Joan Llinares: ‘A la Fira de València hi va haver mil milions en obres sense control’

Amb les formes suaus i el fons contundent, Joan Llinares (Alzira, 1953) estripa, sobre la base de les dades, del treball i del coneixement, els budells de la corrupció, es fa preguntes i, si no hi troba resposta, les continua fent. És el primer director de l’Agència Antifrau valenciana. Ve de Barcelona, d’activar-hi l’Oficina de Transparència i Bones Pràctiques. Va ser l’encarregat de refer el Palau de la Música després d’haver esclatat el cas Millet. I de refer l’IVAM, després del pas de Consuelo Ciscar. Ell és gestor cultural, és el que li agradaria fer i ho reivindica. Les circumstàncies l’han convertit en el nostre expert anticorrupció. És el que toca fer i hi posa tots cinc sentits. I més que n’hi hagués. Insisteix en la prevenció, en el control i en l’avís: ‘Si ha passat, pot tornar a passar.’

—L’IVAM, a efectes de malversació, és com el Palau de la Música Catalana?
—Darrere hi ha conductes semblants: aprofitar recursos públics per a enriquiment privat i particular. També hi havia grans viatges pagats amb diners de la institució: Millet se n’anava a la Polinèsia, a Kènia, al mar Egeu; a l’IVAM també hi havia saraus: Cuba, Argentina, el Brasil…

—La Xina…
—Sempre amb l’argument, darrere, de la promoció de l’art. Amb una metodologia absolutament fora dels costums museístics. Portar escultures de Juli Gonzàlez a la Xina sense que hi haja cap museu que se’n faça càrrec, per exemple; ells ho pagaven tot: els transports, les assegurances, els viatges del personal tècnic… I això correspon pagar-ho a l’entitat que se’n beneficiarà. Però en aquesta època de l’IVAM, es van alterar els principis de funcionament bàsic de qualsevol institució museística. Què ha aparegut darrere? Que hi havia la promoció de la carrera artística del fill.

—Rablaci, Ra-fael Bla-sco Ci-scar.
—Hi havia exposicions d’aquest jove, que no sé si havia acabat Belles Arts, arreu del món. Ara el jutjat demana que justifique qui va pagar el transport de les obres, les estades… perquè, segons els indicis, anava barrejat amb despeses carregades a l’IVAM, és a dir, amb diners de tots els valencians.

—Hi heu trobat també una mica de tot, a l’IVAM que va gestionar Consuelo Ciscar…
—Entre més coses, obres d’art pagades a uns costos que no corresponien gens amb el que indicaven els informes que es van demanar o els preus que mostra, per exemple, Art Price, un portal prestigiós al qual tots els museus recorren a l’hora de sospesar els preus de mercat de les obres d’art en venda. En l’IVAM pagaven allò que els donava la gana. O, cosa que és molt greu, es donaven per obres d’autor meres còpies o reproduccions fetes després de la mort de l’artista! Dos milions i mig d’euros per obres de Gerardo Rueda fetes molt de temps després que hagués mort i sense antecedents que donaren cap idea que Rueda les volguera fer. Dissenys, dibuixos, res. El frau era molt descarat.

—Però, en el cas de l’IVAM, qui pot dir que ha estat enganyat? Tothom ho sabia, que hi passaven coses grosses, oi?
—Tothom, sí. I alguns, fins i tot, ens vam atrevir a escriure-ho. Aquell article meu, ‘Quo vadis, IVAM’, del 2012, va generar prou de renou. Però no va passar res. A Consuelo Ciscar la destitueixen negociant amb ella que marxe, el 2014. I encara després va eixir un manifest d’un centenar d’artistes donant-li suport com a gran gestora. I tots sabien que això era mentida. Tots. Com pot ser que la societat valenciana, i el món de la cultura, acceptaren la degradació de l’IVAM, que en els seus primers anys de vida es va col·locar al nivell de museu europeu que parlava de tu a tu amb el Moma, amb el Guggenheim de Nova York o amb els grans centres d’art d’Europa, sense que hi haguera resistència, una resposta?

—Aquesta pregunta fa especial angúnia. Perquè parlem del món de la cultura.
—Sí. I la pregunta és com pot ser que aplaudissen aquella senyora. Durant deu anys, eh? Deu anys! Sense que hi hagués una rebel·lió del món de la cultura. Sí que hi va haver una minoria que va formar allò dels Ex-amics de l’IVAM. Varen quedar encapsulats i pràcticament marginats.

