Jordi Llaonart: ‘Ara que Estat Islàmic ha començat a atacar Occident, no és previsible que s’aturi’

L’arabista Jordi Llaonart sap interpretar amb molta habilitat els múltiples conflictes en què es troba submergit permanentment el món àrab. I, cosa encara millor, ho explica amb gran lucidesa. Hi deu ajudar molt que treballés de corresponsal al Pròxim Orient durant sis anys, on es va acostumar a desgranar la complexitat del territori per escriure les seves cròniques.

L’entrevistem perquè ens parli d’Estat Islàmic (EI), també anomenat ISIS o DAESH. Ens explica què és aquesta organització, com va néixer, qui la finança i què la diferencia d’al-Qaida, de la qual es va escindir. Un gegant sanguinari que com bé diu el seu nom, és un estat i que actua com a tal, encara que ningú el reconegui. Llaonart diu que EI ha passat a atemptar Occident quan s’ha trobat debilitada i amenaçada pels kurds, els bombardaments francesos i les tropes de Baixar al-Assad. Arriba a la conclusió que ara ja no aturarà els atacs. Amb tot, pronostica que anirà retrocedint fins a quedar-se en no res. ‘Només és qüestió de temps que Rússia i el règim sirià els esclafin’, diu.

—’Estat Islàmic’, ‘ISIS’ o ‘DAESH’. Com l’hem d’anomenar?
—El nom que s’ha posat l’organització a ella mateixa és ‘Estat Islàmic’ perquè tenen vocació de ser un estat islàmic que governi tot el món i al qual tots els musulmans del món retin homenatge. La polèmica sobre el nom té a veure amb el fet que la immensa majoria de persones que veuen com actua aquest Estat Islàmic en nom de l’islam se senten ofesos. I als musulmans els ofèn encara més com a musulmans que són. Per tant, no els agrada anomenar ‘islàmic’ un estat que consideren que res d’allò que fa no és islàmic. Però el nom que s’ha posat l’organització és ‘Estat Islàmic’, és el nom que han triat ells. Malgrat que potser no han entès res de l’Alcorà, que potser no han entès res de la història, o que potser no han entès què és ser persona i conviure amb altres persones, creuen que ho fan en nom de l’islam. Per aquest motiu els seus enemics van començar a fer servir les sigles en anglès, ISIS (Islamic State in Iraq and Siria) o bé DAESH, que són les sigles en àrab.

—Se’n va començar a parlar fa relativament poc, però ara és gairebé omnipresent als mitjans. Com sorgeix Estat Islàmic?
—Quan comencen les revoltes de Síria, les forces de seguretat i l’exèrcit abandonen la part fronterera amb l’Irac perquè han d’anar a reprimir les grans manifestacions i el moviment opositor que ha sorgit a les ciutats grans de la costa. Al-Qaida, instal·lada a l’Iraq per combatre el govern xiïta que va deixar el govern americà, aprofita el buit de poder que hi ha en aquesta regió desèrtica. És on hi ha ciutats com ar-Raqqà, actual capital de l’Estat Islàmic. Travessa la frontera i ja tenim al-Qaida amb un peu a Síria. El grup d’al-Qaida que va travessar la frontera es va separar del seu grup mare i és quan apareix Estat Islàmic

—Què persegueix?
—L’Estat Islàmic és un estat que no reconeix ningú i que no reconeixerà ningú, però que ho és. Segons les definicions, un estat és una autoritat que controla un territori més o menys estable. Té les seves institucions, té el seu govern, té el seu poder judicial, uns tribunals molt ‘efectius’, té forces de seguretat, controla l’economia… Ha imitat la creació dels estats islàmics de l’edat mitjana, que eren estats amb bases territorials. La idea és ocupar un territori, crear-hi unes estructures d’estat, nomenar un califa i a partir d’aquí estendre’s. És clar, l’objectiu últim és que tot el món sigui musulmà. Però aquesta gent demostra molta intel·ligència perquè volen anar per etapes. Primer volen crear un estat, donar-hi cos, que arreli al territori, i després estendre’s tant com sigui possible. El fet de tenir un estat, els dóna legitimitat davant la gent que vulgui afegir-s’hi.

—I què els diferencia d’al-Qaida?
—Al-Qaida volia fer una guerra contra els infidels, contra els imperialistes i atemptava allà on podia atemptar. Tant era una bomba a Bagdad com un atemptat a Nova York. Simplement feia terrorisme. És una definició. Quan una organització atempta contra un altre territori sobre el qual no té control, allò és terrorisme. Estat Islàmic té un enfocament diferent. Es presenta com un estat encara que no el reconegui ningú, un actor amb tanta legitimitat com les potències àrabs o qualsevol país del món. Això dóna legitimitat al seu discurs. Per exemple, en l’època d’expansió, fa un any i mig, quan arribaven a un poble, una de les persones que anava sempre amb els guerrillers era un ulema: un especialista en religió, un representant de l’estat que es dedicava a justificar allò que havien fet. És l’home que coneix les lleis i com s’apliquen les lleis per legitimar tot allò que fan.

