Josep Maria Pou: ‘El Premi Gaudí és com una trucada del destí, que et recorda que et fas gran’

Josep Maria Pou rebrà diumenge el Premi Gaudí d’Honor a tota una trajectòria. Una fita especial per a mirar enrere i valorar quasi cinquanta anys de professió dalt l’escenari. Malgrat l’edat, setanta-dos anys, Pou continua parlant amb el mateix entusiasme que un principiant sobre la seva professió. I això fa que continuï actiu malgrat que s’ha proposat unes quantes vegades d’afluixar el ritme de treball. Al desembre va acabar d’enregistrar la sèrie ‘Catedral del Mar’ i ara ja es va endinsant en el rodatge de la segona temporada de ‘Nit i dia’ per a TV3. El mes que ve interpretarà Sòcrates al Romea, i  té ofertes i feines emparaulades fins d’aquí a dos anys.

—Aquest cap de setmana us lliuraran el Premi Gaudí d’Honor 2017…
—És un premi especial, entre altres coses perquè, al costat de la paraula ‘Gaudí’ hi diu ‘Honor’. No és premi a la millor interpretació, guió o direcció, és a una trajectòria, a la coherència d’una carrera. I això s’ha d’agrair. Ara, s’ha de ser realista: per tenir una trajectòria s’han de tenir molts anys. Per tant, podríem dir és com una trucada del destí que et recorda que et fas gran.

—Pensàveu que podríeu rebre aquest premi?
—Un, en la seva petita vanitat de la feina, quan fa un paper, pensa que aquell personatge que li ha tocat pot arribar a tenir unes qualitats que li permetran de fer un bon treball, i potser com a conseqüència acabarà recollint un premi. Per això, sempre dic que els premis els guanyen els personatges, no tant els actors. Per tant, no havia pensat que podria tenir un Gaudí d’Honor, perquè no va lligat a cap personatge. Però sí que és veritat que, després de la trucada d’Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia, em vaig adonar que em sento molt afí als nou premiats que hi ha hagut abans que jo. He treballat amb tots i entenc que, havent-hi aquest grup, algú hagi pensant que m’hi havien d’afegir.

—Aquest premi ve de part dels companys de professió…
—I fa molta il·lusió que sigui així. Tot allò que arribi del col·lectiu dels companys no deixa de ser una mostra d’estimació personal. És una manera de dir-me: has treballat molt, ens agrada com ho fas i t’estimem. Això fa que un premi com aquest acabi afectant més la meva vida personal que la professional.

—Un premi com aquest és una bona excusa per a mirar enrere i avaluar una trajectòria. 49 anys de professió, 40 films, més de 50 obres de teatre, hores i hores de televisió… Fa vertigen?
—La primera cosa que fa és sorprendre’t, quanta feina! Fins i tot puc confessar que d’alguna ni me’n recordo. També em serveix per a reflexionar i analitzar la meva trajectòria. L’any que ve farà cinquanta anys que vaig debutar i, si no arriba a ser pel premi, ni me n’hauria adonat. No he pensat mai quin llegat deixava. Per no deixar, no tinc ni fills. No tinc aquest sentiment d’haver de deixar una herència. Només m’he preocupat d’allò que anava fent en cada moment, de la funció de cada dia, del rodatge que preparava. A tot estirar, em preocupava del personatge que venia després, mai del que havia deixat enrere. I és que en quaranta-nou anys no he estat mai sense feina, no he parat. Sóc un privilegiat. Vaig començar a treballar en una època molt diferent, quan hi havia molta més feina. No només jo, sinó molts actors, fèiem tres o quatre feines a la vegada. El mateix dia rodàvem televisió, fèiem cinema i actuàvem en un teatre. Quins temps més fantàstics i quina pena que hagin desaparegut. Ara molts companys lluiten cada dia amb el fantasma de l’atur.

—Havíeu dit que a partir d’ara afluixaríeu una mica el ritme de treball
—La voluntat hi és. Em proposo d’afluixar, perquè sóc conscient que em queden molts menys anys de vida que els que tinc, i crec que em dec un temps a mi. Però alhora reconec la meva debilitat. No ho aconsegueixo. Sempre que penso ‘aquests cinc mesos no faré res’, sona el telèfon per proposar-me alguna cosa que m’encén una altra vegada la meva vocació. No puc evitar de llegir un guió amb un personatge que m’agrada molt i no pensar com gaudiré fent aquest paper.

—Les vostres paraules traspuen passió per la professió.
—Vaig pel món com si tingués divuit anys, amb la mateixa passió i interès. Com un nano que comença, amb les mateixes inseguretats, la mateixa por i la mateixa curiositat de quan vaig començar. Cada vegada que començo un assaig de teatre o una pel·lícula, penso que potser no els agrada allò que faig i em faran fora. Fins a cert punt, aquesta inseguretat és bona. Així evites de pensar que ja res no et sorprendrà. Però he de confessar que, malgrat que sempre havia defensat que s’havia de viure amb molta passió, els últims anys començo a valorar també la reflexió i la tranquil·litat. La passió et pot jugar males passades.

