Jordi Borja: ‘Penso donar-me de baixa de la coordinadora de Catalunya en Comú’

L’urbanista, geògraf i sociòleg Jordi Borja Sebastià (1941) ha estat un dels fundadors de Barcelona en Comú i Catalunya en Comú, però té una trajectòria política que arrenca de molt lluny. Va ser membre del comitè central del PSUC i durant el franquisme va haver d’exiliar-se. Passà set anys a França. Durant els anys vuitanta va ser diputat al Parlament de Catalunya pel PSUC i tinent batlle de la ciutat de Barcelona del 1983 al 1995. És, de fet, un dels redactors de l’actual Carta Municipal de la ciutat i un dels grans teòrics de la Barcelona de Pasqual Maragall. Consultor de diverses ciutats llatinoamericanes, Jordi Borja és un dels referents dels comuns, i d’Ada Colau en particular. Actualment, és director de l’àrea de Gestió de la Ciutat i Urbanisme a la UOC. I en aquesta entrevista es mostra molt crític, fins i tot molt dur, amb el món dels comuns que ell ha ajudat a bastir. De fet, anuncia que pensa donar-se de baixa de la coordinadora del partit. També explica per què votarà sí a la independència el dia 1 d’octubre i per què creu que demanar garanties és un acte de covardia o ximpleria.

—Anireu a votar, l’1 d’octubre?
—Sí, és clar.

—I què votareu?
—Jo, com molts altres que no són independentistes, el 9-N vaig votar sí-sí. Per què? Per anar contra el govern espanyol.

—I ara què votareu?
—Segurament votaria altre cop sí. Cap problema. Però sabent que seria una forma d’acció. A mi m’importa un rave la independència o una altra cosa. Però no suporto la situació actual.

—Dins el món dels comuns hi ha gent que diu que no anireu a votar perquè no hi ha garanties.
—Això és una ximpleria. O és una ximpleria, que és el que jo crec, o és una covardia. Què vol dir, les garanties? Les tens quan fas una gran manifestació en un estat autoritari, o una vaga general? Fins al moment que comences et preguntes, sortirà o no sortirà? No en tens, de garanties. Les batalles perdudes són aquelles que no es fan. Les esquerres han perdut moltes més batalles que no pas n’han guanyades. Moltíssimes més. Però les batalles que semblen que tenen perdudes, si les jugues, al final s’han fet possibles. Dir ara que si guanyem el referèndum per un sol vot, podem proclamar la independència crec que és enganyar-se. Jo potser hauria fet les coses diferents, però mira, hi ha gent que ha tingut la iniciativa. I hem d’anar al darrere. Jo havia sentit dir a Jordi Pujol, no fa gaire, que durant el franquisme tots havien d’anar darrere el PSUC, perquè era el que tenia la iniciativa. I són els que eren a tot arreu. No hi ha altre remei que anar darrere.

—I ara darrere de qui hem d’anar?
—Doncs de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). La cosa no és una batalla entre partits. És una mobilització ciutadana i que s’expressa i es canalitza a través de l’ANC, els ajuntaments, Òmnium Cultural, etc.

—Dins els comuns també hi ha hagut qui ha dit que no es mogui ni un dit fins que la Comissió de Venècia no ens doni l’aprovació.
—Això és una collonada. Una collonada. El tema no és la Comissió. El tema és si tens força per a imposar-te. Jo era a Xile durant el cop d’estat de Pinochet. I la nit abans del cop d’estat sopava amb un dels dirigents d’Allende. Em deia que no hi havia encara condicions objectives per a un cop d’estat. Li vaig dir que la seva anàlisi potser era marxista, però que els militars no ho eren, de marxistes. Ells actuen, i després la situació canvia. És a dir, la Comissió de Venècia exigeix unes condicions que pressuposen un pacte. Però aquí, on és el pacte? Aquí no podem fer una insurrecció, no podem fer un cop militar, l’estat no s’ha desmembrat, com a l’URSS. Hi havia la via del Quebec, dels escocesos. Tots han trobat una manera. Tots. Per exemple, a Baviera van a la seva, els partits d’allà són diferents. Els flamencs, molt emprenyats deu anys, ara no diuen res. Són una potència econòmica, com els bascos.

—Ja ho deia el president: els bascos cobren per ser espanyols. Aquí paguem per ser-ho.
—Jo, en tot cas, no sóc independentista ni contrari a la independència. Sóc fonamentalment contrari a l’estat espanyol. Em moc molt bé amb la societat espanyola, i molt malament amb l’estat espanyol. Mireu, vaig ser tinent d’alcalde de la ciutat de Barcelona. I vaig negociar la carta municipal. Era amb els socialistes. I vaig entendre millor per què en Maragall anava canviant. Perquè en Maragall, el tema Catalunya en principi poc. I el tema de la independència li semblava aberrant. Però mira, de mica en mica, cada vegada s’anava emprenyant i emprenyant i emprenyant. Jo anava quinze dies a Madrid i discutia amb ell. Ministeri d’Administració Pública. Bastant amics meus. Almúnia i secretaris d’estat. Fins i tot em van publicar llibres. Era molt curiós: quan eren en un bar, o en un sopar, eren d’una gran cordialitat, i per ells Catalunya tenia bastant prestigi. Però quan sèiem a negociar, ah no! Això no ho pots fer. Els ports, voleu portar vosaltres? Ah no, de cap manera.