—Alguns països del golf Pèrsic els donen suport econòmic. Amb quin objectiu?
—Vejam, dubto molt que hi hagi una partida del pressupost de cap estat del golf Pèrsic, tret que no siguin fons reservats, dedicada a Estat Islàmic. Més aviat són diners que procedeixen d’organitzacions privades o particulars. El motiu d’enviar diners a Estat Islàmic és l’afinitat política, l’afinitat d’objectius. L’expansió d’un grup que vol imposar una versió i una lectura molt particular de l’islam. Quan parlem dels interessos, sembla que tot passi per la butxaca o la geopolítica. També n’hi ha, però quan una organització d’un país del golf Pèrsic envia diners a Estat Islàmic també hi ha una coincidència ideològica.

—S’havia parlat d’empreses com Qatar Airways. És possible?
—El problema de Qatar Airways és que és una empresa d’un país d’on se sap que surten diners que van a parar a organitzacions que lluiten a Síria. No és que Qatar Airways hi enviï directament diners, però, és clar, porta el nom de Catar, que taca el nom de l’empresa.

—En el procés per a explicar qui dóna suport a EI s’han estigmatitzat els sunnites. Com si tots li donessin suport.
—És cert, i no tots donen suport a EI. Jo entenc que quan parles de terres llunyanes i de situacions que no coneixes, la primera cosa que fas és fer paral·lelismes i per això de vegades es compara EI amb els feixistes, cosa que trobo una mica fora de lloc. Quan no coneixes prou una situació o t’és molt llunyana, és normal que la resumeixis. A les notícies sents que els sunnites són els agressors i, és clar, en l’imaginari occidental ‘sunnita’ és sinònim d’agressor o violent. Ara, això no és cert. Sí que és cert que els membres d’al-Qaida i EI són seguidors del sunnisme. Però el sunnisme és molt variat i ampli. Hi ha moltes maneres de practicar-lo.

—A Estat Islàmic li han sorgit satèl·lits afins com ara Bokko Haram a Nigèria o Abu Sayyaf a les Filipines. Quina implantació té actualment EI?
—EI és situat a Síria i a l’Irac. El pas del temps i la creixent popularitat que té el grup han fet que grups d’uns altres llocs s’hi hagin sumat. El senyor que s’autoanomena califa de l’Estat Islàmic va fer una crida als grups de tot al món demanant que el seguissin. I alguns van respondre dient que s’afegien a la lluita. Aquests grups de les Filipines, Nigèria o Líbia són grups que ja existien, amb el seu nom propi, i han adoptat l’estètica i el nom d’aquest grup potent que ara és el referent en aquesta lluita gihadista al món.

—Hi ha qui anomena EI l’al-Qaeda 2.0, per l’ús que fa d’internet. Compreu aquesta denominació?
—Sembla que és així. És un grup nou que ha plantejat la lluita d’una forma diferent de la qual ja existia i ha atret molta gent jove precisament per això. I ha sabut fer un ús increïblement atractiu per aquesta gent dels vídeos, les xarxes socials… Però al-Qaida també tenia un ampli coneixement del món d’internet, tot i que en aquella època no tenien el mateix que ara. Al-Qaeda en el seu moment també estava al dia de les noves tecnologies. De fet, els atemptats de l’11-S es van planejar en unes muntanyes d’Afganistan i feien servir tecnologia militar que en d’aquell moment: ràdios que no poden ser identificades, codis encriptats i també internet. Tot ha canviat, no només EI respecte al-Qaida. Jo mateix faig un ús de les tecnologies que fa deu anys no m’hauria cregut.

—En un article de fa un any dèieu que la intervenció militar era l’única sortida per a eliminar EI. Ho continueu pensant?
—Sí. La no-intervenció, el fet de deixar fer, la descarto perquè, com ja s’ha vist, condemna la gent que sofreix la guerra al fet que la sofreixi més o indefinidament. La via diplomàtica és esgotada, d’ençà que el règim sirià va traspassar les línies vermelles marcades per Obama. Es va excedir amb l’ús d’armes químiques i els bombardeigs de barris de població civil. Això va destruir les úniques possibilitats de diàleg que hi podia haver. I el recurs militar sembla que és el més efectiu. El problema és que nosaltres –i quan dic nosaltres em refereixo als EUA i els països occidentals, perquè vulguem o no en formem part– no sabem què fer.

—Per què?
—Perquè a Síria només hi ha tres grups que poden guanyar la guerra i que podrien controlar tot el territori: al-Qaida, EI i el règim dictatorial de Baixar al-Assad. A nosaltres no ens n’agrada cap. Hem estat quatre anys lluitant contra la dictadura de Baixar al-Assad. Hem fet massa discurs i hem ajudat massa l’oposició per a fer-nos enrere, ara. També és molt estesa la idea que Baixar al-Assad ha de plegar i que no pot mantenir-se la dictadura. Per tant, no els podem ajudar. I és clar, és més que evident que tampoc no podem ajudar ni EI i ni al-Qaida. Per tant, Occident es troba davant un dilema. Si ataco l’un, ajudo els altres. Si ataco els altres, ajudo l’un. I ara què fan els EUA? No fan res. Ara Rússia ha entrat molt forta a Síria enviant directament avions de combat i bombardejant els enemics del règim. Jo crec que els EUA no s’oposaran a això que fa Rússia, però tampoc en cap moment no en faran un elogi.

