José Bono i els maquilladors al servei d’Obiang

Teodoro Obiang tot ho compra. Com els grans gàngsters. A més d’assassins, narcotraficants i putes, té advocats, polítics, policies, jutges, periodistes, assessors d’imatge i mitjans de comunicació que treballen per a ell i el seu règim, a temps complet o parcial. La missió és senzilla: esborrar el rastre dels seus crims i de la misèria del seu poble, i exaltar les virtuts del gran cleptòcrata. Ell.

A Espanya el maquillatge del règim de Malabo i la compra de voluntats de polítics espanyols i opositors guineans a l’exili és una constant de fa molts anys. Els últims d’arribar a l’ofici podrien ser, també, els polifacètics Bono i Moratinos.

Quan es censura la informació, és molt fàcil que, per reacció, a alguns se’ls dispari la imaginació. La manca d’informació podria obrir la porta de la ficció. Sí. Això no obstant, hi ha històries potser exagerades, però que mereixen ser explicades. Són confidències de gent fiable.

José Bono és un personatge estrany, típic espècimen del xou celtibèric. Té aspecte de mosso d’adrogueria de Lavapiés, es declara cristià i devot de la Verge de Cortes, és consogre de Raphael i ja ha estat polèmic pel seu escandalós patrimoni en terres ibèriques. Bono és com un garrofer al tròpic. No m’estranyaria que fos el bufó ideal dels gàngsters guineans. Se sap que Bono té una ‘estreta relació’ amb ‘Obiang i senyora’, una relació amb aspectes estranys, diuen… Quins deuen ser? Sembla que entre ells parlen de política i que Obiang li encarrega convèncer (comprar) a membres de l’exili guineà a Espanya perquè callin i tornin.

Hi ha diversitat d’opinions sobre l’eficàcia de Bono en aquestes missions. Molts diuen que, un cop a Espanya, ell s’oblida de fer la gestió. Tot i això, en cercles oficials de Malabo es rumoreja que Obiang va finançar les memòries de Bono, Les voy a contar, editades per Planeta, que no han estat precisament un best-seller. Segons que va declarar Bono a Vanity Fair, ell va cobrar 800.000 euros per les memòries. Si els rumors fossin certs: A canvi de quins favors, Obiang es gasta 800.000 euros en un fracàs editorial? Encara que per a ell la xifra sigui xavalla, què deu haver fet Bono per merèixer tanta atenció del capo?

Una trampa recurrent en el món del xantatge tropical és el sexe. El govern guineà, quan vénen visites oficials, ofereix ‘hostesses’ que en realitat es prostitueixen amb els honorables visitants i, alhora, treballen per a ‘Información i Turismo’. Hi ha qui insinua que el govern de Guinea podria tenir ‘material sensible’ que, si es fes públic, seria molt perjudicial per al bon nom del bon Bono. Que és una carta que es guarden per tenir Bono lligat i ben lligat. Sense ànim de comparacions, sobretot literàries, això és el que també deien que feia Fidel Castro amb García Márquez.

De Moratinos no hi ha tants misteris, és transparent. És l’exemple més evident d’ex-alt funcionari espanyol al servei de la dictadura guineana i al seu. La veu del seu amo i Gran Amic Obiang. A més a més, es mulla personalment i no se n’amaga.

L’any 2009, quan va fer un dels seus polèmics viatges oficials com a ministre d’Exteriors a Guinea, l’editorial del diari El Mundo carregava contra ‘l’esperpent’ d’aquell viatge de Moratinos ‘que mai no hauria d’haver-se produït’. El text pontificava: ‘No sent Obiang, dictador de Guinea Equatorial, més afecte pels periodistes que per les rates.’ I criticava que se sentís orgullós de ser un dictador: ‘Quin governant no ho és?’, diuen que va dir; i que se sentís ufà de ‘no repartir els beneficis del petroli entre els ciutadans perquè suïn una mica, perquè un governant no ha de fer regals als ganduls’.

