pot aplicar a les colònies, quan la llei no ho diu això.

Sobre el periodisme que practiquen els espanyolistes és, en general, d’una baixesa moral que expressa una prepotència i un desvergonyiment que a més d’algun li haurien de pujar els colors a la cara. I això passa a Espanya i aquí perquè el tentacles dels quintacolumnistes unionistes es posen per allà on veuen que poden fer mal. Qui ha oblidat les paraules del jutge anticorrupció De Alfonso quan parlava de fer mal als líders independentistes que pogués encara que fos mentida a més de l’Operació Catalunya. En definitiva, a dins d’aquesta colla, no hi ha un pam de net i això no ho hauríem d’oblidar.

Està bé fer raonaments legals com els que tu expresses, Vicent.
Però és ben fàcil demostrar que els Països Catalans són una colònia, usant senzillament les característiques que defineixen un territori com a colònia:
– haver estat ocupat o conquerit per un altre, anomenat “metròpoli”. És la derrota en la guerra de Successió i la corresponent supressió de les Constitucions i les Institucions.
– patir un procés progressiu de desculturalització. És a dir, la seva cultura (començant per l’idioma) pateix una pressió constant per part de la cultura de la metròpoli (a base de decrets visibles i d’implantació lenta i invisible, “sin que se note el cuidado”). Això passa amb el català, i actualment en progessió geomètrica, que ja afecta el geni de la llengua.
– patir una política econòmica extractiva. Aquí passa des de 1707, 1714 i 1715, i, de fet, des de força abans, a la transició XVI-XVII. És el deute fiscal. Són els greuges en infraestructures, en beques, en sanitat, etc.
Si Cuba i Filipines eren colònies (i tots els pobles alliberats anteriorment), els Països Catalans també ho són. El fet de tenir fronteres comunes directes amb la metròpoli (sense mar entremig) no té res a veure amb ser o no una colònia.
La Constitució de 1812 considerava Espanya el territori peninsular i tots els d’Ultramar. Així, totes les alliberacions de les colònies d’ultramar van ser unilaterals.

Quina pena de periodisme i quina pena de política! Quina vergonya de periodistes i quina vergonya de polítics! La ignorància ha estat la base d’aquests quaranta anys de pseudodemocràcia. Al 1976 ens van vendre una moto que vam comprar perquè quan hom està afamat poca cosa li sembla una menja exquisida. Però ara, després de 40 anys, ja som prou madurs com per adonar-nos que el rei va despullat. Només la ignorància i/o la mala fe poden explicar la existència de polítics com Núria Parlon o de periodistes com Enric Hernández. I, en alguns casos, intueixo que les dues coses coincideixen en una matexia persona.

Una de les responsabilitats que tindrà la nova república catalana serà la de donar una sòlida i rigorosa educació política als seus ciutadans.

Mentre no siguem un país lliure, ni millor ni pitjor que qualsevol altre però esforçant-nos a millorar, haurem d’anar contestant, en el sentit de refutar, totes les intervencions públiques que amb ignorància o mala fe intentin boicotejar el referèndum o manipular l’opinió dels electors. És una tasca pesada i aburrida, però és més important el dret a consultar els ciutadans del nostre país sobre la independència, o no, i a defensar la nostra opció, amb respecte i arguments.

Sorprèn, benvolgudes i benvolguts, que segueixi la xerrameca d’aquesta esquerra oficial i els seus mitjans per justificar el voler impedir un plebiscit. Una mentida, mentides repetides moltes vegades acaba per a ser la seva veritat i la dels seus associats, simpatitzants i càrrecs electes i els de confiança. En el fons aquest càrrecs son els autèntics okupes de l’erari públic que, en el grau màxim d’estupidesa, sentencien si deixaran o no els locals per a una consulta com si en fossin els amos quan son només els gestors temporals de espais nostres, perquè amb els nostres diners s’han fet i es mantenen. Elemental, si. I vergonya, cavallers, molts vergonya d’aquests okupes comportant-se com si fossi els propietaris dels nostres patrimonis. Cal fer, radicalment, net des de l’1-O.

