Jaume Subirana: ‘Què som, els escriptors, sinó continuadors?’

Aquesta entrevista és experimental, podríem dir. El centre d’interès és l’escriptor Jaume Subirana i la seva darrera obra, el dietari (ell en diu llibre de notes) que acaba de publicar a Bromera, Cafarnaüm. Ara Subirana fa una estada a la Universitat de Chicago, de manera que l’entrevista es fa a distància. Posats a donar-hi sentit, bandegem un possible qüestionari i li proposem un parell de preguntes per, una vegada respostes, repreguntar. I, més encara: vincular l’entrevista amb el dia a dia que ens anem trobant, a Catalunya i als Estats Units. És per això que, culer com és en Jaume Subirana, vam començar l’entrevista el dia de la remuntada del Barça. És una entrevista per etapes, mantenint el present constant. De manera que, per no crear confusió, hem marcat les dates dels fets reals sobre els quals l’interpel·lem.

Cafarnaüm és compost de notes dilatades en el temps també, que Subirana ha anat aplegant des del 2004 al 2010. Sis anys que han fet molt de profit: al començament d’aquest periple, Subirana era al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes (la institució que representa els escriptors) i després van aparèixer dues estades importants, que va fer a Israel i al Canadà. Per tant, és un llibre de notes variades, però, és clar, amb la mateixa mirada i un baix continu de preocupacions. Per exemple, la llengua, la manera d’escriure. El resultat de tot plegat és el que segueix.

—Nit blau-grana històrica, la del 6-1 [8 de març]. Què us sembla si comencem aquí l’entrevista sobre Cafarnaüm? Com l’heu viscut, el partit?
—En la distància, però en directe. Com ho fèiem anys enrere: escoltant a la ràdio en Puyal. Ara mateix sóc a Chicago, per tant quan recordi el partit (que el recordarem durant anys) veuré una tarda d’un dia fred i assolellat en un apartament mig buit.

—Què hi féu a Chicago?
—He vingut uns mesos a la Universitat de Chicago com a investigador Fulbright, amb una beca del Ministerio. Una beca per a escriure una monografia sobre el paper simbòlic dels escriptors i la literatura en la ‘construcció’ de la cultura catalana contemporània. Hi he vingut doncs a treballar (la biblioteca de la universitat és excel·lent, i a més aquí hi ha la Càtedra Joan Coromines), però també a viure lluny un temps, que és una experiència que m’agrada de fer quan puc. Ah, i també hi he vingut per poder tenir l’excusa per a escapar-me amb Miquel Àngel Llauger a conèixer el poeta Ted Kooser, que viu retirat a Nebraska i que hem traduït junts (El Gall Editor en publicarà a l’abril una tria per primer cop en català).

—Què heu escrit a la llibreta, que sempre porteu, després d’aquest partit? Parleu del Barça a Cafarnaüm?
—A Cafarnaüm, hi parlo del Barça i de futbol (i de força coses més, d’aquí ve el títol del llibre). Ahir, però, no vaig escriure res a la llibreta: l’arribada i la instal·lació en un país nou ja em tenen prou entretingut. Dit això, trobo que tots plegats vam fer un curset intensiu de creure i perseverar contra la lògica i les previsions. I un bany d’alegria irracional. Que no és pas poc.

—Aquest dietari no té dates. Ens n’expliqueu el període i el context?
—No duu dates perquè a mi més que pròpiament dietari (tot i que amb aquesta paraula ja ens entenem) m’agrada dir-ne ‘llibre de notes’, del que faig. Ja ho eren Suomenlinna (que va sortir l’any 2000) i Adrada (del 2004): deixo passar un cert temps, recupero les llibretes antigues que sempre duc al damunt, les entrades al bloc (Flux, posat en marxa el 2003) i alguns altres papers, ho destrio, retallo, organitzo i reescric. Aquest seria el procés. L’interès final, si hi és, hauria de ser literari, no biogràfic. A Cafarnaüm hi ha material diguem-ne previ que va del 2004 al 2010, aproximadament. Durant aquest temps vaig fer dues estades llargues al Canadà i a Israel, a més d’algun altre viatge (a la fira de Frankfurt, per exemple).

