L’IVA de la sanitat privada al 21%? No, gràcies

El govern espanyol estudia si apuja l’IVA al 21% per als serveis privats de la sanitat i educació, una mesura prevista a l’esborrany del pressupost general de l’estat del 2021. D’aquesta manera, unes determinades activitats d’aquests sectors deixarien de ser pràcticament exemptes. La mesura és esmentada per l’informe d’avaluació de la despesa pública 2019 de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), que calculava que el cost fiscal de l’actual exempció de l’IVA a l’educació i a la sanitat privades era de 1.694 milions i 1.763 milions d’euros, respectivament. Fa pocs dies que l’agència Europa Press publicava aquesta informació, citant fonts del Ministeri d’Hisenda espanyol. De llavors ençà, hi ha hagut protestes de tota mena d’associacions dels sectors. Divendres passat, l’ABC, també citant fonts d’Hisenda, deia que en l’educació s’havia fet marxa enrere i només restava oberta la possibilitat de gravar la sanitat.

Si això s’arribés a fer efectiu seria una bestiesa com una casa de pagès, que, a més, tindria un cost addicional per al sector públic. Potser cal recordar, per començar, que tant l’educació com la sanitat privada són exemptes de l’impost sobre el valor afegit d’ençà de la creació d’aquest tribut, el 1985, igual que a la gran majoria de països europeus. En realitat, a tots llevat de Grècia.

Voleu motius per a no tocar l’IVA d’aquest sector? El primer és de sentit comú i té molt a veure amb el moment en què ens trobem, enmig d’un rebrot de la pandèmia. No crec que sigui raonable, ara com ara, de desincentivar el consum sanitari. El segon és que, tot i que és cert que hi ha alternatives públiques i gratuïtes a la major part dels serveis oferts, hem de tenir en compte que van lligats a la demanda actual. I fins i tot en alguns casos fan curt, com vam poder comprovar –i patir– els mesos de març i abril. La vaga de metges d’avui n’és un bon exemple. Heu pensat què passaria si la gent deixés el sector privat i hi hagués una desbandada cap al públic? Heu pensat si els CAP i hospitals podrien absorbir aquesta nova demanda? Sembla evident que no i que caldria dedicar-hi molts més recursos. Per això, em pregunto: no acabaria essent més car, amb una recaptació més baixa i, consegüentment, una despesa pública que hauria d’augmentar per força?

El fet cert és que aquesta proposta d’aplicar l’IVA a la sanitat privada ha agafat de sorpresa el sector, que ho interpreta com un atac indiscriminat, segons la Fundació IDIS, l’entitat d’àmbit estatal que aplega aquest sector, amb un patronat integrat per vint-i-set grups.

En un comunicat que va fer públic dissabte, la fundació ho quantifica tot plegat: a l’estat espanyol hi ha 8,7 milions de persones amb assegurança privada, que equival a ‘un estalvi estimat mínim de 5.000 milions d’euros per al sistema públic, que podria sobrepassar els 11.000 milions en el cas d’un ús intensiu dels serveis aportats per la sanitat privada’.

El comunicat recorda que implantar un gravamen d’IVA a la sanitat privada encariria les consultes de professionals com ara fisioterapeutes, odontòlegs, podòlegs… i també les proves mèdiques a clíniques privades. Això podria acabar saturant encara més la sanitat pública.

La Fundació IDIS fa un càlcul sobre la importància relativa del sector privat dins el total: s’hi fa el 30,5% de les intervencions quirúrgiques (1,6 milions), s’hi registra el 23,5% (1,3 milions) de les altes i dels ingressos i s’hi atén el 24,5% (7,3 milions) de les urgències.

Òbviament, a Catalunya, això ens afectaria molt. M’ha agradat la reflexió que ha fet la directora general de la Unió Catalana d’Hospitals, Roser Fernández. Diu que, si es confirmen aquestes informacions, tendirem a una sanitat privada elitista, només accessible a pocs segments de la població. Alhora gent que en aquest moment –econòmicament i per tradició social– van a la sanitat privada, per a determinades situacions s’afegiria a la pública. Així doncs, el temps d’atenció a les llistes d’espera s’allargaria, cosa que perjudicaria especialment els sectors de la població que només accedeixen a la pública. I això en un moment de crisi sanitària, a conseqüència del coronavirus, implica un alt risc. És moment de sumar tots els recursos i vies d’accés a la sanitat per recuperar l’activitat ordinària, que ja no pot esperar més, sense afectar seriosament la salut de molta gent.

Fernández acaba dient que, a més, ‘aquesta mesura és totalment contrària a la necessitat i oportunitat de situar el sector de l’economia de la vida i les indústries de la salut com a sector estratègic de la reconstrucció econòmica i social i d’accés als fons europeus per a la recuperació econòmica’. No cal afegir-hi res més.