Jordi Calvís: ‘Som plurals, som diferents i ens haurem d’aguantar d’aquesta manera el dia que fotem el camp’

Dissenyador gràfic, il·lustrador, tuitaire i, sobretot, independentista. Fa d’artesà digital a Antavianta i, des del maig, és membre del Secretariat Nacional de l’ANC. Aquests darrers anys, però, Jordi Calvís (Lleida, 1977) també s’ha convertit en un dels creadors principals d’imatges i dissenys de l’independentisme a Catalunya. Un llenguatge que ell mateix defineix ‘afable i no gaire agressiu’ ha fet engreixar el nombre de persones que el segueixen a les xarxes i que s’han convertit en testimonis i instigadors de la seva obra.

—Aquest any serà el primer que no feu la imatge de la Diada.
—Ara ja no pot ser perquè sóc al secretariat, però tenim tècnics i dissenyadors que són molt potents i no cal estar-hi gaire a sobre. A l’ANC sempre hem intentat donar aquesta centralitat al disseny i a fer les coses ben fetes, això s’ha anat perpetuant durant aquests cinc anys i ja és marca de la casa.

—També és la primera Diada del nou secretariat. Ha fet que es vagi amb retard?
—Sí que és veritat que hem començat més tard. Són mesos que sempre han estat complicats però jo penso que d’aquí a pocs dies el ritme serà com el de cada any.

—Us ha afectat la sortida de persones que, com la Carme Forcadell, han passat a treballar a les institucions?
—No, perquè l’entitat la independència l’ha mantinguda sempre. Aquesta gent ha fet un pas que trobo valent, sobretot en un moment com ara que ens enfrontem a un estat que no va de broma. És un valor afegit.

—Trobeu a faltar la gent amb experiència en l’activisme que se n’ha anat?
—Hi ha molt de talent. Jo he entrat al secretariat amb la mentalitat de donar la cara i ajudar amb allò que es pugui i m’he trobat molt talent i moltes ganes de fer coses, gent fresca i amb ganes de tirar endavant. Evidentment, si em parles de l’Ignasi Termes, en Ferran Civit o en Jordi Martínez, és clar. És que ens han posat el llistó a dalt de tot! És molt difícil de competir amb això, són uns genis. [riu] Però també ens han deixat una herència que és molt potent sobre com cal fer les coses i gestionar aquestes mobilitzacions tan bèsties. És un honor i al mateix temps és un repte.

—S’han superat les tensions?
—No detecto absolutament cap tensió. Veig, però, que hi ha moltes ganes de treballar. Les ganes dels uns de voler fer les coses d’una manera i dels altres de fer-les d’una altra evidentment hi són, però al final, la imatge del procés d’independència. Hi ha moltes estratègies sobre com s’han de fer les coses i això és la cosa més saludable del món. El gran repte sempre és el mateix: mirar de posar-nos d’acord. Quan ens posem d’acord serem imparables.

—I el procés, ara mateix, com el veieu?
—Tenim uns polítics que deixen la pell al parlament i que han d’aguantar dia sí dia també els embats d’aquesta eina que hauria de ser judicial, però que és política, que té l’estat espanyol anomenada Tribunal Constitucional, que pràcticament tomba qualsevol intent de tirar endavant allò que va sortir de les urnes el 27 de setembre. L’assemblea és al seu costat a mort. S’ha d’entendre que són partits polítics. Si estiguessin d’acord amb els objectius, amb els fulls de ruta per a tirar endavant, i estiguessin units, abraçats i es fessin petonets jo seria el fan número u, però he d’entendre que cada partit té una sèrie d’interessos i estratègies que poden xocar amb les del costat.

—Ens fa falta més humor quan parlem de política?
—Segurament sí, però la línia a vegades és molt fina. Des de les primeres manifestacions el 2012, el 2010 o el 2006 amb les retallades, la gent s’ha polititzat un munt a escala nacional a Catalunya. Si ets polític, fins a quin punt pots tirar d’humor per no acabar frivolitzant amb qüestions que per a moltes persones són molt serioses? És complicat, però crec que en general ens hem acostumat a viure la política d’una manera tan normal que portar-la amb humor, amb ironia i amb sarcasme ens ajuda a pair el dia a dia.

