Itziar González: ‘Sento empatia per l’independentisme en la mesura que qüestiona d’arrel el sistema actual’

Itziar González (1967), arquitecta i urbanista, és una de les vuit persones que conformen el Pacte Nacional pel Referèndum, que té el mandat d’aconseguir el referèndum pactat amb l’estat espanyol. Va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona pel PSC del 2007 a 2010, des d’on va denunciar, i sofrir, la corrupció. Aleshores es va convertir en un dels referents de la lluita contra la corrupció.  Actualment es troba molt allunyada dels partits polítics, però gens de la política, que porta a la sang, i també impulsa el Parlament Ciutadà. González rep VilaWeb en una taula del Bar del Pi, a Barcelona.

—A què es dedica Itziar González avui?
—Des que vaig dimitir de regidora de Ciutat Vella he tingut dificultats per a treballar a Catalunya i he anat a treballar a França. Faig acompanyament de processos d’apoderament ciutadà en relació amb l’urbanisme. A Lió, a Saint-Fons. He fet màsters d’urbanisme i he ajudat a construir el consell ciutadà de Saint-Fons. He fet tallers de cartografia crítica de la ciutat. Qui dibuixa la cartografia de la ciutat té la capacitat de transformar-la. Si només ho fa l’administració i el poder, hi ha poca possibilitat que els somnis dels ciutadans es concretin. El mapa fa el món. Treballo amb la ciutadania perquè dibuixin la ciutat que volen. També acabaré aviat, al març, una col·laboració de tres anys amb l’Ajuntament de Terrassa, amb l’alcalde Jordi Ballart i amb les entitats i activistes de la ciutat. Hem mirat de fer cooperació ciutadana en l’àmbit del Vapor Gran i en el disseny del dispositiu de participació i debat ciutadans de la re-municipalització del Servei de l’ Aigua.

—De tots els membres del Pacte Nacional pel Referèndum, deveu ser l’única que no és independentista.
—A vegades, se’m fa difícil de respondre preguntes formulades dicotòmicament i haver de triar entre una cosa i la contrària. Hi ha el perill de no fer valer el seu paper ni de reconèixer com contribueixen a la biodiversitat política. Les expressions diferents en les estratègies polítiques legítimes per a la transformació de la societat han de ser respectades i escoltades. Totes han de tenir les mateixes oportunitats d’arribar a la ciutadania i influir en les seves decisions individuals i col·lectives. Així ens ho plantegem respecte de la reivindicació del referèndum com a via de resolució política del conflicte. Fins ara, la meva lluita política té a veure amb la transformació de la societat a través de noves formes d’organització política, econòmica, ambiental i social. Per tant, com veus, la meva lluita política és minoritària perquè vol un aprofundiment de la qualitat democràtica que demana la creació de parlaments ciutadans, i per tant en espais de contracultura política i discussió crítica. I és des d’aquest espai minoritari on faig reconeixement d’unes altres expressions de desig de canvi de l’statu quo, com és l’independentisme. Crec que expressen i ens recorden que en la transició hi va haver un desplaçament dels objectius polítics de l’antifranquisme a Catalunya. Per part d’alguns partits polítics i poders econòmics. La traïció dels líders, la van anomenar.

—Xirinacs.
—Sí, Xirinacs. La meva acció política no s’ha vertebrat al voltant d’aquesta reivindicació concreta, però forma part de l’expressió política de moltes persones del meu entorn per qui sento respecte, afecte i empatia. Crec que hi reconec l’esperit dels principis difícils que implica sempre tota lluita minoritària. La necessitat de perseverar i resistir. També hi sento empatia en la mesura que la seva proposta qüestiona d’arrel el sistema actual i expressa el desig d’una realitat diferent. Desitjo que les seves reivindicacions no siguin utilitzades només de manera transitòria i utilitària. En el meu cas, també voldria que la defensa que fem avui d’un referèndum signifiqués en el futur l’impuls de multireferèndums com els que van organitzar diverses associacions i entitats el 2014 sota el lema ‘democràcia d’arrel’. La veritat és que en aquest moment, el fet que la realitat política s’hagi decantat cap al binomi, o sí o no, m’incomoda. El meu tarannà és precisament de treballar l’elaboració crítica d’espais de transformació col·lectius. I, per tant, inclusius per força.