Certament, Vicent: quina pena de periodisme i quina pena de política. Fa un temps vaig publicar al digital “Tribuna Catalana” –que ja no existeix– un article reivindicant un ús de la terminologia política lliure de servituds colonials, a la manera que defensava el psiquiatre martiniquès i teòric de la lluita antiimperialista Frantz Fanon. Entre els termes que jo reclamava d’usar amb urgència, per alliberar-nos del marc mental imposat pel colonitzador espanyol, era precisament el de colònia, per referir-nos a les nacions oprimides pel Regne d’Espanya, com ara els Països Catalans –Catalunya també, doncs– i el País Basc. Hi deia que era urgent que els qui escrivíem o parlàvem de l’exercici del dret d’autodeterminació per al nostre país ens desempalleguéssim de la terminologia del colonitzador i adoptéssim, en conseqüència, la del colonitzat que lluita per la independència nacional. No ens ha d’estranyar que els imperialistes, i els mitjans de comunicació que en vehiculen la ideologia, usin l’estratègia lingüística del colonitzador i les mentides corresponents (parlant de Fanon, que tant va tenir a veure en la configuració del discurs anticolonial, em ve a tomb aquell “Algèria serà sempre francesa”, d’un François Mitterrand ministre de l’interior francès contra la revolució per la independència algeriana): compleixen amb l’ofici que tenen encomanat. Però nosaltres, ja no. Lluitem contra l’imperi espanyol i el seu rei-emperador (denominació, d’altra banda, estimada pels monarques castellans i espanyols ja des de l’edat mitjana), per la República Catalana (incompatible, doncs, amb el Regne d’Espanya: denominació heretada de les franquistes Leyes Fundamentales del Reino, diguin el que vulguin els defensors d’un federalisme de pà sucat amb oli que parteix de la unitat indestructible de l’imperi)… I així amb tot (Felipe VI és hereu del generalot per la via del rei-emperador emèrit, la nefasta Constitució Espanyola va ser aprovada sota la vigilància dels militarots…). I així, pas a pas però sense defallir, anar fent nostre el llenguatge propi dels qui lluiten per la llibertat.

Així com hi ha una dreta espanyola més o menys hereva del franquisme, hauríem d’anar assumint que certa “esquerra” també en va impregnada amb continguts i imaginaris que encara perduren -allò dels Reis Catòlics o “la unidad de destino en lo universal”- i que adopta alguns tics que no s’avenen gaire amb democràcies homologades.
Es tracta d’alguns aspectes del franquisme que van anar interioritzant-se i convertint-se en un comportament sociològic supremacista que, adoptant formes aparentment banals, acaben esdevenint un invisible i neutre statu quo que tot ho impregna i que pretén esterilitzar i ridiculitzar (amb tota mena de collonades) qualsevol idea contraria a un pressupòsit tan fonamental per alguns d’ells com la unitat d’Espanya.
Efectivament dins l’esquerra espanyola hi ha faccions conservadores, com també les hi ha que, fent servir una lectura interessada, mal digerida i errònia del marxisme, condemnen el nacionalisme o l’independentisme atribuint-los una sèrie de maldats producte d’una pèrfida burgesia amb no sé sap ben bé quins foscos interessos (aquestes maldats, curiosament, no afecten el nacionalisme espanyol que és precisament el que està constituït en Estat).
En fi, entre “colònies” i “cajitas” anem ben servits.

Aquest nacionalisme banal que explica tan bé el comentari d’en Secundí ha tingut un expressió política a partir del 78: el sucursalisme de formacions com el PSC, i totes les constel·lacions d’ecoestalinistes, podemites… respecte a les matrius espanyoles. Aquests partits “colonitzats” ara que des de l’altiplà senten amenaçada la “unidad de España” se’ls exigeix que es deixin de vel·leïtats catalanistes i apostin per l’unionisme més antidemocràtic.

En les properes setmanes preparem-nos per escoltar afirmacions plenes de mentides, del·lirants, en una competició desbocada dels unionistes vergonyants entre mitjans i polítics amb els aplaudiments dels unionistes patriotes. Aquests miserables vasalls amb arguments polítics històrics no tenen res a fer. Amb mentides en són els reis…

Lo que firmo España como tratado internacional debe CUMPLIRLO , POR ENCIMA DE SU CONSTITUCIÓN , Y SI NO MODIFICAR LA CONSTITUCIÓN , pero ante todo CUMPLIR LO FIRMADO obligados por la LEY INTERNACIONAL Y LA PROPIA CONSTITUCIÓN .

