Jaume Roures: ‘No entenc per què hem d’esperar tant a fer un referèndum’

Parlar de Mediapro és parlar d’una de les grans empreses fundades a Catalunya. Aquest gegant de la producció audiovisual nascut a Barcelona és a trenta-cinc ciutats repartides per tot el món, ha produït films de Woody Allen i Oliver Stone, van ser un dels fundadors de La Sexta i fa emissions per satèl·lit. Un dels tres fundadors de l’empresa és Jaume Roures (1950). És dels pocs empresaris d’aquest país que té presència pública i que no amaga la seva ideologia. Roures rep VilaWeb a la seu barcelonina de l’empresa i parla del procés de venda que una part dels accionistes de l’empresa han endegat, però també de la seva posició política, de la burgesia catalana i del diari Público, relacionat amb Mediapro, que ara destapa molts dels escàndols del ministre Jorge Fernández Díaz.

—Mediapro té d’accionista al senyor Abelló, que vol vendre-se’n el 23%. Jaume Roures també vol vendre?
—No. Jaume Roures està la mar de bé com està. I de moment tinc molta marxa. Visc bé amb allò que faig. Estic en un sector privilegiat, perquè tot el que fas després ho veus replicat. Els tres socis fundadors tenim el 36%, perquè nosaltres no hem prioritzat tenir majoria o no tenir-ne. Donem prioritat a la capacitat de gestionar la cosa. I aquí és on ens sentim còmodes. Més enllà de tenir més o tenir menys. Formalment, els tres socis som minoritaris, però som els que gestionem. És on ens trobem còmodes i sabem fer-ho, i és bo per a la productora.

—Acabeu de fitxar Joaquim Triadú. Triadú ajudarà a fer el procés de venda?
—No. Triadú ve aquí a fer una cosa que s’ha posat de moda últimament, que és el compliment normatiu. El compliance. Se suposa que ara s’ha de tenir un figura que vetlli perquè tots els processos interns, i les relacions externes, sigui correctes i compleixin els paràmetres de negoci i ètics. És una obligació. Vam pensar que en Quim era una persona prou equànime i sensata i amb prou trajectòria per a representar aquesta figura.

—Suposo que us toca fer negocis amb tota mena de gent. Com ara el peculiar senyor Slim.
—Ho he llegit. Però van equivocats. No està amb nosaltres, Slim. Televisa sí que és accionista de l’empresa. Amb Slim, hi vaig coincidir en unes conferències que ell organitzava. L’Slim té una mena de fundació que paga la carrera universitària a 10.000 bons estudiants. Els que tenen més bones notes del batxillerat, i sense mitjans. Els ajunta cada any a Mèxic en un superpalau on caben 11.000 persones. I hi porta personalitats que els expliquin el que vulguin. Hi vaig anar una vegada que hi havia Lula i Pep Guardiola. És una experiència interessant.

—A quins països és Mediapro?
—Som a l’Argentina, Colòmbia, Mèxic, l’Uruguai, Bolívia, els Estats Units (Miami i Nova York). A l’Àsia som a la Xina, Singapur. També a Dubai i Catar. A l’Àfricà som a Angola, Moçambic, Gabon, Marroc. Som a Anglaterra, Bèlgica, Franca, Itàlia, aquí a Portugal, Bulgària, Turquia, Grècia. Me’n deixo, perquè som a trenta-cinc ciutats. Hi treballen 4.500 persones. Nosaltres fem contingut televisiu cinematogràfic, esports, unitat mòbils, produïm espectacles, partits de futbol, fashion week, transmissions per satèl·lit, tenim fibra. Fem serveis audiovisuals en sentit ampli. Fem enginyeria. Una mica de tot.

—Una pregunta que us fan sempre. Com el lligueu, el passat comunista amb l’èxit empresarial?
—D’entrada, això del passat ho dieu vosaltres. Present. Entre cometes: no entenc la pregunta i sempre responc igual: això, als empresaris cristians, els ho pregunteu? Pregunteu a un gran empresari cristià que ha de seguir unes pautes segons l’evangeli? No ho he vist mai. En fi. On hi hauria d’haver les contradiccions?