—Sense el pràcticament.
—Sense: els va marginar tot el món. I com va ser que les universitats estigueren callades. Aquesta senyora formava part de l’ambient. Amb gran alegria o amb absoluta conformitat dels estaments que haurien d’haver dit que allò no podia ser. I, mentrestant, l’IVAM va quedar absolutament aïllat. I hi va haver una claríssima intencionalitat de desmuntar el projecte originari. D’aquí, la mutilació del Centre del Carme, per exemple.

—Es pot arreglar?
—Jo pensava que es podria haver reconstruït el projecte original, el paper que tenia, però s’ha preferit mantenir aquelles estructures, el bunyol de CulturArts… És que no s’entén què fa un institut de restauració amb un institut de la música amb un de dansa o del teatre, tot barrejat, per molt bona intenció que tinguen els directors, als quals aprecie molt. Però les estructures organitzatives estan molt relacionades amb els objectius de les institucions.

—Quan us apassioneu, deixeu la corrupció i torneu a la cultura.
—És que jo no deixaré de ser un gestor cultural embarcat en aquest projecte, per al qual estic donant tot el que puc i més del que puc. Però la meua connexió amb la cultura és impossible de tallar.

—Ara sou director de l’Agència Anticorrupció. A proposta de les entitats, a més a més.
—Quan els legisladors introdueixen que tant els grups parlamentaris com les entitats cíviques puguen fer propostes, enriqueixen la participació ciutadana. I se’ls ha de reconèixer. Ara, per exemple, des de l’impuls del nou director de l’Agència Antifrau catalana, es volen revisar algunes coses, allà, mirant què hi ha passat darrerament i també mirant lleis més modernes, com ara la valenciana.

—El cas Daniel de Alfonso ha estat gros.
—Trenca radicalment amb l’impuls que havia introduït David Martínez Madero, el primer director de l’oficina i qui la va posar en marxa. De Alfonso es carrega la professionalitat, la independència de l’oficina, i durant sis anys la sumeix en la inacció. I la utilitza per a coses que després vàrem veure. És per a pensar-hi. Per això, els òrgans davant els quals es rendix comptes han de ser molt exigents. Durant anys, aquest rendiment de comptes davant els parlaments han estat pràcticament un tràmit. Ara, escarmentats per una realitat que ha aparegut amb tota la cruesa, les coses canvien. La societat en aquests moments és molt més exigent, la sensació que ens han furtat la cartera està molt arrelada. Si tot això que ja ha estat provat, no se n’haguera anat pels claveguerams, la crisi hauria estat més atenuada. La mateixa corrupció urbanística va impulsar la bombolla immobiliària. No s’ha de perdre de vista que les pràctiques corruptes en l’àmbit de l’urbanisme eren en l’origen que les caixes valencianes acabessen promovent PAI i desenvolupaments urbanístics que no tenien absolutament cap perspectiva de futur i que només es feien per les comissions de les compravendes dels terrenys i del negoci immobiliari.

—La creació del vostre càrrec és una declaració de principis i d’intencions amb la idea d’alçar catifes. Per on començareu?
—La llei propicia la possibilitat d’arribar a tot i, a més, ho fa amb unes prescripcions legals que són l’enveja d’altres organismes d’auditoria o de supervisió. Com ara, el règim sancionador que té l’agència. Si es dificulta o se n’impedeix el treball, per exemple. Pot arribar a sancions de 400.000 euros. Per una altra part, la llei ha creat l’estatut de l’informador, del denunciant, i li n’encarrega la gestió a l’agència. D’aquesta manera, una persona que aporta informació sobre gestió fraudulenta o corrupta, a més de facilitar-li la confidencialitat, no se la podrà tocar. És clar que sols s’actuarà en el cas que l’agència acredite, sense avançar res, que la informació és fiable i que els indicis són reals. Això ja ho hem viscut en l’arrencada de l’Oficina de Transparència i Bones Pràctiques de l’Ajuntament de Barcelona. A més, si es detectara una denúncia falsa feta a consciència, també s’hi aplicaria el règim sancionador. Som la primera llei en l’estat espanyol que ho tracta d’aquesta manera.

—Quins calaixos obrireu primer?
—Tinc un pla d’actuació, però preferesc no comentar-lo.

