10.11.2016 - 02:00
Confesso que vaig quedar estupefacta. Va ser engegar la ràdio, sentir això del Trump i mirar aviam què li passava. A la ràdio. Si és que hi havia interferències o un programa com aquell del Welles amb els extraterrestres o què. Perquè allò que deia, i que repetia, i que confirmava, no podia ser: oh shit, reshit i recontrashit, el món s’acaba.
Però no, és clar. Amb incredulitat o sense incredulitat, el món continuava fent voltes i la vida avançant del tot indiferent al fora de joc en què quedaven un nombre considerable de persones humanes i d’analistes internacionals davant dels (esfereïdors? aclaridors?) resultats de les eleccions als EUA.
Perquè, llevat d’algunes veus que sonaven en el desert i que ja avisaven (allò dels ‘Simpson’ era una broma, però les reflexions de Michael Moore, no), i malgrat que ja ens hauria hagut de fer pensar que hagués arribat fins on havia arribat (sí, ell: l’impune grapejador de dones, l’estafador i dissimulador d’impostos, el personatge groller de color taronja que porta un esquirol mort a la closca), gairebé unànimement havíem decidit que era impossible i que a l’hora de la veritat les coses tornarien a mare: al llit del riu conegut, anguniós, tèrbol i amb piranyes. Però conegut.
La realitat, però, ja ho hem vist, ens ha desmentit desitjos, desconeixements i enquestes (‘desitjos’ escrit amb infinites cometes: per parlar de la victòria d’algú amb els interessos i les hipoteques de Hillary Rodham Clinton, segurament ‘desitjos’ no és el terme més adequat). És l’hora de les anàlisis a corre-cuita i dels experts que fan bona la dita que explica que, a colló vist, mascle. En tot cas, a hores d’ara ja han sortit a la palestra el vot ocult, les pors de la classe mitjana empobrida o l’acció anti-establishment convertida en monumental botifarra a allò que hom anomena ‘el poder de Washington’. Entre més factors. Tot plegat és un pastís amb una recepta ben variada. (I contradictòria: que votar contra el statu quo sigui optar per un magnat de l’especulació enriquit a l’empara del sistema ja és significatiu). Però em sembla que no hauríem d’oblidar un ingredient que de vegades ens passa per alt i que, sovint, acaba cosint bona part de les decisions col·lectives que prenem els humans: la identitat.
O, si m’ho deixeu complementar amb un adjectiu, la identitat col·lectiva.
Perquè pot ser que, més enllà de la por i de l’odi i dels murs i dels etcèteres que han envoltat la campanya del nou president de l’imperi, hi hagi hagut la seva capacitat de bastir un relat. Un relat col·lectiu. En positiu. I de fer-lo connectar, a més a més, amb els sentiments de la gent que l’havia de votar. Amb la idea que tenien d’ells mateixos.
Perquè votar, no hauríem d’oblidar-ho, és, sobretot, una qüestió de sentiments. Dades, capacitats, raonaments, interessos objectius, xifres, programes: tot això és molt important, és clar que sí i bla bla bla. A l’hora de la veritat, voten els sentiments. I una sola frase, Make America great again, tornar a fer gran Amèrica, ha sabut connectar amb un segment de població convençut que ells són Amèrica, que Amèrica està en decadència… i que no s’ho mereix.
Clinton ha perdut. Pel que és i representa. Allò de les piranyes. Recontra-establishment. Perquè oferia més del que ja hi havia hagut (que, a l’hora de la veritat i del sou que portes a casa i de les hores que treballes i de les perspectives de millora, no era res de l’altre món) i perquè no ha estat creïble per a qui se suposava que l’havia de votar (dones, negres, hispans…).
I ha quedat Trump. Que ha fet sentir a aquells ‘bons americans’ (i blancs) que algú, per fi, els parlava. I que deia el que ells pensaven. I que els oferia restaurar la dignitat i la ‘grandesa’ perdudes.
No els ha importat que el portador d’aquest missatge fos un personatge racista, sexista, homòfob. Perquè hi comparteixen pulsions o perquè no ho han trobat prou motiu per a negar-li el vot. En tot cas, els ha pesat més la idea, diguem-ne.
I és que aquestes classes mitjanes que esmentàvem tenen una idea de nació. I Trump els l’ha reconeguda. I els l’ha oferta. No ha jugat a respondre als seus ‘interessos socials’, sinó a construir identitat. Amb mites, sí. Amb relat, esperances, fites, imatges. Aquelles tres corbates que vestien el discurs de la victòria: el president, el seu fill, el vice-president: una de vermella, una de blanca, una de blava: la bandera.
I ha guanyat.