—Si ets anticapitalista, com pots participar en el capitalisme?
—Tu vas amb cotxe? Vas a un restaurant, menges, circules pel carrer? Quina contradicció hi veieu? Tots estem dins el sistema.

—No era Marx que no veia del tot clara la plusvàlua, per exemple?
—El problema de la plusvàlua és què en fas. Hi és pertot. Prens un entrepà aquí baix i dónes una plusvàlua a un que potser no es mor de gana i no és cap empresari. La plusvàlua, depèn. Aquí a Mediapro, com que no es reparteixen dividends, i per això creixem, doncs d’entrada ja no tenim el problema de la plusvàlua. Que em guanyo la vida bé? Sí. També treballo moltíssim. I em sembla molt bé que la gent es guanyi la vida amb la seva feina. Aneu a preguntar a la gent d’aquí si se senten còmodes, si cobren el que han de cobrar. Tindríem una altra base de discussió.

—He llegit que havíeu votat la CUP i, ara, Podem.
—Sí. És això. M’identifico amb els postulats de Podem. I, de fet, quan vaig votar la CUP encara no existia Podem.

—I en un referèndum d’independència, què votaria Jaume Roures?
—Em quedo abans de respondre aquesta pregunta. Perquè el tema és com aconseguir de fer el referèndum. Aquesta és la cosa important. Després, que cadascú voti el que vulgui. Però la clau de volta, que deien, és fer el referèndum. Junts pel Si va distorsionar aquest procés i s’arriba a una situació rara: 48% dels vots, amb la qual cosa no pots fer res. Segurament si hagués estat Junts pel Referèndum tindries 70% o 80% del vot, tindries més força per a negociar, que és el que hauràs de fer. A banda, amb aquest tant per cent, pots mobilitzar més àmpliament. Per això em vull quedar en aquesta fase. L’altra no serveix per res. I porta a un punt que no permet cap sortida.

—I com hi arribaríeu, al referèndum? Amb permís o sense? Com ho faríeu?
—Torno a allò que deia. Sigui què sigui, has de negociar. Encara que sigui la independència. I per negociar necessites força. Una força electoral del 75%, 80%, en lloc del 48%, seria millor. I l’altra eina que tens és la força del carrer. No són contradictòries. Tal com veig les coses, el 9-N, què era? Una desobediència civil en massa. I jo, aleshores, el 9-N, m’ho vaig creure. Després del consell de ministres d’aquell divendres la vice-presidenta va amenaçar tothom, que si ‘fuerzas del orden’, que si no sé que. Doncs tant m’ho vaig creure que a les set del matí ja era al col·legi electoral. Em pensava que no ens deixarien votar.

—A les set del matí?

—Es va dir que la gent hi anés abans per si de cas. Vaig anar-hi. Però va ser una excel·lent mostra de la capacitat de la gent de sortir al carrer i deixar les coses clares. Segurament per negociar hem de tornar a mobilitzar-nos multitudinàriament. No sé el nivell de desobediència. Doncs potser si som capaços de fer una mobilització d’envergadura i quedar-nos en un lloc cèntric, aquesta foto internacionalment és molt potent.

—I no marxar del carrer fins que no hi hagi referèndum. Voleu dir això?
—O fins que algú segui a negociar coses que ens serveixin per a avançar com a poble.

—Canviem de tema. Us vaig veure a la compareixença de De Alfonso. Per què vau anar-hi?
—Perquè havíem destapat un tema important.

—‘Havíem destapat’, dieu. Parleu del diari Público?
—Sí. I volia veure el personatge. Com es defensava. I no em vaig equivocar, d’anar-hi. Aquell paio estava malament del coco. A partir de la seva posició, és evident que li falta un bull. Per veure les explicacions que donava, vaig anar-hi. No hi ha tantes oportunitats de veure coses com aquestes.