—D’acord. Es pot prevenir la corrupció?
—És fonamental. Quan salta la corrupció, tendim a pensar que és un fet passat, que una vegada s’ha descobert, ja està. No pensem en els mecanismes que la causen, que la propicien, que continuen vius dintre de les estructures. Hi ha la persona que contamina, la cèl·lula que es desboca com un ens nociu i fins i tot maligne…

—I l’ecosistema que l’acull.
—Per les anàlisis que hem fet, hi ha quatre grans branques on es concentren les conductes que coneixem com a corruptes i on ha d’actuar la prevenció perquè no es done. Una és la contractació pública. El món dels concursos d’obres, de serveis, acaba derivant cap a unes fórmules complexíssimes d’adjudicació que porten, al final, al punt que la decisió de l’adjudicació pràcticament depèn d’una persona, un tècnic, que fa un informe. Per fugir de l’antiga subhasta, la concessió automàtica al més barat. Però ara, en la forma del concurs, on s’han de sospesar molts elements, aquestes decisions finals resulta que sovint han estat preses abans que es reunira la mesa de contractació. Per interessos corruptes. Ara, i ja em sembla bé, a la Generalitat Valenciana has de començar a demanar pressupostos no per a una despesa de 18.000 euros, sinó de 3.000. Però no hem d’oblidar que la gran corrupció rau en la gran contractació pública. El cas Castor, per exemple. I hi ha un aspecte en què l’administració pública ha fracassat completament.

—Quin?
—El seguiment de les obres i dels serveis una vegada han estat adjudicats. Les empreses n’han acabat controlant la dinàmica. Amb les reduccions de plantilles de funcionaris, hi ha tasques que s’han externalitzat. I, sovint, qui ha de fer els controls té relacions amb qui ha d’estar controlat. A Barcelona, per exemple, descobrim que, en la concessió de la recollida d’escombraries, Fomento facturava serveis que no havia fet. I el control que hi havia no ho podia detectar perquè l’administració no tenia els sistemes de control adequats. Jo no diria que aquestes empreses treballen amb una situació d’impunitat, però sí amb una manca de controls que pot generar situacions molt paregudes a la que he descrit de Barcelona.

—La segona branca?
—Les concessions: quan es concedeixen a empreses privades la gestió de serveis públics. No negue que la gestió privada puga ser bona, però no pot estar al marge dels controls. Sobretot eixes concessions que contínuament revisen els preus sobre la base dels seus comptes de resultats: sempre presenten a l’administració comptes de resultats negatius, i, per tant, han d’apujar les tarifes, de manera que l’administració ha de pagar més, o bé ho han de fer els ciutadans. Quan dic que no hi ha control, ho dic perquè en el món de les concessions no s’apliquen criteris de bona administració. Com és que la contractació de serveis que facen aquestes empreses no apliquen els mateixos criteris d’objectivitat, de concurrència i de publicitat, de manera que adjudiquen els seus contractes a empreses participades, controlades o concertades per ells, les quals apliquen uns preus molt per damunt dels del mercat? Sabent, per tant, que el repartiment de beneficis els vindrà per la via del cobrament d’aquestes empreses.

—La tercera?
—El món de l’urbanisme. Comença a donar senyals una altra vegada. Es podria tornar a les animalades anteriors, quan molts ajuntaments, sobretot els petits, quedaren en mans dels especuladors. Ha passat i, per tant, pot tornar a passar. Que espavilats sense escrúpols utilitzen el poder públic, la capacitat expropiadora, per a amargar la vida a la gent, als propietaris de les terres.

—És important que ho assenyaleu, que darrere de la corrupció, a més de xifres, hi ha també persones i patiment.
—Sí, ningú no ha volgut comptabilitzar el sofriment que ha causat la corrupció. Quanta gent s’ha suïcidat perquè la desnonaven. O què passava quan deien ‘a vostè, senyor Pepe, per aquest trosset de terra, li donarem tants milions’, i l’home ‘que no vull diners, perquè això és la meua vida’. O que sí, que se’ls quedava, i es comprava un cotxe i després no tenia res, ni terra ni res. És un dels temes que vull que l’agència treballe, i si trobe col·laboradors en la universitat serà magnífic: un centre d’estudi i documentació sobre la corrupció. Com una de les potes de l’agència en el seu vessant de prevenció: saber què ha passat per a prevenir. Saber com ha funcionat, com s’ha generat, com s’han activat les cèl·lules malignes a dintre, de vegades, de gent normal. En alguns casos, jo els he conegut: com a funcionaris tenien un reconeixement, un alt nivell, un prestigi, i han acabat convertint-se en comissionistes o en encobridors. Vull dir, quins són aquests mecanismes? S’ha parlat de la corrupció política, perquè evidentment ha estat molt escandalosa, i del finançament dels partits, que d’alguna manera és la que n’ha propiciat també d’altres, però tenim corrupció de molts nivells.