—Us volia demanar el vostre paper exacte dins de Barcelona en Comú. Vau ser en el nucli fundador?
—Formalment, sí. Vaig ser un dels trenta primers. En aquest sentit, sóc fundador, sí.

—I de Catalunya en Comú?
—A Catalunya en Comú em van posar en allò que abans n’hauríem dit comitè central. Ara consell coordinador. La coordinadora. Som uns 120.

—I a Catalunya Sí Que Es Pot?
—No. Aquí, no. Però bé, en Rabell va voler que el primer acte que fes, fos al meu costat. Com a cosa simbòlica.

—I a Catalunya en Comú, què hi feu?
—El meu paper formal a Catalunya en Comú és molt més important que no pas el meu paper material. Vull dir que hi intervinc poc. En el dia a dia, molt poc. Per exemple, en els documents que es van preparar per a Catalunya en Comú, jo hi vaig anar poques vegades, vaig veure que tot allò es feia molt malament. Però tampoc no volia ser perepunyetes. Vaig fer unes quantes notes per mirar d’arreglar-ho, que van fer servir molt poc. Per això ara penso donar-me de baixa de la coordinadora. I no és per diferències d’opinió, sinó que com que no estic al dia a dia, què vols que faci? Que cada dos mesos vagi a una reunió i dir una cosa que pot ser pixar fora de test? Vull dir que no vol dir pas que hi estigui en contra.

—Suposo que els votareu.
—Sí. Els votaré. Però mireu, ara vaig enllestint un article bastant crític. És que no fan res. Estan aturats. Estan a la lluna. El títol de l’article serà ‘A cima do muro (als llimbs)’. Sabeu què vol dir, això? Dalt de la paret. Vol dir que t’ho mires. Es fa servir per descriure els polítics que s’ho miren…

—...a veure-les passar.
—Ara diuen que si arriba la repressió ens posarem al costat dels represaliats. Home, com si fessin d’infermers, veig. En lloc de soldats, són infermers. Crec que diumenge hi havien d’haver anat. Era un acte de l’ANC. Oh, diuen, és que tot plegat és controlat pel PDCAT. El PDCAT és una merdeta, home. I ERC fins i tot ha votat a favor de la moció de censura, ara. Mira, jo a l’acte vaig anar-hi també per una raó personal. Conec Jordi Sánchez. I ell mateix m’ho va dir: hi ha tota una gent que és molt difícil. I et truco perquè ets un referent de la gent d’esquerres i no ets independentista oficial. Hi havia gent d’Esquerra Unida i Alternativa, com el Companyon.

—I el Giner, de Podem, també hi era.
—A mi no m’agrada gens l’Albano-Dante. Però mireu, almenys és una mica més a prop. Quan hi ha un poble mobilitzat… Aquí tenim un poble mobilitzat i una altra part que no. No hi ha els del sí, i els del no. Perquè els del no, a part que són una minoria, són molt diferents entre ells. I les propostes del no, no hi són. Hi ha un 40% per la independència, i un 20% per la consulta. Ja són 60%. I després hi ha els altres, molt dividits: els que tenen por, els que tant els fa, etc.

—M’ha sorprès el tomb de Xavier Domènech. Venint de Procés Constituent.
—Xavier Domènech fa una feina molt difícil amb molts equilibris. Com a mínim, tres. Un, amb Podem. Pensa que Podem s’enfonsaria a la resta d’Espanya si aquí es declaren a favor de la independència. Han de vigilar què diuen. Per això diuen que van a favor de la consulta, però que votaran que no. Segon equilibri, amb les bases d’En Comú, amb les bases d’Iniciativa. Perquè a ICV la majoria dels dirigents no són independentistes. I a les bases, n’hi ha que són molt independentistes, però n’hi ha que són molt, però molt anti-independentistes Per exemple, els sindicalistes. I un tercer equilibri: que et mous a les institucions. I has d’anar amb compte.

—També hi ha Ada Colau, que també va votar sí-sí.
—Té molta intuïció. I a mi em va estranyar que no hi fos, a l’acte de diumenge. Mireu, a mi em va irritar Gerardo Pisarello, que és un paio intel·ligent. Doncs va i treu això de les garanties. Garanties, garanties. Però escolta: tens la gent disposada a sortir el carrer, per coses que poden ser massa ambicioses per a realitzar-se a curt termini, si vols, i surts amb garanties? Però tota la gent que crida independència al mateix temps són gent que vol una societat més igualitària, que volen la pau, que volen que tothom pugui exercir els seus drets individuals i col·lectius. També és cert que hi ha una franja dins l’independentisme fatxa. Hi és. Avui sentia un paio amb la Mònica Terribas que no sé ni qui cony és, que es diu Enric Vila, que tant de bo l’enviessin a la quinta forca, eh? Un histèric, que interrompia tothom. Un catalanisme excloent. Tots els que no són com tu, fora.

