Josep M. Pagès, guanyador del premi Just M. Casero, explorador de l’alteritat

Hi ha premis literaris en català que sempre mereixen atenció. Sobretot per les voluntats que expressen les bases i pel jurat que tria l’obra guanyadora. Des d’aquesta perspectiva, el premi Documenta i el premi Just M. Casero són referència. Els impulsors de l’un i de l’altre són llibreries emblemàtiques i amb història i compromís cultural. No deu ser pas cap coincidència. Fa pocs dies que es va presentar el nou guanyador del Just M. Casero. És Josep M. Pagès (el Poal, Pla d’Urgell, 1976), amb ‘Blat‘, que és la seva primera novel·la.

Quan el llibreter Guillem Terribas, carismàtic ‘alma mater’ de la Llibreria 22 de Girona, va començar la presentació a la premsa del llibre premiat, no es va deixar de recordar algunes dinàmiques del premi, que haurien de ser habituals en tots els certàmens literaris, però que no ho són: la Llibreria 22 convoca el premi, però no intervé en la decisió del jurat; té una dotació modesta de 2.200 euros, però són íntegres per a l’autor i no corresponen a drets d’autor; i l’editorial Empúries, que és el segell que publica l’obra guanyadora, no comença a intervenir en el procés d’edició fins que el premi ja s’ha donat. Amb aquest preàmbul, Terribas deia que el Just M. Casero és un premi independent, en què el jurat tria per raons literàries i no d’una altra mena. El jurat és format per Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès i Eva Vàzquez.

Enguany el guardó fou decidit per unanimitat i el jurat es va posar d’acord amb molta rapidesa, segons que va explicar Terribas. La discussió va venir pel finalista, Gemma Sardà, amb l’obra ‘La veu del Cyrano’, que Empúries també ha decidit de publicar el mes de setembre.

Un nou talent, una veu singular
Guillem Terribas ja va definir d’entrada l’obra guanyadora: ‘Blat’ és una obra ‘difícil’, va dir. I l’editor d’Empúries, Josep Lluch, no li ho va pas qüestionar, ans va afegir: ‘Una vegada més aquest premi descobreix un nou talent i una veu singular. És un autor pràcticament inèdit (només ha publicat alguns contes) i desplega qualitat literària.’ Va recordar que el premi tenia un jurat molt literari i que l’obra guanyadora ho reflectia. I afegí: ‘Una de les coses bones de la crisi és que molts escriptors escriuen el que creuen que han d’escriure sense buscar el rendiment comercial, i d’aquest fet en sorgeixen obres de més interès literari.’

La primera cosa que va dir Lluch sobre aquest nou autor, Josep M. Pagès, és que li feia pensar en un narrador-poeta, i el va comparar amb el Jordi Sarsanedas dels contes del llibre ‘Mites’.  Va destacar-ne la pulcritud en l’escriptura i el fet de voler atènyer allò inefable, com els poetes.

Així vam arribar a Josep M. Pagès i la seva novel·la breu, ‘Blat’. Amb una actitud modesta i amb força timidesa, aquest autor que acaba de fer quaranta anys, nebot de Lluís Pagès, de Pagès Editors, editorial on treballa de corrector, va començar a filar l’explicació: ‘L’obra presenta dues històries molt diferents, amb dos protagonistes també molt diferents, que no es coneixen però que tenen un vincle estret, gairebé íntim. Perquè jo volia parlar de tot allò que ens pot unir tot i ser personatges desconeguts.’

‘Per una banda hi ha el Tomàs, que treballa en una impremta i que d’una manera gairebé accidental el conviden a un casament d’uns amics de joventut que fa anys que no veu. No hi encaixa, en aquella celebració. Però la situació el fa mirar-se a ell mateix en la distància, vint anys abans, per veure com ha canviat. I això és un ressort per a furgar en el seu món interior, un món de records, seus i d’altres que li han explicat, d’èpoques difícils com la guerra civil. L’altre personatge, que no té nom, es troba en una situació de guerra i de frontera. Vol travessar a l’altra banda, que sembla que és un lloc amb llum, un bon lloc on viure. Aquí entra la imatge del blat (espai obert, lluminós), que en canvi per al Tomàs només és un element de l’entorn del lloc on es fa el casament.’

Continua Pagès: ‘I tot això per a parlar de l’altre, en dues situacions i contextos molt contradictoris. A més, introdueixo la història dels germans Torres (Víctor, que era un galant, que va ser polític, es va exiliar i va viure fins fa pocs anys, i Màrius, el poeta, que era metge i va morir molt jove de tuberculosi), que també és una història de dualitat i m’ajudava a tancar la història.’

Josep M. Pagès parla de l’altre, de la dualitat, des d’un mateix o transcendint-lo, des de la idea d’alteritat? Respon: ‘L’altre és en un mateix personatge però l’altre també és fora d’ell mateix, que vol dir entrar en el concepte de l’alteritat. I situo l’altre en un món més oníric, ple de símbols, un espai nocturn, perquè és una manera de potenciar l’interior.’

I si d’entrada Josep Lluch intuïa un Josep M. Pagès autor-poeta, Pagès ho posa en dubte: ‘De jove vaig escriure poesia però ho vaig deixar córrer. Sóc més bon prosista i sóc lector de poesia, de Vinyoli per exemple. Mira, la lectura de “Passeig d’aniversari” m’ha ajudat a escriure el llibre.’