—Com hi entreu, al Pacte Nacional pel Referèndum?
—Enmig d’aquest context, el president Puigdemont em demana si vull ser una de les vuit persones del comitè executiu del Pacte Nacional pel Referèndum que el govern proposa de convocar. Així s’acomplia la moció parlamentària de CSQP que va ser aprovada pel parlament i que insta el govern a treballar per un referèndum pactat amb l’estat espanyol. Vaig dir-li que m’agradava participar en qualsevol construcció col·lectiva inclusiva on hi hagi espai per a l’anàlisi del que passa, i de per què passa.

—N’heu rebut comentaris, fins ara?
—Els amics independentistes m’ho han agraït. Els familiars i amics federalistes se n’han sorprès i hi donaran suport, i els amics unionistes encara no m’han comentat res, però em consta que tenen ganes de parlar-ne i saber més del nostre Manifest de l’1 de Febrer.

—Ara podreu trucar a Inés Arrimadas. Una de les vostres dèries.
—Sí! A ella i a tothom que es pugui sentir al marge del nostre compromís de treballar per construir ponts entre les diverses sensibilitats. Sé quin és l’ideari de Ciutadans, però ella, en tant que allò que cerquem és la interpel·lació a les consciències individuals de tothom respecte de la manera de resoldre el conflicte polític que tenim sobre la taula i al carrer, és algú que em mereix tot el respecte.

—Per què us han de rebre a Madrid, si no han rebut Puigdemont? Quines armes teniu per a aconseguir el referèndum pactat?
—Encara no ens hi hem posat en contacte. Tot just comencem. En tot cas, crec que el nostre acostament és sincer. Ens creiem que la resolució del conflicte per mitjà d’un referèndum pactat requereix que el codecidim totes les parts. I com que la nostra intenció és honesta i sincera, crec que al final crearem un espai que no existia i que es mostrarà necessari. Molts dels qui formem part del comitè executiu del Pacte Nacional pel Referèndum som persones amb una vinculació a les organitzacions polítiques més laxa, actualment. Podem esdevenir, en certa manera, mediadors.

—Si no s’aconsegueix el referèndum pactat, us dissoldreu o fareu pressió per l’unilateral?
—Nosaltres som un comitè executiu al servei de què digui el conjunt de les entitats i persones del Pacte. No tenim funcions directives. Estem al seu servei.

—Dos grups entre els quals podríeu fer de pont: comuns i independentistes. Per què no acaben de casar?
—No hi tinc tanta relació, amb els comuns. M’hi vinculen de manera natural. Però no n’hi tinc pas més, ni menys, que amb la CUP, per exemple. Tornem a les minories. Crec que la proposta política cupaire no busca les majories. Accepten, i amb dignitat, no arribar potser mai al govern. Tenen una visió de l’exercici de la política institucional que a mi m’agrada. No aspira a l’hegemonia ni a ser veu majoritària. Aspira a aportar i influir des de la seva integritat i radicalitat, no des de l’exercici del poder. Els comuns també els veig absolutament compromesos amb el seu ideari i la voluntat de transformació de la societat. Crec que ningú no en pot dubtar. Però en l’àmbit d’organització política aspiren a la construcció d’una majoria. I, per tant, les seves dinàmiques d’aproximació al poder són diferents de la CUP. Tenen cultures i tradicions polítiques diferents i es comporten de manera diferent. Personalment, a mi em sembla interessant la dificultat per construir majories. De fet, dubto que en el futur sigui possible d’assolir-ne sense mirar xarxes clientelars. Hi ha un apoderament de les subjectivitats polítiques minoritàries. I això és una gran oportunitat de riquesa i de cultura política democràtica profunda.