—Manuel Delgado deia que…
—Manuel Delgado és la persona que més em critica, a mi, i per tant qui més em fa propaganda.

—Segons Delgado ell no era independentista i ara sí. I ho explicava de la manera següent: a tu el corrent d’un riu no se’t pot endur? Doncs això deia que li passava a ell amb l’independentisme. Que la força del corrent se l’enduia.
—Jo també faig això. Però jo funciono molt racionalment. Quan em diuen: ‘En el fons del teu cor ets independentista, o no?’ Doncs és que jo no funciono amb el meu cor. Jo funciono amb el meu cap. I aleshores dic, què es pot fer? Et pots equivocar. Jo no és que digui que com que m’agrada l’enrenou vaig a les manifestacions. No. Hi vaig encara que el plantejament que s’ha fet d’aquí a l’1 d’octubre crec que porta a un atzucac, perquè el conjunt d’obstacles són molts. Però molts. Poden aplicar el 155, tancar els col·legis, enviar policia. Però és que és igual. És un pas endavant. És un gest d’anar endavant. Mira, a final dels anys cinquanta, a divuit anys (a diferència dels Gerardo, i l’Ada mateix, que deien ‘nosaltres, els joves’ i tenien quaranta anys), doncs jo amb 18 anys no em considerava pas un jove, jo em considerava un quadre seriós del partit comunista. I quan em deien ‘hem de fer una vaga general per tombar el franquisme’, jo ja sabia que allò no tenia ni la més mínima capacitat, no d’enderrocar el franquisme, sinó ni tan sols que semblés vaga general. Però ho feies no solament per disciplina, ho feies perquè havies de fer alguna passa. O: ‘han detingut cinquanta companys’, deien. Doncs n’apareixien dos-cents més.

—Què creieu que passarà amb els comuns? Perquè ara tenim la seva posició, tenim la d’Albano-Dante, tenim la de Colau, que no és clara. Què passarà d’aquí a l’octubre dins aquest món?
—Amb Albano el problema és que és una personalitat narcisista i erràtica. Un dels caps de Podem, perquè Podem és centralista, en Monedero, a mi em va dir: ‘Res, quan tinguem una estona per pensar-hi, farem plegar aquest Albano.’ Ja veurem què fan. El problema que hi ha a Catalunya és amb Podem, perquè no té estructura, una homogeneïtat mínima.

—I Colau, què farà?
—Em sembla que l’Ada sempre ha jugat a favor de la consulta i el referèndum. Com que ara justament es proposa això, no crec que hagi canviat.

—Votarà que sí, com vós? O votarà que no, com Albano-Dante?
—El fet important és que vagi a votar. Ho deia Jordi Sánchez. La cosa important és anar a votar. I jo suposo que votaré que sí. Si fos amb un estat confederal, potser em podria pensar el no. Però si a un costat tinc independència i a l’altra, aparentment, quedar-nos com estem, aleshores prefereixo el sí.

—Coscubiela i Rabell. Què faran?
—Rabell, no ho sé. Però Coscubiela s’ha enrocat molt. L’Onze de Setembre, que començava la campanya electoral, vam estar tres hores en Quim Sempere i jo discutint amb en Coscubiela. I li dèiem que en aquelles eleccions el tema era el PP i Catalunya. No, deia ell. Nosaltres farem la campanya per les polítiques socials, contra el neoliberalisme. Era un partit de futbol, i ell volia jugar a bàsquet. Vaig trobar que Coscubiela cada vegada es radicalitzava més en el sentit contrari.

—No sé si a Coscubiela el convencerem amb arguments.
—Està molt tens. Com molt ressentit. I mira, Herrera, que no era independentista, sempre deia que si el govern del PP, si el bloc PP, PSOE i Ciutadans no ens deixen cap sortida, aleshores haurem d’assumir la independència. Això va dir l’Herrera, en una reunió que jo hi era. No era una reunió orgànica. Fa tres anys, just abans de l’Onze de Setembre.

—A ICV, hi militeu?
—No hi he militat mai. He estat al PSUC i durant els anys vuitanta me’n vaig anar separant. Jo sempre he votat ICV i he signat papers i manifestos.

—I per què no us heu fet de la CUP ?
—No els suporto, els de la CUP. Són els brètols de la política. I a més a més em molesta la seva estètica. M’irrita, només de sentir-la, Anna Gabriel. Són gent que només busquen el merder pel merder.

—Puigdemont?
—Em mereix respecte, en el sentit que veig que hi ha una convergència entre el que pensa, diu i fa. I això es nota. Quan algú diu allò que pensa, ho notes. I Puigdemont, allò que pensa i diu, ho aplica en allò que fa. A mi, per exemple, no m’entusiasma ERC, però Joan Tardà crec que m’hi podria entendre molt bé. En canvi Junqueras no sé si pensa, però allò que pensa no és allò que diu. Diu ara em convé això, ara em convé allò. Però Joan Tardà és molt consistent.