Josep Fontana: ‘Els qui parlen de federalisme, quina credibilitat tenen?’

Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. La seva història de Catalunya, ‘La formació d’una identitat‘ (Eumo Editorial) ha estat un dels llibres de l’any. Políticament molt implicat, i referent de molta gent d’esquerres, Fontana va anar a les llistes d’Ada Colau a les darreres eleccions municipals. En aquest entrevista ens diu que el 27-S no té intenció de presentar-se per cap llista ni fer campanya per cap partit. Fontana és dels qui creu que cap partit espanyol no s’avindrà mai a negociar una independència, però tampoc no veu gens clar el full de ruta unilateral proposat fins ara. I se li nota que està més aviat molest per tot plegat.

—Com veieu la llista de Junts pel Sí?
—El problema de la llista del sí és que no se sap de què va la història. Hi ha dues realitats. Una és la continuïtat del postpujolisme, amb el senyor Mas al davant una altra vegada. Ha estat una jugada molt hàbil, perquè si hagués anat amb Convergència és evident que s’enfonsava. Per tant, aquí, si totes les històries de la desconnexió amb l’estat fallen, continuarà havent-hi un govern del senyor Artur Mas. I la segona és què passa amb tot aquest entusiasme que s’ha sabut crear. I que té per mi uns elements que el fan pràcticament incomprensible. Realment hi ha algú que creu que per aquest camí es pot aconseguir una separació? En vuit mesos? Que no saben què hi ha a l’altra banda? No saben amb qui s’han de jugar els calers? La feina d’anar aconseguint coses i nivells d’autogovern ja és prou difícil. De la concessió d’un estatut que havia de ser l’inici d’una nova etapa, en realitat s’ha fet marxa enrere amb el procés de recentralització. Essent així, algú creu que ho hem de fer així? I sents coses que et produeixen estupefacció: si fem una votació que tingui uns grans resultats, aleshores Europa… Europa està disposada que li creïn un problema? Però si la UEFA amenaça el camp del Barça per les banderes!

—D’aquesta llista, com interpreteu el moviment de Raül Romeva. Us sembla bé, malament?
—No ho sé. No ho veig de cap manera. Crec que ni ell mateix no ho sap. Acaba de dir que en Mas no ha de ser… Per què es pensava que el cridaven?

—Parlem de la segona llista: Catalunya Sí que es Pot.
—No se sap què serà, això. En principi no es veu que hi hagi gran cosa al darrere, ara per ara. Una cosa era una mobilització de caràcter urbà, com a les municipals. Sí que crec que les municipals era el terreny més fàcil per a poder assaltar el sistema, perquè és un lloc que els que creen opinió tenen menys importància, i el contacte directe amb els veïns és més fàcil. A escala del país és molt més difícil que es doni. I sembla que aquí només es pensa en el vot de la ciutat de Barcelona.

—Vau anar a llistes amb Ada Colau.
—Un dels últims, sí. I no em va fer res. Creia que pitjor que Trias i companyia no ho podrien fer.

—I ara, anireu a la llista de Catalunya Sí que es Pot?
—No m’ho han demanat. I no. No aniria a cap altra llista. I no per desaprovació. Però ara hi ha un garbuix considerable. Queden setmanes, només, però poden passar coses, que vés a saber com canvia tot l’escenari.

—Com creu que els anirà?
—No ho sé. A mi la transposició del panorama municipal al general em sembla una cosa molt difícil d’aconseguir. Depèn de quines cordes siguin capaços de tocar. Però no sé què faran. Ni el suport que tindran.

—I ICV com els veieu? Han fet com CiU, desaparèixer rere unes altres sigles.
—Aquest era un protagonista important quan va arribar la transició. Aquí l’important era el PSUC, que era una altra cosa. Això va desaparèixer, ho van sacrificar. Han intentat treure el cap com han pogut. L’opció que han fet de sumar-se a forces socials emergents no crec que sigui una mala opció. Respecte del que haurien aconseguit anant sols, no és mala opció. No hi tenien res a fer, a la llista del si. Era el seu suïcidi final. La llista del sí, que vol dir la política de Boi Ruiz? No fotem conya.

—Rabell, bon candidat?
—La idea d’entrar en contacte amb les associacions de veïns no és una mala idea. No sembla que la llista sigui acabada.

—Procés Constituent. Cap comentari?
—No. Crec que és una situació d’una confusió extrema. Hi ha desestructuració dels partits que controlaven la situació.

—Pablo Iglesias us dóna confiança?
—A mi no em dóna confiança ningú. Aquesta és la primera. I d’Iglesias s’oblida que el seu origen no és tant el 15M, sinó els pactes a la política gallega. On va tenir relació amb aquests nuclis de moviments socials. Quan els polítics d’esquerres s’han desacreditat d’una manera miserable, Iglesias ha vist què venia a sobre i vol aprofitar aquest filó.

—Queda la CUP.
—La CUP té un avantatge de cara a tothom: són gent que se sap que són honestos i coherents. Això també té problemes, com és lògic. Avui he vist David Fernández a la televisió i deia clarament que el que els ha separat de la llista del sí és que ells tenen clar la independència i la lluita de classes. I que no volen creure que primer una cosa i després l’altra. No volen creure primer independència i després en parlarem. Hi ha coses de la CUP que aprecio prou: són joves i tenen credibilitat. Per una altra banda, tenen un programa del tot o res que els farà anar guanyant vots. I continuaran essent un element pertorbador si conserven aquesta consciència, que l’element social també hi és.