—El procés ha polititzat la gent d’una manera brutal. La cultura política ha augmentat.
—També la corrupció, la crisi i la precarització general. Hi ha moltes qüestions que han despertat la consciència de la gent. Hi ha gent que fa la crítica a l’statu quo reclamant la independència, i n’hi ha que la fan posant èmfasi en la necessitat de nous models socials i econòmics. Cadascú ho fa des d’on vol. Jo vaig a favor dels qui volen canviar la situació actual, vinguin d’on vinguin. Crec fermament que hi ha unes altres maneres d’organitzar-se que ja es van obrint pas. No m’agraden les fronteres ni els límits administratius. Són línies en el mapa que cauen sobre els drets de les persones, com si fossin bombes. Línies que sovint aixequen murs visibles o invisibles. M’agrada la continuïtat del territori i les diferències complementàries dels paisatges. Per això em ressona més la idea d’una realitat territorial i lingüística dels Països Catalans, que no pas una realitat ‘administrativa’ de només el Principat. En tot cas, el sentiment de pertinença a un determinat lloc és indestriable de la capacitat que aquest lloc tingui per a fer que les persones hi puguin arrelar. Em pregunto quina serà la nova manera d’organitzar-nos que doni cabuda a totes aquestes tensions i insatisfaccions. Com col·lectivament sabrem no sentir-nos tan frustrats. Com donarem sortida a la nostra dimensió tan humana de la política. Crec que aconseguir un exercici col·lectiu de votar, uns i altres, pot ser una gran experiència. Algú em llegirà i em considerarà ingènua. Sempre m’han acusat d’una certa innocència, malgrat descobrir la corrupció… Interpel·lant les persones individualment, en la seva responsabilitat de fer un món més veritable i on es pugui viure millor, crec que és possible de pactar un procés que permeti l’acte de preguntar a tothom a través del vot. Podem establir les garanties perquè tota la gent se senti respectada. Estic convençuda que es pot aconseguir.

—Potser aconseguireu el pacte intern a Catalunya, més que no pas el pacte amb Madrid.
—No, no. Nosaltres veiem a la resta de l’estat el gran potencial d’ajuda. Hi comptem clarament. Sincerament, ho creiem. Per això la nostra estratègia és anar a tot arreu d’Espanya. Volem parlar amb el govern espanyol i amb tots els electes de les cambres espanyoles. I no tenim pas una visió paranoica d’Espanya. El nostre mandat és no tenir prejudicis i un fer acostament sincer i creïble. Cosa que potser als partits polítics, tan marcats, no els és tan possible.

—A TVE no surten mai els espanyols partidaris del referèndum. Que hi són.
—I a la televisió catalana, tampoc. Tampoc no es veu aquesta empatia que moltes persones de l’estat senten pel que passa aquí. Penso que, com jo mateixa, hi ha milers de persones que respecten totes les opcions. Però em fa l’efecte que alguns parasiten la por d’allò que és desconegut. Algú fomenta la por d’allò que vindrà. Així no es pot generar pensament crític ni un bon debat. Quan a Catalunya passen coses, tota la resta de territoris se’n ressenten d’alguna manera. Les esquerdes en la nostra realitat trenquen el reflex dels qui s’hi emmirallen. Com a societat hem de mirar d’avançar-nos i mostrar per què necessitàvem la cultura política democràtica.

—Voleu afegir res que no hagi preguntat?
—Voldria acabar amb la reflexió que és possible de sentir-se independent de les organitzacions polítiques i estar compromesa amb la societat de la qual es forma part. I també amb el desig que siguem capaços de donar-nos el silenci per treballar en un espai de construcció col·lectiva que rescati el dret del lliure exercici del vot. Donem-nos també l’elegància i la generositat de no atacar l’altre perquè pensi diferent. Aprenguem a respectar i tenir cura de les minories, sempre que les seves propostes respectin els drets humans i els drets legítimament democràtics.