—Hi ha el corrupte i el corruptor. I aquest…
—Els corruptors, per regla general, se n’han lliurat. Tots. Ara veiem judicis a les cúpules de les caixes però no als constructors que es varen emportar milions i milions per aquella manera d’actuar de les caixes. Els qui han pagat les comissions perquè se’ls adjudicaren obres o concessions de serveis, no els veiem circular pels jutjats.

—Forma part de la nostra manera de ser, socialment, la corrupció? És una característica territorial?
—A països del nord d’Europa, on la corrupció és pràcticament simbòlica i, a més, se la detecta i troba, hi ha hagut gent que m’ha dit que, si allà hi hagués hagut uns controls tan dolents, tan febles i tan deficients com els d’ací, tindrien els nostres nivells de corrupció.

—Rafael Blasco, que a la seva xarxa era conegut com a Roger Rabbit, ha pogut actuar durant dècades amb impunitat.
—El Conill ja va tenir, l’any 89-90, el cas Calp, un cas claríssim de corrupció urbanística. Va tenir la sort de coincidir amb el cas Naseiro, on ja apareixia el finançament il·legal de partits mitjançant comissions de la contractació que feia l’Ajuntament de València, en aquella època, del 5%. Aquells dos casos eren la síntesi de què s’anava coent. Per una estratègia de la defensa, es va atacar el sistema de prova, els àudios enregistrats, el Suprem va acceptar canviar el seu criteri jurisprudencial, va invalidar les proves, i així se’ls va transmetre aquesta sensació d’impunitat.

—El cas Blasco actual és del 2010. La instrucció no s’ha acabat…
—No. Hi haurà judici, però qui sap si d’ací a un any o dos. I queden dues peces, fins i tot més importants que la primera, que és per la qual és a presó. Perquè hi ha el cas de l’hospital d’Haití: van anar a robar al país més pobre del planeta! Es van quedar amb la recaptació d’ajuda a les víctimes del terratrèmol! I tot això, gent que vivien molt i molt bé. Amb sous, treball, condició social. I després es van veient més ramificacions: l’hospital general també el tenia controlat la mateixa família.

—Sou d’Alzira.
—Sí.

—Els coneixeu de temps.
—Els conec de temps i ho he denunciat des de fa molt de temps. Molt. I em generava un greu estat d’ànim quan anava a la gent del seu partit, en aquella època militaven al PSOE, i no tenia cap conseqüència. Cap. Treien majories absolutes. Han estat uns grans dissenyadors d’estratègies per a captivar vots. Captivaven poder, sabien com gestionar-lo i el seu poder estava molt vinculat als resultats electorals. Era una obsessió. Per això Rabbit ha estat sempre vinculat al disseny de programes electorals, tant en el seu primer partit com en el darrer.

—Hi havia aquell mite: no el toquen perquè sap moltes coses de tothom.
—Sempre s’ha dit. Però en realitat hi havia més coses d’ell que no coses que ell podia treure dels altres. També és cert que hi ha hagut fets que no han tingut transcendència i que ells els saben. Estic convençut que nosaltres hem arribat a conèixer la punta de l’iceberg. Del món de les reclassificacions urbanístiques, per exemple. Saben qui ha pessigat de cada lloc, què s’ha emportat cada un. Això els va blindar durant un període i els va generar aquesta sensació d’impunitat: de si jo caic tu també cauràs, i si tu parles, amb les coses que jo sé de tu, m’hi acompanyaràs. I aquesta relació mafiosa ha actuat durant tots aquests anys, fins que ha generat conductes que es podien considerar ‘normals’, allò que els vestits te’ls pagara una empresa a la qual adjudicares campanyes. O que les campanyes electorals d’un partit es pagassen com a campanyes de comunicació institucionals.

—O que fessis un míting a la Fira de València i no pagares fins…
—Deu any després i perquè una sentència t’ha condemnat. Però, i la Fira, que va estar deu anys sense fer res per a cobrar eixe deute? Que hi ha d’haver una entrada pràcticament de fallida i d’auditors que destapa el desgavell que hi havia allà?

—Quan us diuen ‘fira’, no penseu pas en atraccions i llumenetes…
—No, no… Pense en més de mil milions en obres que hem pagat tots els valencians.