—Veig que teniu confidents a la policia. Quina conclusió en traieu de la frase ‘els hem destrossat el sistema sanitari’?
—No, no tenim confidents dins la policia. L’expressió és la d’un individu que li falta un bull. No crec que això sigui l’operació Catalunya. Això són les clavegueres de l’estat. Disparades amb el que té a veure amb Catalunya, però també més coses. I crec que per raons històriques, a Espanya no hi ha hagut revolució burgesa ni industrial, i s’ha quedat com un estat de buròcrates, funcionaris i tota aquesta mena de coses. I com que no hi ha hagut aquest procés, no hi ha hagut democràcia, ni cultura democràtica, i hem heretat uns aparells del franquisme, no només la judicatura i la policia, sinó també una mentalitat. Les declaracions de Cebrián són això. Un dels teòrics paladins de la democràcia fot franquisme pur. Guàrdia Civil i intervenim. I això a la gent li sembla normal. Aquest és el problema.

—Canya al català.
—Si són independentistes i corruptes, tot s’hi val. No. No s’hi val pas tot. Aquesta gentussa en qualsevol país –Franca, Anglaterra– haurien durat vint-i-quatre hores. El partit del govern s’ha pagat la seu amb diner negre. I no passa res. És espaterrant. Aquí la cosa principal són les clavegueres: pel ‘petit Nicolás’, Catalunya, Andorra, etc. La qüestió d’Andorra, per exemple, va més enllà del Pujol. Si la policia espanyola pot entrar en un banc d’Andorra i copiar tot l’arxiu, doncs això té a veure amb la sobirania i els tractats internacionals. I a aquesta gentussa els és igual tot. A Alemanya un ministre dimiteix per haver copiat la tesi. Aquí roben el que volen i encara es fan valer. En un país normal el ministre d’Interior, si el graven al seu despatx, ha de plegar. Per incompetent. És igual qui l’hagi gravat. Per vergonya, l’endemà ha de plegar. I dir que no serveixo per a la meva feina. I dimiteixo. Però ja diuen que dimitir és un verb rus que no es conjuga en castellà.

—Tesi: ara les guerres són a les portades, sense soldats.
—Malauradament, les guerres encara es fan amb soldats.

—Aquí tenim conflicte, però no soldats.
—Els mitjans ajuden molt a aixecar alternatives com Ciutadans, o la creença que aquí torturem els nens que no parlen català i peguem les velletes. Això ho han aconseguit els mitjans. Però mireu, també amb la discussió sobre el referèndum els mitjans han tingut el seu paper. I quan diuen que és un afer de tots els espanyols, en lloc de dir que no, hauríem de dir que sí. Que voti tothom. Primera perquè no el faran. Si el fan, millor, però no el faran perquè són profundament antidemocràtics i només de pensar que la gent pot votar sobre les coses que no són les de cada quatre anys, el govern, els espanta. Però segona, es trobarien sorpreses. Deixant de banda que la referència seria el resultat a Catalunya, jo pregunto què passaria si hi ha un 15%, 20% de gent que diu que sí, allà? Els 5 milions i mig de Podem segurament hi estarà d’acord. Fem-ho, doncs. Com ho gestionen des de la Moncloa? Quina força tens, si per una banda tens el resultat a Catalunya, i allà tens el 20%? Fem-ho. No ens hi oposem per un principi estrany. Apliquem-ho. Que no ho faran. Moltes vegades ens perdem en les discussions. No cal remuntar-nos al 1714 per decidir el futur. I si ells volen que tots els espanyols opinin, doncs que opinin. Quin problema hi ha? Ens perdem en discussions, o potser no hi ha la voluntat política real. Sempre em pregunto: si el 9-N va anar com va anar, com és que no es van convocar eleccions després, sinó al cap d’un any? I si les eleccions del 27-S van tenir el resultat que van tenir, per què el referèndum el fem d’aquí a un any? No sé si l’espifiem, o és postura política. Per què no es van fer eleccions després del 9-N?

—Per què Mas no les volia perdre?
—Per què el 27-S vam dir de fer un referèndum en un any? Quina feina necessites per a fer un referèndum? Cap. Tindràs les mateixes oportunitats i desavantatges el desembre del 2016 que el desembre del 2017. Potser hem de furgar políticament més per saber on som.