—Descriviu Twitter com un ‘aquelarre d’exhibicionisme’, però és un aquelarre del qual en formeu part…
—[Riu] Correcte! La gent perd la noció de què és la privacitat. Conec molt poqueta gent capaç de dir: ‘Entraré a Twitter o a Facebook i faré tots els passos per a no perdre mai el nord i que no se me’n vagi gaire la castanya a l’hora de publicar cosetes’. Al final es difumina i entra a formar part de la teva vida d’una manera exagerada, llavors és quan perds el nord. Jo, ara mateix, només conec la gent que directament exhibeix sense filtres i la gent que és ultra curosa i només de tant en tant hi diu alguna coseta.

—Creieu que l’independentisme a les xarxes és més aviat curós o exhibicionista?
—Hi ha de tot i és bonic que sigui així. De fet, de la mateixa manera que hi ha partits i moviments independentistes, la gent expressa el seu independentisme de maneres diverses. Uns utilitzen la ironia, uns altres el sarcasme i uns altres la hiperventilació, que també hi és molt i és bo que hi sigui. Som plurals, som diferents i ens haurem d’aguantar d’aquesta manera el dia que fotem el camp.

—A part de l’ANC i de la vostra feina com a dissenyador, hi ha gent que us coneix per haver organitzat un assaig de celebració de la independència a les Borges Blanques.
—Això va ser un revulsiu. L’MPG (Muntadors de Pollastres Grossos) va néixer el 2007 a les Borges Blanques amb gent de les Garrigues, del Pla d’Urgell, de la Noguera, del Segrià i fins i tot de Tarragona. Érem un col·lectiu que ens trobàvem sempre per festa major per organitzar algun espectacle vistós i el 23 de novembre del 2013 vam muntar una prova beta, un assaig del dia D de la independència. Vam fer una votació, fixa-t’hi! Ja vèiem que tot això s’havia de decidir amb un referèndum. I vam enredar molta gent. Ens preguntàvem què faria tota aquesta gent que invertia tantes hores a aconseguir la independència –reunions, activitats a l’àmbit de les territorials, recollides de pasta…– el dia que fóssim independents. Hi havia cursos d’aprendre a fer hort, de jugar a la botifarra, cursos d’escalada o reciclatge de samarretes ‘indepes’. Quan la gent ja anava força engrescada i accelerada, vam fer com si els països ens anessin reconeixent d’un en un amb gent disfressada. Va ser una cosa molt estranya, però va venir gent de tot Catalunya i va ser bonic.

—El moviment independentista ja ho té, això. S’han anat encadenant actes multitudinaris.
—Hi ha una cosa molt bàsica: ens hem reconegut. Ens hem dibuixat el país d’una punyetera vegada perquè no érem capaços de trobar les excuses per a sortir del poble i relacionar-nos amb més gent de Catalunya. S’ha creat una xarxa molt vistosa i molt potent, sobretot a comarques. A les Garrigues tots els pobles s’han posat en moviment, hi ha reunions constants i ens hem començat a conèixer una altra vegada. No teníem cap excusa a escala comarcal i de poble per estar en contacte més enllà dels ateneus i l’assemblea que ha originat aquesta xarxa.

—Diuen que a Ponent hi ha un teixit independentista particular…
—Al ‘Far West’, i tant! La batalla és si som més ‘indepes’ a la Catalunya Nova o a la Catalunya Vella. La veritat és que tenim aquesta sort. A l’assemblea, que la nostra feina és augmentar a majoria social, on hem de picar pedra és a Lleida ciutat. És on tenim una batalla potent, a comarques crec que ho tenim força ben arreglat.

—Sou de les persones que més heu contribuït a difondre l’independentisme gràficament i a través de les xarxes. T’ho proposaves?
—Tot va sorgir perquè vaig començar a col·laborar gràficament amb l’assemblea pràcticament des que va començar. Vaig entrar a l’assemblea territorial que s’anava muntant a les Garrigues i de seguida vaig fer dissenys. Com que aquí s’anava amb una sabata i una espardenya però nacionalment la cosa s’anava fent grossa, molt del material que sortia d’aquí es podia aprofitar. Tot el que genero o qualsevol fotesa que em passa pel cap sempre és en clau política, nacional i independentista. A partir d’aquí vaig començar a col·laborar directament amb la gent del Secretariat Nacional i pràcticament fins l’any passat, que no vaig entrar-hi.

