28.10.2015 - 02:00
|
Actualització: 28.10.2015 - 19:45
Amb la declaració d’inici del procés d’independència, Catalunya comença a aplicar el full de ruta cap a la construcció de la República Catalana. Un dels punts clau de la resolució que proposen Junts pel Sí i la CUP posa èmfasi en la desobediència de les institucions espanyoles i, particularment, del Tribunal Constitucional. L’objectiu és poder fer el procés cap a la desconnexió sense entrebancs.
L’horitzó és incert, però d’entrada és força clar que la declaració serà impugnada pel Tribunal Constitucional espanyol. A partir d’aquí poden començar a veure’s els primers gests de desobediència del govern català. En parlem amb Josep Maria Reniu. És politòleg i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), l’òrgan encarregat de traçar la línia del procés de transició i assessorar el govern. Ens explica que la fi de la supeditació pot portar a un xoc frontal entre Catalunya i Espanya, però que el govern català té la legitimitat de les urnes per a fer-ho. També ens detalla els passos previs a la desconnexió de l’estat espanyol.
—La declaració d’inici del procés inclou una desobediència legal que en el full de ruta no començava fins després de la declaració d’independència. Els fets han superat les previsions.
—L’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) no ho preveia. Hi havia una part que deia que podria haver-hi una col·laboració per part de l’estat, que és una hipòtesi poc probable, malauradament. La hipòtesi més probable era la confrontació amb l’estat i aquí havia d’haver-hi una decisió política per veure com es gestionava aquest enfrontament. Però al CATN no li pertocava pronunciar-se sobre aquesta decisió. L’únic que ens pertocava de dir era com enfocàvem el procés.
—En tot cas, la declaració diu que els passos no s’hauran de supeditar a les institucions espanyoles.
—És cert que en un procés com aquest hi ha d’haver diversos moments d’afirmació de la voluntat de dur-lo endavant. Per tant, és inevitable que hi hagi aquest punt sisè que diu que les decisions no se supeditaran a les institucions ni al Tribunal Constitucional espanyol. La desconnexió ve al final. En aquests moments, es diu que del TC, el mateix que va sentenciar el 2010 contra un estatut aprovat per la ciutadania, no en farem cas.
—Què passarà si el TC impugna la declaració i el parlament no en fa cas?
—És previsible, sobretot en aquesta administració espanyola conservadora, un procediment administratiu molt pautat. A partir del moment que s’aprovi, es valorarà i es demanarà un informe al consell d’estat, com va passar amb la declaració de sobirania. El consell d’estat ja tindrà l’informe preparat. Es reunirà el consell de ministres i es portarà la impugnació al Constitucional per la via del 160.2. El TC l’admetrà a tràmit i en aquell moment la declaració quedarà suspesa. Aquí hi ha la derivada que amb l’aprovació de la reforma de la llei orgànica del TC és de preveure que el govern espanyol també demani al TC que, a banda la suspensió, dicti alguna mesura concreta.
—Com ara quina?
—Que el govern i el parlament s’abstinguin d’admetre a tràmit, per exemple, el punt cinquè, que fa referència a les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública. En aquest moment el TC estaria dient que determinades persones no puguin impulsar determinades lleis. És clar, hem de tenir en compte que la reforma del TC ha convertit aquest òrgan en un instrument polític per a sancionar els incompliments.
—Però, i si el parlament desobeeix?
—Teòricament, el TC, amb aquest patracol de reforma, fins i tot podria suspendre les autoritats i els funcionaris un temps determinat. Si ho fes, es produiria una col·lisió frontal entre els dos sistemes: l’estat espanyol i l’autogovern català.
—La Generalitat i l’estat espanyol han entrat en un conflicte de legitimitat sobre un territori. Amb quines cartes juga el govern català per imposar-se?
