Johan Cruyff,  in memoriam (IX)

L’ANC ens ha donat una altra alegria aquest estiu plantant quatre-centes creus a l’estil d’un genocidi a la plaça Major de Vic, amb la inscripció ‘Sistema sanitari català’. Espanya no solament ens roba sinó que, també, ens mata. Aprofiten la més mínima per fer propaganda, i, de retruc, invisibilitzar i absoldre la corrupció convergent i les seves retallades. De l’enfonsament de la sanitat catalana en són responsables, en primer lloc, CiU, el govern dels millors, i totes les seves retallades i ramificacions corruptes. Com a bons cosins germans del PP en la fe neoliberal, han fet el mateix que ells: començar a privatitzar la sanitat pública. Les denúncies de Café amb Llet i de la CUP han obert moltes vies d’investigació judicial. Llàstima que les noves esquerres no formin un front contundent i sòlid!

Ara sembla, com tantes altres vegades, que s’han encallat tots plegats en el full de ruta. No paren d’escenificar moments històrics. No em puc estar de recordar el que em deia, fa molts anys, un exiliat republicà que havia viscut, i perdut, la República, la guerra civil i el Xile d’Allende. ‘No vull viure més moments històrics. No, si us plau, no, que sempre perdem.’

La mort de Johan Cruyff, i ho dic amb el màxim de respecte per ell, va ser un moment històric molt ben aprofitat pel karaoke de la Inòpia Nacional. Ideal per a fer una volta de rosca més a la manipulació de la realitat. Atesa la importància del personatge, l’hereu Mas, ja en estat de jubilació forçosa, i el seu fidel apoderat, en Puigdemont, van creure oportú de sumar-se a la necrofília periodística habitual. El futbol és una gran eina per a il·lustrar les masses en la veritat. I la defunció d’una estrella tan estimada, un moment d’estovament massiu ideal per a fer el populisme que convingui.

L’apoderat va dir: ‘La seva gran virtut va ser obrir-nos els ulls i demostrar-nos que podem guanyar, no només esportivament, sinó com a país.’ I, demostrant un saber insòlit sobre la societat catalana actual, va rematar: ‘Els valors de la seva carrera esportiva i personal són àmpliament compartits per una societat catalana que avui té fixats horitzons ambiciosos. […] Ara sempre sortim a guanyar, fidels al seu llegat.’ El seu mentor, però, el va superar. Mas va definir l’holandès dient que havia estat un català per convicció, portador d’energia positiva.

Cada vegada esdevé tot més eteri. Ara ja parlen d’energies. Potser haurem de confiar en els futurs equips d’investigació del programa ‘Cuarto milenio’ per saber què ens ha passat. Sí, perquè el periodisme català s’ha mort, siguem honestos. Tothom ha vist que bé que hem investigat i denunciat tots plegats el cas Palau, la corrupció dels Pujol-Ferrusola o l’afer Banca Catalana, per citar, només, alguns casos clau de la nostra història immeditada.

No m’agrada el futbol en general, ni el Barça en particular, i menys el de Catar. Tot i això, entenc que Cruyff era bon futbolista, bon entrenador i el Barça el va convertir en un bon milionari. Ell era un tipus llest i simpàtic; en conseqüència, va ser amable amb els qui l’admiraven i li pagaven tan bé. Ara, que jo sàpiga no va demostrar mai gaire interès ni per parlar català –prou feines tenia amb l’espanyol– ni per significar-se políticament sobre la nostra Inòpia Nacional. Descansi en pau.