Jaume Padrós: ‘És bàsic de no liquidar l’espai d’intimitat entre metge i pacient’

Jaume Padrós (1959) és metge i president del Col·legi de Metges. Fou diputat de CiU entre l’any 1988 i el 1992 i un dels fundadors de les joventuts del partit, la JNC. Es llicencià en cirurgia per la Universitat de Barcelona. VilaWeb s’hi ha posat en contacte arran del cas Garganté, el regidor de la CUP de Barcelona que ha estat portat als tribunals per un metge que l’acusa d’haver-lo coaccionat perquè canviés un informe mèdic. Garganté diu que volia que el metge rebés el pacient privadament, i no davant la presència de la policia, cosa que podia fer que declarés intimidat sobre les causes de la seva lesió. Padrós atén VilaWeb telefònicament.

—Un metge ha de rebre un pacient privadament?
—I tant. En condicions normals, estàndards, la relació és bidireccional entre metge i pacient. Qui pot ser-hi, a dins? Ha de ser pactat entre el pacient i el metge. El marit, la dona, la filla, etc. Una cosa pactada entre tots dos. No pot haver-hi un element que condicioni, o violenti, l’expressió de la intimitat o privacitat d’aquella persona. Una cosa fonamental de l’exercici mèdic és la confidencialitat i la preservació de la intimitat. Això no pot vulnerar-ho ningú.

—En quina llei us baseu per a dir-ho?
—Ho estableix la Constitució, la llei d’autonomia del pacient, tant la llei espanyola com la catalana, i el nostre codi de deontologia. Als països com els nostres, on per a ser metge has d’haver-te col·legiat, el codi deontològic acaba essent norma de compliment obligat. Als països nòrdics això no passa; en el nostre cas, sí.

—No hi ha excepcions?
—En cas de situacions de risc per a tercers, o risc per al metge. Si són detinguts, o presoners, s’ha de mirar si, anant sols, hi ha el risc de fugida, per exemple. En aquest cas les circumstàncies de la relació metge-pacient no són normals. I aleshores s’ha de valorar si la visita es fa sol, o no.

—Anem al cas concret. Si el pacient no estava detingut, havia d’estar sol amb el metge?
—No sé tots els detalls del cas. La informació que ens arriba no em permet de dir si hi havia risc de fugida, o d’agressió, o el que fos. Si no hi havia perill de fugida, ni de violència, hem de poder defensar, sempre dialogant amb els cossos de seguretat, que aquesta atenció s’ha de fer amb el màxim de privacitat. De fet, als serveis d’urgències ja se’n fan, d’atencions d’aquesta mena. Hauria d’haver estat possible que l’atenció al ciutadà s’hagués fet, si és que no hi havia amenaces reals, preservant aquest espai d’intimitat o privacitat. Si és que realment no hi havia més elements. Que no ho sé.

—És habitual que la policia sigui dins les consultes dels metges?
—Depèn de la causa. Però potser estaria bé que al nostre país aquest aspecte el tornéssim a revisar entre tots. Si és que hi ha dubtes. Dubtes no tant per part de la professió, sinó de la població, en el sentit que això sigui arbitrari. No pot ser, que sigui arbitrari. Si realment s’ha de vulnerar aquest espai de privacitat que s’expliqui per què i en quines condicions. Que s’expliqui per què no es pot fer l’atenció entre pacient i metge en la intimitat. Hi ha casos obvis: dins un quiròfan, la policia no podrà ser-hi, per exemple. Però em sembla que no em parleu de confidencialitat. En aquest cas, jo avui n’he parlat amb els meus col·laboradors. Potser, encara que el protocol sigui sistematitzat a molts llocs, com a col·legi podríem oferir una revisió dels protocols adreçats a totes les instàncies policíaques. En aquests temes, que fan referència a la intimitat i als drets, com més seguretat jurídica hi hagi, més bé podran treballar els professionals. Si hem de ser garantistes, ho hem de ser per al detingut i per als professionals. I que sàpiguen quins són els seus límits.