—Heu dit mil.
—Mil. Mil milions en obres. Que no van tenir, de cap manera, els controls que haurien d’haver tingut. Al final ha quedat en no res.

—‘El balafiament no és delicte’, tanque cometes.
—Han tingut la gosadia de dir això. És un insult a la intel·ligència dir que si jo gaste més del que hauria d’haver gastat no és una malversació de fons. Però han jugat amb les formes jurídiques, que si la Fira era entitat mercantil i no administració pública i per això la paraula malversació no la pots aplicar…

—La citació era del fiscal anticorrupció.
—sí.

—Em deixa de pasta de moniato.
—Sí. I a mi també. Sobretot, quan vaig llegir què deia l’auditoria. Hi ha molt de camp obert.

—Faltava una pota.
—La de les subvencions. Empreses que han rebut subvencions amb uns criteris que dius… quins criteris! Un altre dels mons on hi ha molt de camp per a córrer. Molt.

—’Senyor Llinares, a la quarta planta les màquines de triturar paper van a tot gas.‘ Quina és la reacció, davant d’un avís com aquest?
—Primer, la sorpresa de pensar que, sis dies abans, allà, al Palau de la Música, hi havien entrat els mossos i la fiscalia. Com podia ser? Després, vaig pensar que quina gosadia. I automàticament, vaig demanar que una persona de seguretat m’acompanyés per a desconnectar les trituradores. I vàrem guardar en bosses tot el que s’havia triturat. I ho vàrem tancar en un quarto amb clau.

—Es podia recompondre?
—M’hi va ajudar una persona experta en temes d’investigació. Va reconstruir algunes de les coses triturades i hi vam trobar el croquis de funcionament de les tres entitats que es barrejaven en el funcionament del Palau: la fundació, el consorci públic i la mateixa associació. I com estaven entrecreuats tots els comptes corrents. Una centena de comptes corrents.

—Una centena!
—Sí. Que ja em va sorprendre, perquè jo venia d’una institució com el MNAC, amb el doble de pressupost que teòricament tenia el Palau, i allà funcionàvem amb quatre comptes corrents. Determinats. I em trobe amb allò.

—I, naturalment, us va cridar l’atenció.
—Dies després, quan vaig demanar a quin compte de resultats estava adscrit cada compte corrent, vaig veure que n’hi havia que no estaven dins de la comptabilitat. Aquests servien per a moure els diners que després se n’anaven al patrimoni de Montull, de Millet o de tot el que es va veure després. La primera pregunta va ser: per què ho he vist jo, en una primera gestió per a conèixer la situació patrimonial, i no ho han vist els auditors professionals?

—Hi vau trobar resposta?
—La resposta vingué mesos després, quan es va veure la implicació política en què es trobava Millet. Era un personatge que havia fet amistat molt forta amb José María Aznar. Hi va haver una època en què Aznar estiuejava a Menorca. I Millet era qui li ho organitzava. A partir d’aquella relació, va començar a rebre subvencions potentíssimes del Ministeri de Cultura. I es va fer la rehabilitació de les façanes, per exemple. Però de seguida ja vam descobrir que havien arribat molts més diners dels que es necessitaven. I que s’havia fet amb una trampa molt tosca.

—Quina?
—Enviar al ministeri certificacions d’obra que duplicaven altres certificacions ja enviades. I el ministeri mai no hi va anar a comprovar-les. Mai. Jo venia del MNAC, on costava tant traure-li cada euro al ministeri. Quan hi vam fer obres, ells hi tenien una participació d’una tercera part, i en acabar es van estar una setmana supervisant fins a l’últim endoll, per si estava justificat en la certificació. Al Palau s’inventaven certificacions d’obra i mai no van anar a comprovar res.

—…!
—Per part del ministeri, no hi va haver cap acció de supervisió. I s’haguera pogut detectar. També hi havia la intervenció general de la Generalitat, que tenia la responsabilitat del control del consorci públic. I que encarregava les auditories a una empresa. Qui ho encarregava era Millet mateix. I la intervenció donava per bones aquestes auditories. Les altres institucions, el Liceu, el MNAC, l’Auditori, el Lliure… estaven sotmeses a un control, segons toca. Però el Palau vivia en aquesta espècie de ranxo particular.