—Així doncs, el dietari també ocupa el temps que vau estar al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes. Quin record us en queda avui? Quin llegat creieu que hi vau deixar?
—Dirigir la Institució, per a algú que es dedica a la literatura catalana i l’estudia, va ser un privilegi. A més vaig tenir la sort de poder fer-ho en un bon moment, el de l’Any del Llibre i la Lectura (que vam dur a Catalunya des de la Generalitat) i la preparació del que va ser Frankfurt, en excel·lent sintonia amb l’Institut Ramon Llull que dirigien primer Xavier Folch i després Emili Manzano. Vam doblar el pressupost de la institució, vam arreglar-ne la seu, la ILC es va incorporar al consell de direcció del departament… I amb l’impuls de l’Any del Llibre vam posar en marxa moltes coses que fa il·lusió veure que es mantenen: el Què llegeixes?, Lletres al Camp, l’acte institucional al parlament… També vaig poder culminar la feina iniciada pel director anterior, Francesc Parcerisas, promovent la constitució d’Espais Escrits, i vam deixar preparats els canvis legislatius que després va dur a terme l’Oriol Izquierdo. Aquest aspecte institucional en el sentit d’encaix, de continuïtat (i de respecte i col·laboració) em sembla fonamental. En relativament poc temps vam fer una feinada, i ho recordo amb entusiasme, però dels balanços i els llegats se n’han d’ocupar els usuaris, i els historiadors de la cultura.

—Tornem al llibre. El dietari sense dates és un element formal que marca el conjunt, i també n’hi ha un altre: cada nota literària va encapçalada d’un titolet. És un recurs que dóna força a cada nota i que té una funció: a voltes marca una informació de context o una segona informació, algunes altres vegades és un contrapunt o una manera de posar l’accent en allò que dóna sentit a la nota. Sempre ho feu així en els vostres llibres de notes?
—Sí. M’agrada el joc amb el títol (com passa en els poemes). És un element més del text, que permet afegir-hi detall, ironia, doble sentit… segons el cas.

—Alguns exemples de titolets amb funcions diferents: «A QUÈ – David Mamet, a The Wicked Son: ‘Per a mi la vida real consisteix a pertànyer’.» Un altre: «EL SENYOR DE CADA DIA – ‘Carner és un pòsit, un dipòsit’ Fonalleras dixit.» I encara un altre: «METROPOLITAN (1) – Quadres i quadres i quadres i quadres i llavors Cézanne.»
—Al de Mamet, el titolet em permet respondre o replicar a l’autor que llegeixo. Al de Carner picar l’ullet als lectors que coneixen Bèlgica. Al de Cézanne, simplement ubicar l’acotació.

—En el dietari hi ha un nombre important d’entrades dedicades a la llengua. Hi ha preocupació.
—També de dedicades a la traducció, a la pesca o al jazz cantat… Bromes a part, va bé que m’ho preguntis a la terra de Coromines. El català és un tresor, i a hores d’ara una mena de miracle històric: jo visc com un privilegi el fet que sigui la meva llengua, i no puc no sentir curiositat i interès per parlar-ne, per saber-ne més coses, per defensar-lo si cal. Com pot no preocupar la llengua a un escriptor? A més, en aquests moments parlar del català és sovint (de vegades malauradament) parlar de política i poder, que són dos temes que m’interessen. I és parlar de literatura, de la matèria primera de la literatura.

—Aquest llibre és temps suspès i és diàleg, és un diàleg amb els altres.
—És diàleg, o això espero. Amb els altres i amb mi mateix: amb els jos que vas deixant enrere suspesos, aquests sí. Recuperar notes personals d’anys enrere i mirar d’agrupar-les perquè diguin alguna cosa a algú altre temps després és un bon exercici, en aquest sentit.

—Ja que aquesta entrevista la fem des de la distància i dilatada en el temps, voldria combinar les notes de dietari viscudes de passat, amb algunes vivències del present (a Chicago i a Barcelona), potser en el futur seran notes d’un nou dietari. En aquest sentit, aquest cap de setmana [17 de març] s’estrena la versió cinematogràfica d’Incerta glòria, d’Agustí Villaronga. M’agradaria saber què en penseu, d’Incerta glòria, i si us ha influït. Raül Garrigasait diu que hi ha tres autors que han marcat la novel·la catalana del segle XX i influït les generacions actuals: Mercè Rodoreda, Joan Sales i Josep Pla. Ell ho diu així: ‘Pla, Rodoreda i Sales són la base de la nostra prosa d’avui. Tots venim d’aquí, formem part d’aquest llegat.’
—Està bé que parli de prosa, no de novel·la. Jo crec que el nostre sistema literari té una clara hipertròfia de novel·les. Fixa’t en el cas d’en Garrigasait: és un molt bon assagista, manté de fa anys un bloc excel·lent i ha de publicar ‘per fi’ una novel·la perquè molta gent s’hi fixi. Els assagistes, els dietaristes, hi som, però som com els (o les) ceramistes, pianistes, massatgistes, demògrafs i bibliotecaris: fem que el sistema rutlli fi i sortim molt poc a la foto.