Esa situación se dió en ESPAÑA EN EL 2011 , ESPAÑA FIRMÓ UNOS ACUERDOS CON EUROPA PARA RECIBIR DINERO , Y DEBÍA DEVOLVER EL DINERO POR ENCIMA DE CUALQUIER OTRA PRIORIDAD … Y en agosto de 2011 se modificó el art 135 de la constitución para cumplir ese acuerdo internacional , PONIENDO COMO PRIORITARIO LA DEVOLUCIÓN DE LA DEUDA .

¿Que vía legal apoya ese proceder ? la propia constitución española que establece en su artículo 96 que es DERECHO INTERNO todo tratado internacional firmado por España Y QUE EN CASO DE IR CONTRA PRECEPTOS DE LA PROPIA CONSTITUCIÓN, se debe cambiar la constitución ( NO EL PACTO INTERNACIONAL que no depende del estado sino de organismos internacionales) —- art 95 de la propia constitución .

ESPAÑA FIRMÓ : PARTE I , 1Artículo 1:
1. Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.

NO HABLA PARA NADA DE COLONIAS —- CATALUNYA ES UNA NACIÓN –

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-1977-10733

Definicio de Winkipedia
Una colònia és un assentament humà organitzat per una potència estatal anomenada metròpoli en una regió llunyana, en la qual és inicialment estrangera i on s’assenta d’una manera duradora. Resultat d’un procés polític, econòmic, cultural i social anomenat colonització, que consisteix en l’explotació dels recursos de la zona, al mateix temps que el seu desenvolupament. La colònia s’integra, generalment, en un Imperi colonial, marcat pel colonialisme, una ideologia el precepte de la qual és la conquesta de noves regions i la salvaguarda d’aquelles sobre les que ja s’hi exerceix un domini complet. Quan aquesta darrera s’acompanya d’una migració important des de la metròpoli, es parla d’una colònia de poblament.
Catalunya es ocupada militarment al 1714, explotada economicament, repoblada reiteradament per poblacio procedent de la España uniforme,…
I encara dieu que no som una colonia,!

Realment és trist (per no dir vergonyós i lamentable) que l’alcaldessa d’una ciutat com Santa Coloma, que en temps de la dictadura franquista va distingir-se per la lluita a favor de la llibertat i de l’estatut d’autonomia, negui a aquest poble el dret a decidir el nostre futur. Just la tarda d’avui ens trobarem a la plaça de la Vila ciutadans i ciutadanes colomencs per demanar a la Núria Parlon que col•labori amb el referèndum i, en el fons, en senyal de protesta pel que va anunciar a TV3: que l’Ajuntament no deixaria les escoles l’1 d’0octubre, si el referèndum no és legal. Dies enrere ja vaig penjar en el meu blog (capvespre.cat) un escrit advertint a ‘alcaldessa que les escoles no són seves, sinó dels ciutadans. I avui penjo un altre escrit al meu blog, qualificant de patètic que l’Ajuntament vulgui mantenir Santa Coloma al marge dun procés que sacseja tot Catalunya.

Em fa molta angúnia veure la fila que fa l’actual PSC. Pobres botiflers! L’infeliç Iceta està xipollejant en el deixant del vaixell de “l’esquerra” espanyola nacionalista monàrquica-jacobina. Els veu poderosos dirigint l’imperi i té molta por del fred que hi fa fora. I això s’encomana a molts seguidors com la batllessa de Santa Coloma.

S’agafen a qualsevol ferro candent que els injecta la tele: “No tenemos derecho a la autodeterminación”… i, emmanillats per aquest tabú, deixen de pensar per sí mateixos.

Una llàstima. Patiran molt quan vegin que surt el “sí”, i seguiran posant traves a la construcció del nou estat.

Realment és trist (per no dir vergonyós i lamentable) que l’alcaldessa d’una ciutaat com Santa Coloma, que en temps de la dictadura franquista es distingí per la lluita a favor de la llibertat i de l’estatut d’autonomia, negui a aquest poble el dret a decidir el seu futur. Just la tarda d’avui, dijous, ens trobarem a la plaça de la Vila ciutadans i ciutadanes colomencs per demanar a la Núria Parlon que col·labori amb el referèndum i, en el fons, en protesta pel que va anunciar a TV3: que l’Ajuntament no cedirà les escoles l’1 d’octubre, si el referèndum no és legal. Dies enrere ja vaig penjar en el meu blog [www.capvespre.cat] un escrit advertint a l’alcaldessa que les escoles no són seves, sinó dels ciutadans. I avui en penjo un altre, qualificant de patètic que l’Ajuntament vulgui mantenir Santa Coloma al margee d’un procés que sacseja tot Catalunya.