—Com ho faríeu, personalment?
—No em toca fer-ho. No tinc receptes. No sé què passarà el 27-S. Inclosa l’abstenció. Si maregem massa segons quin personal… Jo penso en aquesta cosa elemental que és la gent. Que quan es posen d’acord, surten al carrer. Jo no sé què faran amb aquest garbuix que se’ls presenta ara. Em fa por que els resultats siguin tan desgavellats, que no se sàpiga ben bé que es podrà fer.

—Que no es pugui formar govern?
—Govern sí que en podran formar. Veurem com s’entenen dins. Però la capacitat que tindran de presentar-se i dir que tenen el poble al darrere amb el 99% de la població… Es farà bastant difícil.

—Mentre hi hagi més del 50% del vot.
—Si hi hagués alguna cosa que tingués la unanimitat que tenia l’SNP potser sí. Però no veig que el senyor Mas sigui això. Si hi hagués hagut realment alguna cosa que hagués permès de pensar en un procés…

—No hi veieu solucions.
—En primer lloc, esperar que els altres et deixaran marxar és inconcebible. Estan disposats a tornar-se a armar per liquidar això quan calgui. Com vols que deixin escapar la millor vaca del ramat? Així com així? No els ho perdonaria ningú. I si s’acaba aquesta vaca, després ve el País Basc. Precisament com que saben que això no passarà de retòrica, doncs en realitat s’ho prenen amb aquesta tranquil·litat.

—Què creieu que passarà el 27-S?
—La cosa més probable és que guanyi la llista del sí. I després què? No hi ha resposta. Després no és gens clar. Només hi ha dos camins: la força i la negociació. De força, no en tenim. I de negociació jo penso, per experiència històrica i coneixement de l’estat espanyol, que cap partit no arribarà a Madrid i formarà un govern que negociï una secessió. Per què ho hauria de fer?

—Doncs hi ha gent que creu que Pablo Iglesisas ho permetrà.
—Pablo Iglesias diu que ell respecta el dret de decidir, i després parlem-ne. I parlem-ne…. I els qui parlen de federalisme, quina credibilitat tenen? No fotem conya. Ja ens van enganyar prou amb un estatut tarat. L’únic principi polític que jo tinc és que resignar-se no és acceptable. Hi ha una situació que no és tolerable. I per tant, s’ha de tirar endavant i fer el que s’hagi de fer. S’ha de lluitar, s’ha de desobeir. Però proposar-se objectius racionals: no anar que et fotin una hòstia. Aquí m’agradaria saber si els que han muntat la idea de vuit mesos i independència se la creuen o no se la creuen. No ho sé. Però jo no me la puc creure. Fa cinc-cents anys que estem amb aquestes conyes. I sembla que quan guanyem una mica, ens foten una garrotada. Hi ha coses que són clares: la revolta de Sanjurjo del 1932 es fa, i això ho ha explicat gent que hi eren dins, fonamentalment contra l’Estatut de Catalunya. La guerra civil en una gran mesura es fa, entre més coses, contra la continuïtat de res que s’assembli a l’autogovern a Catalunya. I així anem. I pensar que si nosaltres som bons i sortim al carrer i ens diran ‘té, dóna’ls-ho, que són bons nois’ no és creïble.

—Escoltant-vos penso: no hi ha solució. No podrem marxar mai d’Espanya.
—Ara per ara, no. L’any que ve, no. Això és clar. Hi ha d’haver una correlació de forces que ens ajudi. Ara per ara no tenim els avions nord-americans que vindran a bombardar les tropes espanyoles si ens envaeixen. No els tenim. Per exemple. A curt termini, no ens en podrem sortir mai. El que sembla il·lícit és que algú et digui que ja ens ho podem jugar tot perquè en vuit mesos ho tenim guanyat. I no cal que us preocupeu, perquè amb això tot es resoldrà: l’ensenyament, la sanitat. Entesos, entesos. Què vol dir una independència? És previst com es posaran les duanes a les fronteres? Això s’ha de començar a negociar. Hi ha cap pacte de negociació fet per parlar d’un règim transitori de circulació de mercaderies? Aquí, mentre no hàgim convençut perquè ens donin suport la Caixa, Banc de Sabadell, la SEAT, ho tenim una mica difícil.

—Ja ens aniran a favor, si guanyem. No patiu.
—Ah, doncs molt bé.

—Ha ha!
—Mira. No sé què passarà. Però veig que hi haurà força fragmentació. La CUP tindrà uns guanys que s’ha guanyat per haver estat conseqüent. Per exemple, no comprar la carta a qualsevol preu. I han dit no a la llista. Això els donarà guanys. També crec que efectivament la llista del Junts pel Sí pot guanyar. I un cop hagi guanyat no té gran cosa més a fer que organitzar desfilades.

—Perdoneu que hi insisteixi: quan tingueu el vot decidit, ara a l’agost no me’l direu?
—No. Però jo no faré cap campanya per ningú.

—A Barcelona va fer-ho.
—Però era una cosa totalment diferent. Un dels arguments que utilitzava en el cas de Barcelona era que l’equip anava purament i simplement a guanyar l’ajuntament. No com els altres partits organitzats que hi anaven pensant a guanyar l’ajuntament com un element per finançar les seves organitzacions. Com feia Trias amb Convergència. I per tant era una cosa diferent. I vaig pensar que eren els més preparats per ocupar-se dels problemes dels ciutadans. I fan bé, si no es barregen amb cap altra cosa. I a mi, que treguin el bust del Joan Carles em sembla perfectament bé. Em resulta profundament simpàtic.

—De fet, Joan Carles tampoc no era el cap d’estat.
—De fet, què hi pinta, el cap d’estat aquest?