—Per què?
—Després van anar apareixent raons: el finançament de Convergència, tractes de persones que havien tingut deutes derivats d’activitats dels seus partits, com ara Àngel Colom amb el PI, etc. I després hi ha un element que ha quedat en un estat de nebulosa propiciat per molts àmbits: dels trenta-cinc milions d’euros que vàrem quantificar de frau, en vam anar determinant la distribució; excepte de nou milions. És a dir, hi haurà sentència en setembre, tindrem cas jutjat i Millet no haurà dit on van anar a parar nou milions d’euros. Molts d’aquests diners van eixir amb xecs de quantitats que arribaven fins i tot als 300.000 euros, però els bancs no van voler dir mai qui els havia cobrats.

—I no hi ha forma humana d’obligar-los?
—Sí. La llei, els jutges els hagueren pogut obligar. Està perfectament tipificat que, si un particular o un càrrec públic o d’una empresa no col·labora amb la justícia, se li poden aplicar dos tipus de delicte: negativa a col·laborar amb la justícia i ocultació de documents. Però no s’ha fet.

—Per què?
—Ah. L’acusació popular, que era la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, va exigir que s’arribés al final, que es clarifiqués qui havia cobrat aquells xecs. Sovint se l’ha culpada dels endarreriments, però és que es tancà diverses vegades la instrucció sense clarificar això. Per mi, aquests nou milions continuen essent l’assignatura pendent del Palau de la Música.

—Hi ha cap hipòtesi?
—Que hi poguera haver més repartiment de tipus polític. O siga, un dubte que sempre hem tingut és que Millet financés només Convergència. Perquè la protecció que tenia era de tots. És que el dia abans d’entrar els mossos d’esquadra al Palau, l’Ajuntament de Barcelona havia aprovat per unanimitat concedir-li la medalla d’or de la ciutat. Per unanimitat. El dia abans. Llegir l’acta de la comissió que li l’atorgava fa una mica de vergonya aliena.

—En aquella època era un prohom de la ciutat.
—I era el qui, als gestors culturals de la ciutat, se’ns posava sempre com l’exemple que havíem de seguir. Quan jo contava les dificultats que tenia al MNAC per poder quadrar els comptes i per tirar endavant les obres i equilibrar el pressupost, em deien: heu d’aprendre de com gestiona Millet el Palau de la Música. En fi. Ara recorde una anècdota posterior, amb un problema i difícil solució: què fer amb els Mercedes, un de 300.000 euros que tenia allà aparcat en la cotxera, i un de 150.000 que feia servir Montull.

—Per què no cridava l’atenció?
—M’ho van dir després: ‘Millet ve d’una família rica i tots donàvem per fet que el Mercedes era seu.’ Vaig conviure amb els patrons més importants del Palau, i la veritat és que el dolor i l’enfadament em portaren al convenciment que, veritablement, se sentien persones enganyades. Va ser un multiengany a la societat catalana. De fet, va ser gràcies a la col·laboració de la gent de dins el Palau que no vam perdre oportunitats quant a la recuperació de recursos. Vam recuperar més de sis milions d’euros. Allò va anar ajudant a reorganitzar el Palau.

—Recuperar, reorganitzar.
—Un dels meus compromisos, i una de les coses que em van demanar les administracions i els patrons de la fundació, era que no s’aturara l’activitat, i ho vam aconseguir. I vam millorar la programació en molts aspectes, gràcies, per exemple, a persones que ja hi havia i que estaven marginades, pràcticament castigades. Lluís Millet, per exemple, el veritable descendent del fundador del Palau de la Música, un veritable savi. Jo estava més centrat a reorganitzar la gestió i acabar les auditories, però també calia pensar en l’endemà.

—De fet, sou un gestor cultural.
—Sí: és el que m’ha apassionat.

—I com acabeu convertit en el nostre Eliot Ness anticorrupció?
—[Riu] Vaig deixar l’administració nua i crua del meu cos, de secretaris i interventors d’administració local, per anar a la gestió cultural, començant per l’IVAM. No m’he buscat trobar-me allò del Palau. Quan em van proposar de fer-me’n càrrec, pensava que hi anava a reorganitzar la institució després del handicap de l’entrada dels mossos, i em vaig trobar que, durant un any, vam haver de continuar clarificant per què els mossos no havien agafat tot el que havien d’haver agafat.

—Però per què?
—Doncs és una pregunta que no s’ha respost. Perquè jo em trobe amb documentació que era a la vista, i més encara per a qui entra a fer registre. Vaig preguntar si allò no hi era quan hi havien anat els mossos. És clar, en aquesta prestatgeria, em responia la mateixa gent del Palau. I això altre? En aquesta altra. I aquestes carpetes? Tot això ho van veure, em deien. Hi ha qüestions que jo encara no m’he explicat.