Però totes les voluntats tenen un preu, i la de El Mundo no ha demostrat mai ser gaire sòlida. Al maig del 2014, l’amic Moratinos publicava a El Mundo un article de propaganda del seu Gran Amic Obiang, titulat ‘La esquizofrenia hispanoguineana‘. El treball que, podem suposar que devia ser molt ben recompensat, va ser notícia a la premsa del règim que l’arribà a difondre en pdf, amb la nota habitual: Aviso: La reproducción total o parcial de este artículo o de las imágenes que lo acompañen debe hacerse, siempre y en todo lugar, con la mención de la fuente de origen de la misma (Oficina de Información y Prensa de Guinea Ecuatorial). 

Com ja és habitual en Miguel Angel Moratinos, essent ja un empresari lobbista sospitós, en aquest article emprava un impostat to d’home d’estat, com només poden fer els qui paguen per publicar i falsificar la realitat. Pujat a la parra de l’orgull patriòtic, deia que Espanya no es podia desentendre de Guinea Equatorial, com havia fet en el passat amb les Filipines, que calia intensificar relacions, ‘conèixer-ne els avenços socials, els canvis econòmics’. L’article elogiava Obiang per haver assistit al funeral de Suárez i haver fet la conferència a l’Institut Cervantes sobre la llengua espanyola. S’indignava per les crítiques al seu Amic i a la suposada intervenció del rei Juan Carlos en l’afer.

Ignoro si l’article de Moratinos va fer cap efecte en la societat espanyola, ja esquizofrènica de natural, però sí que el va fer, sens dubte, en les arques de la societat editora de El Mundo, que, quatre mesos després, publicava un suplement publicitari de 32 pàgines en color titulat ‘Les grans possibilitats de Guinea Equatorial com a centre d’inversió‘. Pura propaganda, ratllant el deliri orgiàstic d’inversions, bellesa natural i futurisme arquitectònic fantasmagòric. Pakita, filla d’Obiang, cap de Geproyectos i sòcia local de Moratinos i Bono, devia quedar més que satisfeta.

El règim d’Obiang també toca el tema del sector editorial. El febrer passat es publicava que la primera empresa espanyola condemnada per corrupció internacional era una editorial de llibres de text que havia subornat un vice-ministre guineà, Miguel Esono, que també s’havia reunit diverses vegades amb el director de la UNED.

Els lobbistes actuals no apareixen del no-res. Llarga és la tradició d’Obiang en la compra de mitjans i periodistes. L’any 2000, la Asociación para la solidaridad democrática con Guinea Ecuatorial (Asodegue) publicava que: ‘Des de fa un any aproximadament el govern guineà està representat en el nostre país pel bufet madrileny que dirigeix Doña Magdalena Rodríguez Ladreda. Aquesta advocada, amb el periodista Javier Bleda (ex-director del diari Ya, sots-director, després, de Artículo 20, i ara director de la publicació mensual de Mario Conde, MC) realitza freqüents viatges a Guinea en els que rep encàrrecs milionaris per la millor defensa de la imatge del dictador guineà’. I afegia que el bufet de Doña Magdalena, enyorant els temps dictatorials en què Guinea era matèria reservada, havia presentat demandes contra El Pais, Diario 16, Mundo Negro i amenaçava de fer-ho, també, amb Radio Exterior de RNE.

Personalment, jo també he sentit campanes. L’any 2005, quan dirigia el documental ‘Memòria Negra’ (Canal +, TV3, TVE) , el govern guineà va ignorar absolutament la sol·licitud feta pel nostre equip d’obtenir un permís de rodatge per a viatjar a Guinea i filmar en el país. Una persona intermèdia em va dir, de part d’un alt directiu de TVE no identificat, que no em fiqués ni amb Obiang, ni amb el petroli. La meva resposta va ser que ja podien tenir ben clar que ho faria. ‘Si és així, podria ser que el documental es quedés en un calaix’, van respondre. I així va ser. El film va ser emès per Canal + i TV3, en horari normal, va ser seleccionat al Festival de Cinema de Valladolid, al Festival de Cinema Africà de Tarifa, i s’ha projectat en institucions com el Centre Octubre de València o el CCCB de Barcelona, i universitats com New York University , Hosftra University, Pompeu Fabra, Universitat de Girona. Per contra, TVE la va emetre molts anys després, i molt tard, de matinada. L’amenaça es va complir.

