Josep Maria Montaner: ‘Dins el capitalisme el problema de l’habitatge no es pot resoldre’

Josep Maria Montaner (Barcelona, 1954) és doctor en arquitectura i catedràtic de teoria de l’arquitectura a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. El 2015 va deixar les aules i va afegir-se al projecte de Barcelona en Comú. Amb la victòria electoral d’Ada Colau, es va convertir en regidor d’Habitatge, unes de les àrees més crítiques de l’ajuntament. En el primer any de mandat, la situació ha empitjorat, el preu del lloguer a Barcelona ha crescut de més d’un 5% i s’acosta als màxims del 2008. Parlem amb ell sobre un dels problemes més preocupants de Barcelona.

—El preu del lloguer a Barcelona arriba a les cotes del 2008, just abans que esclatés la bombolla.
—Sí, és veritat, i de llavors ençà les rendes mitjanes no han augmentat, sinó que han tendit a baixar. A moltes famílies el lloguer, 700 o 800 euros mensuals, se’ls menja gairebé tot el sou. Això no ho poden assumir ni els joves, ni les famílies monoparentals ni, és clar, els pensionistes.

—Dieu que ‘la qüestió de l’habitatge és irresoluble en el sistema de mercat capitalista’. No hi ha solució?
—Dins el capitalisme el problema de l’habitatge no es pot resoldre. El sistema es basa en la propietat del sòl, per tant, en el domini. Als països amb un estat del benestar fort, no s’hi ha resolt el problema, però s’ha pogut mitigar. Per exemple, Viena té el 50% d’habitatges de lloguer assequible. No és la solució definitiva, però hem d’aspirar que el dret a l’habitatge es compleixi al màxim. Hem de prendre mesures per a evitar la gentrificació i l’expulsió de la gent. És cert que totes van sempre a contracorrent i darrere dels moviments que fa el sector immobiliari, però hem d’intentar de fer de contrapunt.

—I què penseu fer per lluitar contra els augments de preu? Hi ha cap solució?
—La més sòlida seria disposar de més habitatge assequible, però a la ciutat en tenim poc: no arriba al 2%. Provarem de duplicar-lo amb el pla de l’habitatge 2017-2025, però és un procés lent. Podem fer moltes coses: rehabilitar, aconseguir pisos buits, construir, signar convenis amb el sector privat, però no tindrem les bases per a assolir el 15% d’habitatge assequible –mitjana europea– fins d’aquí a un parell d’anys. Parlem de tota una maquinària: disposar de sòl, inversió i projectes.

—Quan es podria assolir aquest 15%?
—No seria ni d’aquí a deu anys. Potser el 2030.

—De quants habitatges parlem?
—Uns 100.000. Dins el període del nostre pla, en podríem tenir uns 20.000 de gestió pública. La resta s’haurien d’aconseguir per mitjà d’uns altres mecanismes. De totes maneres, assequible no vol dir necessàriament de propietat pública: són lloguers un 20% per sota del preu del mercat per raons múltiples: ONG, ajudes explícites o implícites, etc.

—I des d’on partim?
—Ara tenim 11.000 pisos de gestió pública o del tercer sector. A més, n’hi ha 9.000 que reben una ajuda econòmica per a pagar el lloguer.

—Teniu cap mesura d’efecte immediat sobre el mercat?
—L’única mesura que pot tenir efecte immediat és una certa regulació dels preus del lloguer, com passa en unes altres ciutats europees, com ara París o Berlín. Però això un ajuntament no ho pot fer. A la Generalitat, de fet, el govern central tampoc no li ho permetria, però ho pot intentar. Tot i això, no té la intenció de fer-ho ara que és urgent.

—I què penseu fer?
—Catalunya Sí que es Pot, la CUP i l’ajuntament lluitem perquè la nova versió de la llei contra l’emergència residencial inclogui mínimament el concepte de lloguer abusiu, com fan les constitucions de Suïssa o els Països Baixos.

—Però el nom no fa la cosa. De què serveix parlar de lloguer abusiu?
—Això ens obre la porta a regular. Anar directament sobre els increments i evitar que no passi d’un tant per cent. A París, per exemple, el límit és del 20%. D’aquesta manera, es defensa el dret del llogater, perquè quan se li acaba el contracte no li n’augmentin el preu abusivament.

—I què us responen?
—Hi posen reticències, fins i tot legals. Tant CDC com ERC no hi estan d’acord. Nosaltres considerem que és urgent perquè si el Tribunal Constitucional torna a retallar aquesta llei, ho farà encara que no s’hi inclogui.

—Alguns experts temen que sigui una limitació permanent i perjudiqui el mercat.
—Seria temporal, sens dubte. Si tinguéssim la llei seria revisable, quatre anys o cinc, i a veure què passa. Es considera una llei d’emergència. No hi ha cap solució perfecta, màgica i definitiva. París té aquestes mesures i allà encara hi ha problema d’habitatge. Tu pots defensar la cohesió social, frenar l’expulsió de la gent, que hi hagi diversitat als barris, pots marcar una sèrie d’objectius, però si ets al món capitalista les regles del joc no et van a favor.

