Julià Àlvaro: ‘Comprenc perfectament la gent de l’Ebre. Hem d’aprofundir en la protecció, i no en el pla hidrològic’

Julià Àlvaro (1962) és el nou secretari de Medi Ambient i Canvi Climàtic de la Generalitat Valenciana. És periodista, nascut a Catalunya, i blocaire de VilaWeb, militant dels Verds. Té un discurs a anys llum dels governs anteriors del PP valencià, que havien declarat una ‘guerra de l’aigua’ entre catalans i valencians. En aquesta entrevista, Àlvaro enterra aquest conflicte, critica amb duresa el pla hidrològic –que ara la UE ha de revisar– i diu que comparteix les demandes de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Àlvaro defensa un model de gestió de l’aigua que no es basi en els transvasaments.

—Quina posició té, oficialment, el govern valencià sobre el pla hidrològic espanyol?
—La part del pla que afecta el riu Ebre ens concerneix molt poquet, només la part nord. El nostre no als transvasaments no és absolut. Sabem que en alguns punts poden ser útils i convenients. Però com a concepte, és just l’antítesi de la nostra política. La nostra idea és la contrària. Nosaltres parlem de reaprofitar les aigües, fer ús de dessaladores i tenir uns consums i explotacions més racionals i curosos. Concretament, en relació amb el transvasament de l’Ebre, que ens afecta poc, som conscients que no es pot defendre, ni utilitzar cap bandera, per justificar un pla basat en transvasaments. Uns transvasaments que són impossibles ambientalment i socialment. És un cost tan gran que el fan impossible. Són ganes de tensar les relacions socials. I també són ganes de posar en dubte uns mínims de protecció ambiental. Cosa que fa criticable, rebutjable i denunciable el pla hidrològic tal com s’ha plantejat.

—Enteneu la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que diu que ens podríem quedar sense delta?
—Comprenc perfectament la gent de l’Ebre. Hem d’aprofundir en la protecció, i no en la línia del pla hidrològic. No podem capgirar una cosa tan normal com ho és el fet que els rius desemboquen al mar. És clar que ho han de fer. Això no és tirar l’aigua al mar. Això és mantenir els ecosistemes, la biodiversitat, i el planeta. El delta de l’Ebre és un racó del planeta, només un racó, però és que el planeta és la suma de moltíssims racons. I ara que hi ha una preocupació unànime respecte del canvi climàtic, o les polítiques sostenibles, els plantejaments simples de dir que no podem deixar que l’aigua vaja al mar, quan hi ha llocs on es necessita, no és rigorosa. Potser l’error són les necessitats que s’han creat en algunes bandes. I fer front a la realitat de manera més curosa. Allà on es diu que sobra aigua, doncs potser no en sobra tant com es creu i, de fet, es necessita per a mantenir un equilibri ambiental bàsic.

—Quines necessitats d’aigua té el País Valencià?
—Al sud d’Alacant tenim necessitats importants. Algunes vénen de la manca d’infrestructures, i sobretot són demandes d’un sector econòmic important, que és l’agricultura. Aquest sector té necessitats hídriques i en aquests moments tenim molts problemes. Per això diem sí al manteniment del Tajo-Segura, i sí a una organització responsable del Xúquer-Vinalopó. Però tant al cap del Tajo com a la zona de ribera hi ha situacions que no podrem vèncer en forma de guerres de l’aigua.

—Hi ha resposta al país?
—A la zona de la Ribera hi ha la formació ecologista El Xúquer Viu que té moltíssims anys d’història i una llarga tradició de lluita i defensa del medi. Nosaltres creiem que l’augment de demanda no farà més oferta d’aigua. Sabem que les necessitats les hem de poder satisfer d’una manera respectuosa amb el medi. A més, sabem que ho hem de fer tots junts. Ningú no pot ser obligat a aprovar un transvasament d’aigua que té a les portes de sa casa si considera que no és de justícia. Haurem de fer política i parlar amb tot el món. No s’hauria de poder furtar l’aigua a la força a ningú, en aquest segle XXI. Aquesta actitud és molt irresponsable políticament.

—I la banda nord del País Valencià, a prop de l’Ebre, està més coberta?
—No és zona hídricament conflictiva. Més d’una vegada s’ha parlat d’un microtransvasament a la zona nord de Castelló, pera l’agricultura. En aquests moments no és una qüestió urgent. Sí que és de veres que el sector agrícola reivindica les seues necessitats. I que s’han de buscar fórmules. Però no s’ha de parlar sempre de transvasament. Busquem fórmules alternatives per tal de no jugar-ho tot als transvasaments, que ambientalment són impossibles, i políticament i socialment són indefensables.

—El govern valencià anterior, del PP, havia declarat la guerra de l’aigua entre valencians i catalans.
—Nosaltres no farem guerra del pla hidrològic de l’Ebre, ni tampoc la del Tajo-Segura, que ens afecta molt més directament. Sabem que a València tenim limitacions de recursos hídrics, però no en farem bandera, d’això. Comprenem que hi ha una consciència popular que reclama respecte a l’aigua que es té a la porta de casa. Per això parlarem amb tot el món per fer compatible l’activitat econòmica amb la sostenibilitat. No podem esperar que es continue intensificant el consum d’aigua, i aleshores buscar grans obres d’enginyeria per a portar l’aigua que falta a llocs on suposadament es necessita. Perquè es fa al preu de depredar uns recursos ambientals que sabem que cada vegada estan pitjor. Hem de protegir els espais naturals i adaptar les nostres activitats sòcio-econòmiques i els nostres discursos polítics a la realitat ambiental. La realitat no la canviarem ni amb guerres de l’aigua ni amb banderes.

—Hi ha hagut col·laboració amb la Generalitat de Catalunya?
—Amb l’ex-conseller, Santi Vila, havíem tingut reunions. Vila havia vingut ací, havíem coincidit a la cimera del canvi climàtic, i recorde que teníem posicions molt coincidents davant el Ministeri de Medi Ambient sobre els diversos plans hidrològics. El govern català i el valencià coincidien en el punt de vista sobre determinades infrastructures i la poca cura que hi ha hagut en la directiva marc de la UE.