Cal constatar, també, la influència del lobbisme pro-Obiang en l’extrema dreta espanyola. Potser és herència de les relacions establertes durant el colonialisme franquista. Un exemple és la publicació del llibre Crónica de un desencuentro: Obiang responde. Cooperación y conflicto en las relaciones entre España y Guinea Ecuatorial, (Madrid, Fragua, 2012), del periodista Alfonso Merlos, director i presentador dels informatius de la cadena 13TV de l’Església i col·laborador de La Razón. El llibre nega la corrupció, neteja la imatge dels testaferros d’Obiang, els Kokorev, empresonats actualment a Espanya, i acaba amb una llarga entrevista al dictador guineà. Aquest llibre podria ser que fos un encàrrec directe dels testaferros d’Obiang, el matrimoni Kokorev, segons que ha revelat El País.

La influència de Malabo també arriba al sector universitari i les fundacions culturals. L’any 2009, Martín Villa, Moratinos i l’ex-president del senat Juan José Laborda (PSOE), entre d’altres, creaven la ja extingida Fundació España-Guinea Ecuatorial, perquè ‘Guinea no sigui la nostra nova Filipines’, una mania que tenen, i impulsar la transició. Quina? En fi… Tan ‘noble propòsit’ potser explicaria la presència imprescindible de Rodolfo Martín Villa en el projecte. Per cert, una filla seva, Lola Martín Villalba, anys enrere, havia estat coordinadora de Cooperació Espanyola a Guinea. I què hi pinta, aquí, Martín Villa?, pregunto per aquí i per allà. ‘És un món molt petit’, em diuen. ‘I la filla?’ ‘La filla és molt diferent. A Guinea fumava porros…’

A la Fundació España-Guinea Ecuatorial, Juanjo Laborda va nomenar director de la revista Palabras, òrgan de l’entitat, el periodista, escriptor i opositor guineà Donato Ndongo. Un temps després, però, el va destituir per desig exprés de Teodoro Obiang. Per què tanta submissió i servilisme?

Em consta, també, que quan els estudiosos espanyols demanen a estaments oficials espanyols finançament per fer congressos o publicacions tenen moltes dificultats, o cap mena d’èxit, si en els continguts del projecte s’intueixen, de manera més o menys evident, elements crítics envers la figura d’Obiang i el seu règim.

És la dinàmica habitual de sempre. Quan els partits espanyols són a l’oposició són molt crítics amb el règim d’Obiang, quan arriben al poder, canvien de bàndol. Tant PP com PSOE han finançat els partits opositors guineans amb diners dels fons reservats, que servien per a ajudar-los i, alhora, per a moderar-los. No han jugat net. I, un cop al poder, han canviat sensiblement d’actitud. Quan el PSOE és al poder, el PP és molt crític amb el règim guineà, però quan puja, els socialistes passen a ser crítics i ells col·laboradors.

Un exemple podria ser la Fundació Olof Palme, presidida per la socialista Anna Balletbò. Quan governava Aznar eren molt crítics amb la dictadura d’Obiang, en arribar el PSOE al poder van passar a demanar que es busqués una col·laboració per a ‘sensibilitzar el govern’. Van organitzar xerrades formatives per a torturadors i editaren uns manuals sobre com denunciar les vulneracions de drets humans. Dues activitats d’eficàcia impossible en la Guinea d’Obiang, segons veus de l’exili.

D’altra banda, la participació d’universitats, fundacions culturals i de drets humans en projectes a Guinea Equatorial, a qui beneficia? Al poble guineà mancat d’educació, cultura i drets humans o a la màfia que els governa i els roba els diners que s’haurien de destinar a aquests temes per gastar-s’ho en ‘alcohol, putes i drogues’, com va dir el majordom de Teodorín?

A Teodoro Obiang, quan se l’acusa de vulneració de drets humans, li va molt bé per netejar la seva imatge internacional recitar la llista de fundacions, ONG i universitats que desenvolupen projectes al seu país en amable col·laboració amb el seu govern.

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací teniu tots els articles:
1. De gàngsters tropicals i corruptes ibèrics
2. Paco Roig, l’estafa dels supermercats guineans
3. Francesc Cabana, el liquidador del Banc Mundial
4. Obiang i el Borbó, misteris d’una relació
5. L’Amic Moratinos i el Gran Amic Obiang
6. Els negocis de Moratinos, l’aconseguidor tropical
7. José Bono i els maquilladors al servei d’Obiang
8. El fidel Duran, l’amic català de Guinea i d’Espanya