Junqueras agafa la directa cap a la hisenda pròpia

Quan es va formar el nou govern, en alguns sectors va sorprendre que Oriol Junqueras assumís totes les responsabilitats d’Economia. Acostumats com estàvem que es ressaltés el pedigrí de l’especialització, podia semblar que el perfil de Junqueras i el seu equip no hi encaixaven. Per contestar els primers recels, el nou vice-president va posar sobre la taula el seu títol de doctor en Pensament Econòmic i, sense deixar escampar els dubtes, va fer la primera declaració pública a la premsa internacional. Avisava els mercats que si volien cobrar el deute potser els sortiria més a compte apostar per una Catalunya independent. Ho feia al Financial Times. Un nou estil es començava a notar en el discurs, però ben aviat també en la tàctica. Quan el nou govern encara no té ni dos mesos, el canvi es percep també en la gestió.

La marxa de Joan Iglesias i el desplegament tàctic
A l’entorn de Junqueras no li agrada dir que el seu objectiu és accelerar el ‘tempo’: se senten més còmodes quan parlen de passar del pla teòric al pràctic, és a dir, del pla estratègic al pla tàctic. No es tracta, per tant, d’un canvi de rumb, sinó d’una concepció de l’exercici de la sobirania que exigeix passar a l’acció d’una manera eficient i directa, sense escletxes.

En aquest sentit, la marxa de Joan Iglesias del capdavant de la hisenda catalana es pot interpretar com un altre signe del canvi. L’home que va escriure el llibre ‘Una hisenda a la catalana. Preguntes i respostes sobre la hisenda pròpia’ i que des del Departament de Presidència de la Generalitat va dissenyar com havia de ser la hisenda catalana ha decidit de deixar la Generalitat i reincorporar-se a la seva feina al ‘ministerio’, on té plaça per la seva condició de funcionari de l’estat. Alguns mitjans ho han assenyalat com un possible entrebanc per al procés, però no sembla pas que pugui ser-ho. Segons sembla Iglesias no va acceptar la invitació de formar part de l’equip comandat per un dels pesos pesants d’ERC i home de confiança de Junqueras: Josep Lluís Salvadó, l’actual secretari d’Hisenda. Però això no vol dir que l’ideari que va definir d’una hisenda basada en la confiança i en la transparència es guardi al calaix, sinó que continuarà essent el model a seguir i concretament hi ha la intenció de crear el Consell Fiscal de Catalunya

Ordenació dels tributs catalans
Iglesias no s’hauria sentit còmode en una política que deixa el marc teòric i passa a l’acció. Una acció que Junqueras ha concretat des del primer moment en una direcció que definia molt bé a l’entrevista que li va fer VilaWeb: ‘La Generalitat de Catalunya ha de ser capaç, perquè encara no ho ha fet mai, de gestionar amb plenitud el 5% dels impostos que són seus. Un cop culminat aquest procés, ha de preparar-se per culminar els altres.’

Això, que podria semblar una afirmació amb molt contingut tècnic i poca transcendència política, en té molta. Amb aquest gest, el govern no tan sols no claudica de la sobirania que li pertoca, sinó que assumeix la gestió de tot el procés dels imposts de dalt a baix. Això inclou deixar de fer servir els instruments de l’estat per a la recaptació d’aquests imposts i destinar els 35 milions que fins ara es pagaven a l’Agència Tributària espanyola i als registradors a crear una estructura pròpia, esgotant així el tram de les competències autonòmiques que encara no s’havia desenvolupat.

Explicat més clar: fent-ho d’aquesta manera, els 35 milions que sortien de la Generalitat i anaven a parar l’erari espanyol ara es podran destinar a crear estructura pròpia, que pot incloure contractar unes 150 persones durant el 2016 i preparar un programari que millori l’eficiència per a gestionar els tributs. Tot això sense crear més despesa de la que hi ha actualment, ni trepitjar cap ull de poll de cap dels tribunals vigilants, perquè desenvolupar aquesta estructura encaixa de ple en la legalitat actual. D’aquesta manera, la Generalitat podrà fer una ordenació de tots els tributs catalans i gestionar-los amb més eficiència, al mateix temps que suma sinergies entre totes les administracions catalanes (diputacions i ajuntaments). Entre més coses, es poden posar en funcionament convenis per a perseguir el frau fiscal i polítiques de transparència. Aquest procés de gestió és un trajecte inevitable per a arribar a la finestreta única que hauria d’entrar en funcionament quan es declari la República Catalana. En aquest sentit, cal dir que Catalunya ha anat endarrerida i que algunes comunitats autònomes ja fa temps que han fet molts d’aquests passos.

Executar el deute pendent
El Departament d’Economia també es mostra decidit a executar el deute pendent dels contribuents. En aquesta última època s’ha encarat preferentment una part dels deutes menors, aquells que es podien resoldre embargant els comptes corrents del banc. Però encara queda per cobrar un 80% del deute total. A partir d’ara es vol afrontar aquesta situació, tant si això vol dir embargar comptes corrents com béns immobles o d’una altra mena.

El govern espanyol en funcions i l’eterna tensió de tresoreria de la Generalitat
Un dels altres punts que té sobre la taula Economia és com millorar la situació de la Generalitat, que a final d’aquest mes pot entrar en dificultats, i que empitjorarà molt si s’ha d’encarar la paga del juny dels funcionaris sense que l’estat hagi fet les aportacions que li pertoquen. Si sempre ha costat que els diners tornin a Catalunya, ara Madrid té una nova excusa per a no atendre les demandes de la Generalitat: la situació de govern espanyol en funcions. Recentment Pere Aragonès, secretari d’Economia, s’ha reunit amb els representants del ministre Montoro per aclarir la situació econòmica. El govern català se centra a demanar que l’estat pagui abans del juliol una bona part dels 1.400 milions que té pendents des del 2014 –amb la qual cosa podria pagar la paga doble sense dificultats–, que faci el pagament del FLA en terminis mensuals i que no cobri interès per aquests diners.

Aquests tres punts serien els mínims necessaris per a millorar la tresoreria, però els obstacles per a les finances de la Generalitat no desapareixerien ni es resoldrien. Un dels aspectes importants perquè la Generalitat no augmenti el deute és que pugui renegociar-lo amb els creditors. Per a poder fer-ho a llarg termini, que és la millor manera, cal que ho autoritzi el consell de ministres espanyol. De moment, no sembla pas que en tingui la intenció. Per això, si la Generalitat vol evitar la penalització i pagar interessos de demora haurà de trobar la manera de renegociar el deute a curt termini en unes condicions no tan favorables.