—Més enllà del vot, com es poden involucrar els joves, per exemple, a través de la imatge, l’estètica o el disseny?
—Quan vam presentar les candidatures al Secretariat Nacional de l’assemblea va sorgir aquest debat. En aquell moment vaig respondre que això no ens havia de preocupar gaire perquè en aquests espais els joves és molt difícil de fer-los participar. Hi ha l’ANJI, que és l’assemblea de joves, però ells mateixos, que són joves, també tenen aquesta dificultat d’engrescar més jovent. Per això dic que és una qüestió que em preocupa fins a un cert punt, perquè les enquestes ens deixen clar que opten per això i que ho tenen molt més assumit que molta gent gran.

—De tot el material independentista que heu anat creant des d’aleshores, amb què us quedaríeu?
—És difícil de triar. Una de les que va córrer més va ser la de ‘I’m a catalan with a vote and I’m not afraid to use it‘. És una frase que va sortir amb en [Josep Maria] Ganyet i la Liz Castro un dia que teníem una conversa oberta per Twitter. N’estic especialment orgullós perquè és una cosa que no es va vehicular a través de l’Assemblea Nacional, però molta gent de l’assemblea se la va fer seva i va acabar pintada als murs dels seus pobles i comarques.

—Sempre entomeu aquests reptes que us llancen a través de Twitter?
—[riu] Sóc bastant de no dir mai que no. Però és que ho trobo sensacional perquè de vegades no ets capaç de crear segons què i està molt bé que hi hagi gent molt creativa a la xarxa que et llanci la seva idea i et vingui a cercar a tu perquè saben que t’hi animes ràpidament. La majoria de coses que he fet són col·laboratives. D’això me’n vaig adonar l’any passat, que em van convidar a fer una exposició a la Catosfera de Girona.

—Parlem, en primer lloc, de la sèrie ‘Herois Indepes‘. Heu aconseguit posar cara a aquella brama que diu que el poder de Madrid és una fàbrica d’independentistes.
—La idea de tot això ve d’això que deies. I, de fet, vam acabar publicant-ne un llibre amb l’Andreu González. Molta gent a la xarxa vivia amb aquesta idea: ‘Mira què acaba de dir l’Aznar. Cent independentistes més! Mira què diu l’altre. Mil independentistes més!‘. I aquesta idea cala. Al llibre citàvem la frase d’una cançó dels Brams dedicada a Federico Jiménez Losantos, que va ser força polèmica perquè parlaven del tret que li van fotre la vegada que el van segrestar. Allà es parlava d’aquest concepte de fer places i fer homenatges a aquesta mena de gent i dir-los: mireu què aneu fent.

—També feu un ‘gif’ cada vegada que el Tribunal Constitucional suspèn una llei catalana. Aquí no solament hi ha la feina tècnica, sinó que us obliga a estar molt pendent de l’actualitat.
—El fet que estigui pendent de l’actualitat ja és una cosa intrínseca meva. El fet de ser molt present a la xarxa i, sobretot, a Twitter fa que t’assabentis de què passa. Tècnicament, al cap i a la fi un ‘gif’ animat és una seqüència de ‘frames‘, no té gaire dificultat. I a sobre la gent t’avisa. Quan passa alguna cosa em criden: ‘Ei, Calvís, ja pots tornar a actualitzar el “gif”‘.

—En el fons són una mica iguals i la finalitat dels gifs és que el constitucional sigui també una fàbrica d’independentistes?
—I tant, una vegada a través d’enquestes de Twitter vam intentar cercar qui era per a la gent l’heroi ‘indepe‘ absolut des que jo els recullo, és a dir, des de final del 2012 fins avui. I va guanyar el Tribunal Constitucional de carrer. A més, cada cop queda més consolidat perquè el ritme que ha agafat d’anar suspenent i anar tombant coses per la via judicial és exagerat, són els grans herois ‘indepes‘. Ja m’hi hauria de tornar a posar, tinc un munt d’herois que hauria de fer i no en trobo el temps.

—Hi ha algú que veieu clar que acabarà essent ‘heroi’?
—Al llibre no hi sortia ningú dels comuns. Crec que de Podemos va arribar a sortir en Monedero, que va posar en dubte el 1714. Si ara em poso a fer cromos, crec que tindré bastant a rascar, perquè últimament veig força declaracions que em dol moltíssim que siguin tan fora de to venint dels comuns, que me’ls noto a prop.