A mi no em ve de gust afegir arguments al món: n’hi trobo un munt, quan me’l miro amb calma. A trossos i escampats, però un munt. I trobo curiós que tantes vegades ens dediquem a fer llistes de novel·les i novel·listes quan de fet en català, pel que fa a la prosa, la tradició que fa més patxoca, abans i ara, és la dels prosistes que no fan ficció, diguem-ne com en diguem: venint si vols de Pla i Gaziel (i abans de Llull i de les Cròniques), passant inevitablement per Joan Fuster, per dos dietaristes de primera com són Manent i Garcés, per memorialistes com Sagarra o Soldevila, i amb una nòmina més contemporània que hauria d’incloure, a més dels evidents Josep M. Espinàs, Pere Gimferrer, Valentí Puig, Montserrat Roig o Enric Sòria, noms potser menys coneguts i reconeguts pel públic en aquest sentit com ara Vicent Alonso, Enric Bou, Miquel Desclot, Josep Igual, Biel Mesquida, Francesc Parcerisas, Ponç Pons, Antoni Puigverd, Marta Rojals, Pere Rovira o Tina Vallès, i me’n deixo un grapat per no avorrir el lector.

—Veig que doneu molta importància a ser continuador d’un gènere literari de primer ordre a Catalunya, que com bé acabeu de mostrar, ha tingut i té avui encara alguns noms del bo i millor de la literatura catalana.
—Què som, els escriptors, sinó continuadors?

—Per cert, no m’heu dit res sobre el vostre interès o no per Incerta glòria.
—És una gran novel·la, certament, i té una interessant història de recepció. Però em fa gràcia: quan és la darrera vegada que has vist que en entrevistar un novel·lista que ha guanyat un premi li preguntin per un llibre de versos o un dietari?

—Sentir-ho com un greuge no és un pèl exagerat?
—Potser sí. Però si sono agreujat és que no m’he sabut expressar bé. En una literatura menuda com la nostra, tan retoritzada però amb tan poc suport real, sentir-se agreujat fa riure: els novel·listes podrien fer la seva llista de problemes i tindrien també tota la raó. Vull dir només que la literatura, la bona literatura, és molt més que les llistes convencionals, i que els noms o els títols més publicitats o repetits. I que en bona part és als marges de la prosa (als aforismes, l’articulisme, els blocs, els diaris i dietaris, als llibres de viatges, al memorialisme) on jo trobo les coses que m’agraden més. Potser tot plegat és una qüestió de gust meu. O no només meu: sap què va deixar escrit Nietzsche? ‘A part dels escrits de Goethe, què queda de la prosa alemanya que calgui llegir una vegada i una altra? Els Aforismes de Lichtenberg.’

—Parlant d’aforismes, sovintegen a Cafarnaüm. Quin valor hi doneu, als aforismes?
—És un gènere (o un subgènere) que m’agrada. M’agrada llegir-ne i escriure’n. En un llibre com aquest miro que aportin lleugeresa, un punt d’evanescència, de tant en tant.

—Avui [20 de març] Màrius Serra ha presentat el seu nou llibre D’on trec el temps (Empúries). Ho ha fet dins un aparador d’una ferreteria de la rambla de Catalunya que coneixeu bé. És molt interessant el llibre, perquè fa una reflexió sobre el temps en el si de la revolució digital que vivim. La vida és temps, diu Màrius Serra. Què en dieu?
—Com ens sol passar amb el Màrius (potser per això som bons amics), ho veig diferent. Jo crec que el temps no passa, que passem nosaltres: el temps se sosté en un gran, en un immens continu, sempre en present, i nosaltres el que fem és recórrer amb les nostres vides un petit fragment d’aquest continu.

—No m’agradaria acabar aquesta entrevista de format experimental sense preguntar-vos com trobeu la societat nord-americana amb l’arribada de Donald Trump. Entenc que és massa aviat per a anar a fons, però segurament ens en podreu explicar alguna anècdota o impressió epidèrmica.
—Jo crec que el país (diguem que la meitat del país) encara està en estat de xoc, i a l’expectativa (del pitjor encara per venir). La gent parla dels errors dels demòcrates i la seva desconnexió del país real (presentant Hillary Clinton, per exemple). I els costa d’entendre –com ens costa a nosaltres– com bona part dels principals perjudicats pel que seran les polítiques de Trump (es veu ja amb l’alternativa a l’Obamacare) són precisament els que l’han votat i defensat. Diria que hi ha moltes lliçons a aprendre, en tot plegat. Però la gràcia de ser sobre el terreny és també que et passen molts prejudicis i fas col·lecció de matisos. Algun dia potser els sabré incloure en un llibre futur.