Jaume Monfort: ‘Em vaig sentir traslladat cinquanta anys enrere, a l’època de la dictadura’

Un dels reports publicats per la Plataforma per la Llengua durant el 2016 concloïa que en el funcionament quotidià de les administracions espanyoles continuava havent-hi moltíssimes discriminacions de les persones i col·lectius que fan servir el català. Doncs quan es faci balanç de l’any, un dels casos de discriminació lingüística que caldrà tenir-hi en compte és el del primer tinent batlle de Gata de Gorgos (Marina Alta), Jaume Monfort.

Eren les 11 del matí del 6 de desembre quan Monfort es trobava amb la seva família en una cafeteria del poble, aprofitant que era festiu. En aquell moment va arribar una patrulla de la Guàrdia Civil del poble i va deixar el cotxe aparcat davant la cafeteria, en una zona perfectament indicada on no es podia aparcar i que dificultava el pas dels vehicles.

—Com els vàreu interpel·lar?
—La primera cosa que penses és que podia ser una emergència, però van entrar a la cafeteria a fer un cafè. És una actitud que ja havia pogut comprovar en algunes altres ocasions. Vaig acostar-me a ells, vaig dir-los que era regidor de l’ajuntament i els vaig demanar que canviassen el cotxe de lloc, perquè, per una altra banda, al carrer hi havia moltes places d’aparcament lliure. La primera resposta va ser: ‘Som a Espanya, parla’ns en espanyol.’

—Com vàreu pair aquesta resposta?
—Els vaig dir que era a Gata i que ací parlem en valencià. Llavors em van contestar que no tenen l’obligació d’entendre’m perquè no hi ha cap article de la constitució que els obligue a entendre’m. Ja no vaig voler continuar la conversa. Els vaig dir que ja els havia expressat el que volia i que a partir d’aquí fessen el que volguessen. Vaig tornar a la taula i un dels agents va eixir del local, va canviar de lloc el vehicle, és a dir, que m’havia entès, i en tornar va situar-se al meu costat i va dir-me: ‘El senyor deu estar content.’

—…
—Li vaig dir que canviàs el to perquè no el considerava adequat. I em va respondre que si tenia algun problema que parlàs amb el sergent de la població, que ja coneixia perquè al cap i a la fi som un poble de 6.000 habitants. Però resulta que jo ja havia fet les gestions amb el cap de la policia local perquè em posàs en contacte amb el sergent.

—Li vàreu dir que us posaríeu en contacte amb el seu superior?
—Sí. Li vaig respondre que precisament estava fent això i que estava esperant que em respongués: ‘Així que m’agradaria que em donasses el teu número d’agent per així poder-li dir amb qui estic parlant.’ A partir d’ací es va posar molt violent. Va començar a assenyalar el número d’agent que porta a la samarreta tot estirant-la, dient-me: ‘Pren-ne nota, aquí el tens!’ Va ser una situació molt agressiva, hi havia xiquets i la meua neboda gairebé plorava. La meua germana li va demanar per què ens feia això i ens va dir: ‘Doncs perquè m’ha parlat en valencià.’ Increïble. Llavors va venir l’altre agent, em va demanar el document d’identitat i em van comunicar que volien una reunió amb mi a la caserna.

—I el sergent? Vàreu poder posar-vos-hi en contacte?
—Vaig sortir a fora per a parlar amb ell i li vaig explicar la situació. Però la seua resposta va ser: ‘Has d’entendre que som a Espanya i que a Espanya es parla espanyol.’ Aquí ja vaig veure que no hi havia res a fer.

—Déu n’hi do.
—L’endemà vaig telefonar a les Corts perquè m’assessorassen sobre què havia de fer i aquell mateix dia ho vaig posar en coneixement de la Direcció General de Política Lingüística. I després, a través de la batlessa, vaig saber que m’havien obert una nota interna per la meua actitud, on deia que els havia parlat amb males maneres.

—Què pot significar una nota interna?
—Entenc que no pot portar cap sanció. Simplement és un document on consta una descripció dels fets i no hauria d’implicar cap conseqüència.

—Emprendreu cap mesura?
—En aquests moments no sabem què farem perquè encara ho estudiem. De moment, l’opció més ferma és que la Direcció General de Política Lingüística requerisca explicacions a la delegació del govern espanyol a València. Segons que sembla, la Guàrdia Civil no ha de complir el requisit lingüístic, però, és clar, és que les maneres van ser ofensives i com a ciutadà d’un territori amb dues llengües tinc el dret d’expressar-me en la meua quan sóc atès per l’administració.

—Us havia passat mai?
—D’aquesta manera, no. He estat objecte de discriminació lingüística en moltes ocasions, però no a aquest nivell. Em vaig sentir traslladat a una altra època, a l’època de la dictadura. Com quan t’expliquen històries de fa cinquanta anys i no saps com posar-te a la seua pell. Em vaig sentir molt cohibit. Sobretot em va molestar el fet que jo podia entendre què passava, però no una xiqueta de nou anys que hi havia amb mi. El fet més estrany és que Gata de Gorgos és una població on el nombre de valencianoparlants és altíssim. Segons un últim sondatge fet per l’ajuntament fa sis mesos, el 93% de persones havien preferit el català. No ho entenc de cap manera, però menys encara en un poble com Gata, on l’índex de valencianoparlants és tan alt. A banda que l’agent mateix va reconèixer que feia divuit anys que vivia al País Valencià.