—I, doncs, què preveieu que passarà en aquest conflicte a tres bandes?
—Doncs si la situació continua fins ara, Rússia i el règim esclafaran l’oposició i tard o d’hora tornaran a controlar tot el país o gairebé tot el país. Només és qüestió de temps. Malgrat els milers de soldats morts, malgrat els milers de voluntaris pro-règim que han mort, malgrat els soldats de l’Iran i d’Hesbol·là que s’han mort, si un règim ha pogut aguantar tota la pressió que ha tingut fins ara, ho té tot de cara per a guanyar. Per si fos poc, ara té el suport militar de Rússia. Al nord el Kurdistan avança posicions i França ha bombardejat aïlladament EI. Una rebequeria i prou; ho va fer a cop calent. També, cada vegada hi ha més pressió per tallar el flux de diners cap a al-Qaida i Estat Islàmic. L’estabilitat és una cosa que la gent valora molt, i més ara. I durant el règim hi havia certa estabilitat.

—’Els atemptats contra Occident no entren en els plans de l’Estat Islàmic. En canvi, la situació faria un tomb si algun dia els països occidentals es decidissin a intervenir militarment.’ També dèieu això en un article de fa un any i l’heu encertada.
—En el moment que EI s’ha sentit amenaçat, que ha reculat perquè ha vist que perdia, ha atacat pel pati del darrere. Ha fet el que no havia fet fins ara, atacar l’enemic a casa seva.

—I hem de preveure que això s’intensifiqui?
—En principi, sí. Una vegada han començat ja no és previsible que ho aturin. Ells deien que atacar a Europa no entrava en els seus plans perquè el seu objectiu era atreure seguidors cap a Síria i l’Irac. De fet, feien crides a la gent perquè hi anés i hi portés la família. Buscaven gent amb estudis i preparada per aixecar aquest estat. La crida era ‘veniu i porteu les famílies’. Un cop es veuen amenaçats, prenen represàlies. Els atacs de París són una represàlia.

—Per què aquesta obsessió amb França?
—Vist des d’aquí es pot pensar que França és el símbol de la llibertat, de la democràcia i el bressol de la il·lustració. Però jo crec que és una cosa més senzilla. Simplement és que a França hi ha molta població musulmana i, per tant, és més fàcil que hi hagi persones que se sentin atretes per aquestes idees. Només que n’hi hagi un…

—Per aquesta regla de tres, a Catalunya també hi podria haver un atemptat.
—Per aquesta regla de tres sí, és clar.

—Què empeny joves europeus a adherir-se a EI?
—Hi ha molts perfils. Per exemple, als barris perifèrics de les grans ciutats d’Europa, en aquest cas a París, hi ha molts nois que fracassen a l’escola, es dediquen a beure alcohol al parc, alguns venen droga, alguns altres simplement roben motos per passar l’estona… Aquesta situació és molt trista i ningú no vol viure així. Quan arribes a certa edat penses sobre tu mateix i consideres quina vida vols portar, i això és una cosa que fem tots els humans. Et busques, cerques. Les organitzacions radicals tenen molts diners i molts tentacles; són capaces d’obrir molts oratoris i pàgines web que volen entrar en contacte amb gent que es troba perduda. I els ofereixen un kalàixnikov. Si les organitzacions islàmiques normals, les que no tenen l’objectiu de destruir i fer mal, tinguessin tants diners com aquesta gent del golf Pèrsic, doncs es podrien permetre el luxe d’obrir un oratori a cada cantonada d’aquests barris de París. I quan hi anessin els joves perduts, en lloc d’oferir-los un kalàixnikov, els podrien oferir un taller ocupacional o consells sobre com trobar feina.

—És dur.
—És clar, tu pensa que en molts casos aquests nois no són considerats ni francesos, fins i tot a l’escola potser els repudiaven, vés a saber. I la primera vegada a la vida que et tracten com un adult, amb respecte, i et diuen que tens una missió a la vida, doncs això t’omple d’orgull i et fa créixer l’ego. Però també hi ha perfil de gent rica. Hi havia un príncep de Bahrain que adorava les drogues, l’alcohol, el sexe, els cotxes de luxe… Pot semblar que és una vida genial, però no omple. Arriba un moment que et fas preguntes i acabes en mans del gihadisme. Per això la presó és un lloc ideal per a reclutar gent. Gent que els sap greu la vida que han portat i volen un canvi. I aquest canvi moltes vegades arriba de la mà d’organitzacions que estan carregades de diners i en tenen molts per a estendre el seu missatge al món.