—Televisió, cinema, teatre… Però realment el teatre és l’autèntica passió?
—La passió és el personatge amb una bona història i posar-te a la seva pell, vingui del cinema, del teatre o de la televisió. A mi m’interessa un bon personatge que em permeti de ser feliç fent-lo. Però passa que això que demano m’acostuma a arribar al teatre. Per una altra banda, crec que l’actor només es pot sentir absolutament responsable de la seva feina dalt d’un escenari. Perquè en el teatre, el director només és aquell senyor que tria la manera com s’ha d’explicar la història. Però quan arriba el moment de la representació davant el públic tu ets amo i senyor de la teva feina. Sense trair en cap moment l’acord que has establert amb el director. El públic rep de manera directa el que tu fas. Si fas una pausa i un silenci allò té un valor, del qual només tu ets responsable.

—Això no passa en el cinema i la televisió?
—No, en el món del cinema i de la televisió, tu fas la feina davant la càmera i es guarda en un registre digital fins que al cap d’uns quants mesos el muntador i el director decideixen. Potser has fet tres seqüències i a tu et sembla que la segona era meravellosa, però en canvi el director decideix posar la primera per una raó de llum o d’un moviment de la càmera. En el cinema o la televisió no et pots sentir mai absolutament responsable d’allò que arriba al públic. És la gran frustració de l’actor en el món del cinema, si més no la meva. El resultat final no depèn de mi sinó d’un director i muntador.

—Que recomanaríeu a aquella persona que comença i vol ser actor?
—És molt delicat, perquè aquesta professió, per molt que formem part d’un col·lectiu, no deixa de ser una carrera molt personal i individual. No es pot comparar mai la teva carrera amb la d’un altre. Cada actor té unes peculiaritats que el fan més propens a certs papers. És una carrera molt personal que moltes vegades té relació amb les característiques físiques i personals de cadascú.

—Però, i si generalitzem?
—Que pensin de veritat si és això el que volen fer, perquè no serà un camí fàcil. Caldria que s’ho plantegessin quasi com una vocació religiosa. És un ofici que demana un sacrifici brutal, per poder acceptar tot allò que s’ha d’aguantar. I més aquests últims deu o dotze anys de crisi, que han estat devastadors per al sector. L’única cosa que compensa tant d’esforç és la vocació. Ara, si estan convençuts que volen fer això, que no hi renunciïn. Que busquin els suplements necessaris per anar sobrevivint i resistint mentre arriba la seva oportunitat.

—Tan devastat està el sector?
—No vull ser pessimista, però no crec que tot això es resolgui. Ara no només hi ha molts menys llocs de treball i menys producció, sinó que al mateix temps el poc que hi ha es fa de manera molt precària. Amb molt més sacrifici i moltes més hores i esforç. Això sí, hi ha una cosa que em dóna esperança. El públic no havia consumit tantes imatges. Cal ser conscient que la forma d’exhibició va canviant, el públic ja no surt de casa per anar el cinema, però en canvi consumeix a casa molt més cinema que mai. A dins de casa seva tenen moltes històries a través de tots els canals de televisió i les diverses plataformes. Per tant, podem assegurar que la producció no s’acabarà mai. Al contrari, crec que caldran més produccions que mai. Però una altra cosa són les condicions en què es faran. Cada vegada són més precàries i fins i tot esclaves.

—Heu fet personatges molt diferents. Podríeu destacar-ne un?
—És absolutament impossible. Fa molt mal descartar-ne. La meva carrera, com la de qualsevol actor, es fa a base de personatges. Cada un t’obliga a remoure dintre teu moltes coses i t’enriqueixen. Et fa buscar dins teu aquells trets psicològics o emotius que comparteixes amb el personatge. Un exercici d’introspecció que t’ajuda a descobrir-te. A certs personatges els has d’agrair moltes coses, no només professionals, sinó també personals.

—Però segur que, en la vostra carrera artística, hi ha personatges que us han marcat més. Per exemple, al cinema?
—Al món del cinema per mi va ser fonamental Amic/Amat de Ventura Pons. Considero que és el millor personatge que he fet al cinema. Una obra que es va estrenar primer al teatre i que Ventura Pons va portar magistralment al cinema. Ventura Pons m’ha donat els papers protagonistes més importants per a mi en el cinema.