—Us heu posat en contacte amb el metge?
—Sí. Tenim l’obligació de ser garants, i oferir al metge tot l’assessorament perquè faci la seva feina ben feta. I també és veritat que s’hi barreja un presumpte delicte de coacció rebut pel metge. Això pot ser tipificat com a agressió a un professional. I, com en el cas dels mestres, pot ser delicte. Per tant, atenció.

—Aquest cas, vós com el veieu?
—Amb la distància, no ho sé. Si hi havia riscos de violència o fugida, puc entendre que la policia fos davant. Ara els serveis d’urgència ja ho tenen estudiat això, i tenen separació de ‘boxes’. Vull dir que aquella intimitat que necessiten el metge i el pacient es pot preservar. No sé si en aquest cas es va preservar aquest grau d’intimitat, i si el metge va poder estar tot sol amb el pacient, ni que fos un minut, i fer les preguntes clau.

—I que es complís la intimitat, i també la seguretat, a la vegada.
—Exacte. S’han de poder garantir totes dues coses.

—La cosa que em falla, pel que sé d’aquest cas, és que el pacient no estava pas detingut. No entenc què hi feia, la policia.
—En aquest context qui té més credibilitat és sempre el metge. És la versió menys interessada de totes. El regidor pot tenir els seus interessos i la policia, si ha trencat la intimitat, voldrà mantenir la seva versió dels fets. Aquí és al metge que s’hauria d’escoltar. La seva versió és important.

—I a vosaltres el metge què us ha dit?
—No ens ha dit res, perquè no l’hem citat formalment. Simplement la institució es posa a disposició del professional per a tot allò que ell consideri necessari.

—No és la primera vegada que surt aquesta qüestió. Ja va sortir en el cas 4-F. Es va veure com pacients eren dins la consulta davant la presència de la policia. S’han canviat els protocols des d’aleshores?
—Potser ho hem d’escriure una altra vegada, perquè quedi més clar. Però que reflexionem sobre quins són els límits de la custòdia d’un dret fonamental, que és el dret a la privacitat, quan hi ha risc per a tercers, violències, fugues, etc., crec que és bo. Fas pedagogia social. Si ara torna a haver-hi dubtes de com actua la guàrdia urbana, com més instruments donem i proporcionem, millor. Nosaltres, arran del cas 4-F, ja ens vam oferir a l’alcalde de Barcelona, per a redefinir els protocols i que fossin més transparents i garantistes. No dubto que ho siguin. Però sempre poden ser millors.

—Arran del cas 4-F no s’ha canviat res, doncs?
—No sé si ho han canviat, perquè no en tenim competències. I ara, veient això, he demanat als meus col·laboradors que repensem si no valdria la pena de revisar-ho. Veure com ho tenim. Aquí a Catalunya, i a l’estat espanyol no som a la cua, precisament. Més aviat a les últimes dècades s’ha arribat a un nivell molt alt de garanties per al detingut. Recordes el cas de les càmeres dins la comissaria, que volia fer en Saura? Això es va viure i veure molt malament, però que hi hagi elements de garantia del detingut, i que se sàpiga com ha de ser la relació assistencial, és bo. A alguns els preocupa que això es produeixi amb seguretat. S’entén. Però si no hi ha riscos de fugida, ni de seguretat, hem de preservar el màxim la confidencialitat entre metge i pacient. En aquest cas no es tracta d’un detingut, com dieu, però en els detinguts, que ja tenen més privat aquest dret, aquest espai d’intimitat també es preserva.

—Es preserva, així i tot, amb els detinguts?
—Home, és clar. Les visites dels presos al metge, per exemple. Ara, en aquest cas passa a Urgències, on tot va molt més de pressa. I la lesió, presumptament, pot ser causada pel qui tens al costat i dins la consulta. Per tant, si hi ha dubtes, ens oferim a revisar-ho perquè serà en benefici de tots. És bàsic de no liquidar l’espai d’intimitat entre metge i pacient. I és revelador: perquè pot condicionar l’informe del metge, en un sentit o un altre. I l’altre és que hi hagi seguretat jurídica per als qui intervenen. Si és arbitrari, posem els metges en una situació molt complicada. Penseu en situacions d’amenaces, i un pacient excitat, i un policia nerviós. Jo què sé. Els metges han de saber a quin protocol atenir-se.