—Puigdemont fa bé les coses?
—T’he respost ara. No entenc per què hem d’esperar tant a fer un referèndum. Després, hi ha més coses que em preocupen, com TV3: no es fa res per arreglar-ho. I la televisió és una eina importantíssima, que la deixem caure. A la pràctica, la deixem caure.

—Mediapro podria ser una televisió privada catalana?
—No em sento operador privat de res i, a més, sempre he dit que no hi ha espai per a una privada. Ni m’ocupa ni em preocupa. A mi em preocupa que TV3 tingui el finançament i les eines per a jugar el paper que jugava. L’altre m’és indiferent.

—A TV3, quin drama hi veieu?
—Vaig escriure-ho fa poc a l’Ara. No és líder ni ho serà. I no s’hi posen els remeis. TV3 té una gestió a la Corporació que no té cap mena de sentit. Explicava les xifres. L’any 2010 es gasten 160 milions en estructura i 140 a la pantalla. El 2015 es gastaven els mateixos 160 en estructura, però 60 a pantalla. Doncs amb aquestes xifres la tele cau. Quan la tele cau és molt difícil de recuperar posicions. I no veig voluntat política de recompondre la situació. L’absurditat és que TV3 va demanar dinou milions al parlament i que el govern els hi nega per al 2017. Doncs quatre dies després es presenta el Llibre Blanc de l’audiovisual, encàrrec del parlament al CAC, en què diuen que TV3 necessita 120 milions més cada any. A què juguem? L’esperpent. Ningú no va dir res.

—És increïble com Donald Trump s’enfronta amb la premsa. Aquí us imagineu res de semblant?
—Ho manipula molt bé. No sé si li sortirà el tret per la culata. Però ho fa bastant bé, això de la postveritat, la mentida i la demagògia. Aquesta és la jugada del Trump: enfrontar-se amb la premsa. Però aquí els mitjans en general van a favor del poder. Fins i tot El País. Ja ho veus. Tots els mitjans donen suport al poder.

—Els vostres també?
—Público, no. També és evident. Jo parlava dels que tenen pes, els que marquen l’agenda, munten les campanyetes i totes aquestes coses. No es dóna peu al fenomen Trump, aquí, perquè ja van a favor del poder.

—El programa de ‘La Klau’, us funciona per internet?
—És bastant nou, i no té la historia ni la presència de ‘La Tuerka’. No tenim mitjans per a fer-ho per TV. Com amb el diari, que no tenim mitjans per a tornar al paper. I sabem que Público en paper aniria millor.

—La darrera. Com és que vós no sou un burgès de tota la vida i en canvi sou aquí? On és la burgesia catalana fent empreses?
—On és la burgesia en general, al segle XXI? Potser ens referim a figures històriques. Existeix, com a tal, la burgesia catalana? El país, com a tal, el governen les cent famílies? No ho sé, però no ho crec. El concepte burgesia catalana del segle passat podia ser funcional, però ara? No dic que no hi hagi burgesos. N’hi ha. Però entès com una classe en què les cent famílies fan que el país vagi cap aquí o cap allà, no. Per exemple, que la gent sortís al carrer no crec que fos gaire volgut per la burgesia catalana.

—La burgesia no vol el procés, doncs?
—La burgesia històrica, que Convergència podria representar al començament dels anys vuitanta, no crec que estigui d’acord que hi hagi 500.000, 800.000 persones al carrer dient el que diuen. Normalment la burgesia i la gent al carrer, no lliguen. Sigui com sigui, ara hi ha molta diversitat. Hi ha els que estan més pendents de Madrid que d’aquí, hi ha Grífols, hi ha de tot. Ja no existeix el grup homogeni d’abans. Al segle XXI els mitjans de producció ja no són d’una família. La SEAT, per exemple. Desigual és un alemany. Mango és d’Isaac Andic. Les aigües, electricitats, són multinacionals franceses, italianes. O Telefònica. Telefònica sí, però espanyola? Els propietaris són grans fons internacionals.