—I en el món de la televisió?
—Hi ha un personatge televisiu que considero fonamental en la meva carrera i s’ha vist molt poc. Amb Francesc Betriu vam fer una producció internacional de quatre capítols d’una hora i mitja, basada en Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, on vaig tenir la immensa sort de fer el paper protagonista. Comptàvem amb un repartiment internacional fantàstic, era una coproducció europea. És un dels millors personatges que he fet i em sap molt de greu que quasi ningú no l’hagi vist. Va passar pràcticament desapercebut. Fa trenta anys, encara no era el moment de les sèries de televisió. Però aprofito aquest moment per reivindicar que es rescati aquesta sèrie, perquè estic segur que tindria bona acollida.

—Però hi ha personatges molt més recordats…
—He fet piles i piles de sèries, però sóc conscient que popularment, sobretot a Catalunya, el Manel de l”Estació d’enllaç’ va ser un personatge que em va unir molt amb la gent. Però no només és especial per això. Arran de la sèrie vaig decidir de tornar a viure a Barcelona, després d’haver viscut mitja vida a Madrid. No va ser per cap problema professional. Després d’estar quatre anys enregistrant ‘Estació d’enllaç’, em vaig adonar que m’havia de quedar. Quan tornava a Madrid enyorava Barcelona. Segurament era el cos que m’ho demanava, m’anava fent gran i suposo que s’havia d’anar tancant un cicle vital. De manera que personalment també tinc molt a agrair a la sèrie. Després de trenta anys vivint fora, la reacció del públic cap al personatge d’en Manel em va afectar.

—I en el teatre?
—En el món del teatre n’hi ha tants que és impossible triar. Però si he d’escollir dels que he fet a Catalunya, en triaria dos. Són fonamentals el personatge de Roy Cohn que vaig fer a Àngels a Amèrica quan vam inaugurar el Teatre Nacional i el Rei Lear de Shakespeare, que vaig fer amb Calixto Bieito. Crec que són els personatges de teatre als quals dec més coses. Sobretot, el fet d’haver crescut com a actor i haver fet un salt qualitatiu en aquest ofici.

—Ara com a director de teatre que li diríeu al Josep Maria Pou actor?
—El Josep Maria Pou director ha dirigit el Josep Maria Pou actor en moltes funcions últimament, de manera que ja s’han relacionat. La primera cosa que li diria seria: sigues una mica més egoista i pensa en tu. Perquè quan fas de director i actor en la mateixa obra és complicat. Com a director et deus a tot l’espectacle i tens l’obligació d’ajudar tots els altres membres del repartiment. Ha de guiar-los per trobar el seu personatge i construir una visió global de l’espectacle. I això sempre acaba anant en detriment del paper com a actor. Si més no, fins al moment d’arribar a l’estrena. A partir d’aquell moment el fet de sortir cada dia a l’escenari i enfrontar el teu treball al públic fa que poleixis la feina que havia quedat pendent.

—L’afecció a devorar llibres us ha anat bé per a la vostra faceta de director?
—Devorar llibres, diaris, escoltar allò que t’expliquen, veure mil funcions o pel·lícules… Tot això ajuda a alimentar la teva capacitat d’imaginar, de fabular, de crear mons i explicar una història. Un treball que va molt bé a l’hora de dirigir, que en definitiva és explicar a la teva manera una història que et mou per dins. La mateixa història es pot explicar de cinquanta maneres diferents.

—I també té a veure amb la vostra defensa de la solitud?
—I tant. Per a poder fer tot això es necessita temps i recolliment. No es pot fer amb una vida social extensa i amplia. Jo em trobo molt a plaer quan passo hores i hores llegint i recollint material. Però tampoc no sóc un senyor que s’hagi aïllat del món. Quan defenso la meva solitud defenso la meva independència personal de moltes activitats que representa que van lligades el meu ofici i que a mi m’importen poc. Estic convençut que he après molt més del meu ofici veient teatre i cinema que no pas fent-lo.

—Finalment, preguntar-vos per Barcelona i Madrid és com preguntar pel pare o la mare?
—És molt complicat triar entre les dues ciutats.

—I una persona que estima tant aquestes dues ciutats, com viu el moment de confrontació actual?
—Amb dolor. Jo sóc nascut aquí, i en un moment determinat vaig decidir de marxar a Madrid a començar la meva carrera, on la vaig anar desenvolupant fins que em van arribar les primeres ofertes a Barcelona. Des de llavors he compaginat sempre les dues ciutats, de manera indistinta. I no tan sols a Madrid, sinó a la resta d’Espanya. Em sento molt vinculat amb tota aquesta gent, perquè la major part de la meva carrera l’he feta a Madrid. Molt del que he après ha estat en la indústria espanyola, on tinc molt vincles emocionals i intel·lectuals. Per tant, quan es produeixen certs enfrontaments ho passo malament. Per mi és un moment angoixant i gens clar.