—I si no hi ha llei per a limitar els preus, què fareu?
—Si no tenim el control de preus, hi ha una mesura, que ja anem treballant, que clarifica i dissuadeix el mercat: tenir uns preus de referència oficials i acordats. Això implica que tant els propietaris com els llogaters tenen uns preus de referència per localització, superfície i estat del pis.

—Una referència no vinculant?
—Sense llei no pot ser-ho.

—Com es marquen els preus?
—A Barcelona es faria per barris. Es poden fer servir les dades de l’Incasòl, els portals immobiliaris o l’Associació de Promotors de Catalunya (APC), però s’han de recollir i treballar, de manera que aconseguim uns preus oficials. No condiciona de manera legal, però si des d’un punt de vista d’informació. És un primer pas que sí que podem fer. París, abans de poder instaurar limitacions, ja tenia uns preus de referència.

—Hi ha punts d’acord amb la Generalitat?
—A posar ordre al mercat immobiliari, hi estem d’acord la Generalitat, l’ajuntament i fins i tot, en certa mesura, el món immobiliari. Necessitem unes regles del joc que aclareixin els drets dels llogaters i els propietaris. Unes regles clares beneficien tothom. Un mercat on domina el qui és més espavilat i té menys escrúpols no és sostenible. Hem de dignificar el lloguer, perquè, tal com canvia la situació, serà la solució de molts sectors. De fet, ja ho és per a un 30% dels barcelonins. I augmentarà.

—A què és degut l’augment?
—El principal factor per a nosaltres és el turisme. El monocultiu del turisme és el que ha fet que aquests últims anys s’hagin perdut pisos de primera residència per convertir-se en pisos turístics o hotels. Els pisos disponibles s’han reduït i això expulsa la població.

—Diuen que l’economia es va recuperant.
—L’economia ha reprès una mica el vol, però molt poc, i no en benefici de totes les classes socials. La desocupació s’ha reduït mínimament. Els factors són més aviat externs. El 40% de les compres d’immobles a Barcelona ja són d’inversió. Tot i que és més de compra-venda, també implica que hi hagi inversors amb expectatives de treure molts beneficis del lloguer. Hi ha una bombolla. A més, hi ha una població flotant de gent que s’està una època a Barcelona per feina, estudis o unes altres raons, que té molts més recursos que no la població local. Si anem al Meeting Point, estan contents perquè el mercat es mou, però per a gran part de les classes socials de Barcelona és negatiu.

—L’ajuntament no hauria de fer res per aturar-ho?
—No tenim cap mesura única, ni política ni màgica. En el cas de la compra, tenim el dret de tempteig i retracte. Hem pogut aturar alguna operació de compra-venda, perquè són edificis que s’havien aconseguit a partir d’execucions hipotecàries i amb tràmits legals llargs. És una possibilitat, però només ens permet d’actuar amb comptagotes, perquè no es pot comprar tot. Seria molt millor si poguéssim comprar a un preu inferior al de mercat.

—Els pisos buits són un altre gran maldecap.
—Tenim un problema de poca oferta i molta demanda. Sabem que hi ha pisos buits. Disponibles, per posar directament al mercat, possiblement n’hi ha pocs, un percentatge baix. Tanmateix, volem esbrinar-ne el nombre concret i les condicions. Per això hem impulsat un cens.

—Teniu un nombre aproximat d’habitatges buits?
—Entre 31.000 i 88.000 (l’última dada de l’INE).

—La discrepància entre xifres és enorme.
—Sí, més del doble. Com diu el nostre gerent és com una piscina d’aigua remoguda, gens clara, però la piscina té aigua.

—Com es fa el cens?
—Fins ara s’havia fet creuant dades del padró, del cadastre, de l’institut d’estadística o les factures de l’aigua. A més, ara els inspectors i tècnics van al pis a confirmar si els indicis són certs i fan un cens de solars buits. Si l’habitatge no s’utilitza, un altre equip es posa en contacte amb els propietaris per esbrinar-ne el motiu. Amb les inspeccions oculars també podem aconseguir més dades: si l’edifici té patologies, si l’escala té ascensor, etc.

—El cens és el pas previ a obtenir la cessió d’algun d’aquests pisos?
—Sí, nosaltres hem fet una previsió que uns 4.000 pisos podrien passar a la borsa de lloguer municipal aquests anys vinents. En canvi d’això, els propietaris reben tota mena d’avantatges. Es paga el lloguer immediatament, fins i tot si costa de trobar llogater. Es cobreixen rehabilitacions fins a 15.000 euros. Es garanteix el pagament del lloguer dels nous llogaters i el propietari no se n’ha de preocupar perquè l’ajuntament fa d’interlocutor. També es fa un descompte del 50% de l’IBI.

—Per què es promou el lloguer social i no el ple domini?
—Totes les solucions tenen qualitats i la propietat dóna una certa seguretat. Nosaltres defensem que l’habitatge de protecció oficial ha de ser sempre de propietat pública, per molt que la persona tingui el dret d’ús per setanta-cinc o noranta anys. Entenem que en el context actual la gent es desplaça més i que hi ha sectors que no es poden permetre de pagar un pis en propietat. L’opció del lloguer social és la més raonable, tal com passa a la resta d’Europa.