—Crec que hi ha un element central, que és el principi democràtic. S’han fet unes eleccions que han donat una majoria parlamentària absoluta a dues formacions que portaven precisament aquesta concreció en els programes electorals i, per tant, estan plenament legitimats a portar a la pràctica el seu programa electoral. És la legitimitat emanada del principi democràtic d’un procés electoral. Aquesta és la millor carta.
—La declaració proposa de començar a tramitar, en un màxim de trenta dies, la llei de procés constituent, la d’hisenda pública i la de seguretat social. Això implicarà un conflicte de competències?
—Vas molt enllà. Aquí es parla d’iniciar la tramitació de les lleis. La tramitació es pot elaborar durant els divuit mesos, posem pel cas, i en el moment final s’aprova i és quan es considera que l’estructura d’estat ja pot entrar en funcionament. Per entendre’ns, no és la tramitació per a fer-ho d’aquí a un mes. Aquestes lleis han de bastir les estructures d’estat, que en el moment que siguin bastides, s’apliquin. I aquest serà el moment de proclamar la independència.
—Què passaria si s’aprovessin abans?
—Aquí sí que tindríem un conflicte importantíssim, perquè afegiríem una legalitat en un marc en què encara predomina la legalitat espanyola, que no et permet de tenir una hisenda pròpia, que no et permet de tenir una seguretat social i que no et permet d’obrir un procés constituent.
—Això com es resoldria llavors?
—Aquí tindríem un xou important, perquè no s’hauria completat el desenvolupament de les estructures d’estat i encara dependríem de la legalitat espanyola. Un estat és el monopoli de la força. Al capdavall és la capacitat que té una organització política de fer complir un ordenament jurídic a uns ciutadans que viuen en un territori. Però si tu no tens aquesta capacitat perquè no t’has desconnectat d’un altre ordenament superior, no pots fer-lo complir.
—Per tant, no s’aprovaran aquestes lleis fins que no es pugui acomplir aquesta desconnexió.
—És clar. Si jo fos parlamentari no ho faria. Em costa molt de pensar que ho planifiquen d’una altra manera. De fet, el punt de la declaració és molt senzill i només parla d’iniciar la tramitació d’aquestes lleis. Aquest punt és molt important per a transmetre el missatge que ja es treballa en aquestes lleis.
—Posem per cas que la Generalitat també decideix de no fer cas de més suspensions del TC, com ara el decret de pobresa energètica. De quines eines disposa per a desobeir?
—És una qüestió tan senzilla com mirar de garantir el contingut d’aquell decret. Per tant, això vol dir negociar amb les operadores.
—Però, i si les companyies elèctriques desobeeixen la Generalitat?
—Sense entrar específicament en els detalls de la resolució, jo entenc que no es tracta de buscar elements de coerció per part de la Generalitat, sinó que es tracta de buscar mecanismes de negociació amb les operadores per part de la Generalitat, com crec que s’ha fet des del mateix moment que es va decretar la suspensió. I si no, ho fan els ajuntaments, que negocien amb operadors, amb una tasca importantíssima d’intermediació. A banda, crec que a les companyies elèctriques i de gas també els interessa no situar-se a l’ull de l’huracà d’una campanya de pressió pública. Serien comportaments irracionals.
—El ‘Llibre blanc de la transició nacional’ inclou un punt molt important, que és la successió d’ordenament i administracions. Quan començarà?
—Hauria de començar ara, en el moment que s’aprovi la declaració. Una part del procés és això. És gairebé l’estructura d’estat que més s’haurà de començar a treballar. S’ha de començar a fer la llista de totes aquelles qüestions que s’hauran de repartir o negociar entre tots dos estats quan es produeixi la desconnexió. Per exemple, el repartiment d’actius i passius, la successió de contractes i obligacions… Tota aquesta feinada és una de les parts importants del procés i gairebé una estructura d’estat perquè és la que dissenya què passa amb les administracions, què passa amb els actius, què passa amb els passius, el deute… Als departaments que els pertoqui hauran de començar a fer una llista d’actius i passius.
