I per què eren quatre?

Dilluns al vespre tres dels candidats que aspiren a ser el primer ministre d’Espanya van fer un debat televisiu amb una quarta persona que de moment no és candidata, però que les males llengües diuen que aspira a ser-ho. El primer ministre en funcions, segons que sembla, era al Coto de Doñana, mirant-s’ho en pijama del llit estant, i deixà lloc a la vice-presidenta, Sáenz de Santamaria.

A la televisió no hi havia, doncs, Mariano Rajoy, que és qui té més punts per a guanyar les eleccions, segons que expliquen les enquestes. Sí que hi havia Pedro Sánchez, que en teoria seria l’altre aspirant a guanyar-les, però això, a hores d’ara, és molt en teoria. Perquè a la pràctica no sembla viable que el PSOE siga el primer partit de cap manera i fins i tot hi ha enquestes que anuncien que caurà a un insòlit tercer lloc, darrere de Ciutadans. Albert Rivera hi era també. Molt nerviós, però hi era. I el quart era un Pablo Iglesias que, per més que parle de remuntades, sap que no guanyarà ni serà president del govern i que és molt lluny d’aquelles enquestes que fa un any el situaven a la Moncloa.

El format, per tant, era realment insòlit i difícil d’explicar. Que en un debat com aquest hauria d’haver-hi Mariano Rajoy i Pedro Sánchez és una obvietat –i en tot cas ja explicarà Rajoy com és que es va amagar d’aquella manera. Però, curiosament, els altres dos candidats representaven forces que avui no tenen ni un sol escó al congrés espanyol, mentre que es van quedar fora del programa partits que sí que n’hi tenen: Esquerra Unida i UPyD, per una banda, i tots els partits nacionalistes, per una altra.

Com que era una cadena de televisió privada, supose que ningú no havia de donar explicacions, però la veritat és que la tria era sospitosa, si més no per dos motius.

D’una banda, pel que representa de manipulació mediàtica. Que Podem i Ciutadans són productes nascuts de les televisions, avui no pot posar-ho ningú en dubte. Que després hagen agafat camins més o menys propis, ja és una altra cosa, però aquest debat entre quatre, en definitiva, feia la impressió que havia estat dissenyat fa un any i mig, quan en algun lloc hom havia decidit que la pobra i escarransida democràcia espanyola era a punt d’esbotzar-se i que necessitava un recanvi controlat. En la millor tradició de la reforma política. Podem i Ciutadans són, o si més no proven de ser, un recanvi del PSOE i el PP, un baló d’oxigen per al sistema a banda i banda, amb la intenció de fer-lo més presentable, atractiu i modern. Per això han estat potenciats i per això dilluns eren allà on no tenien pas més dret de ser que Esquerra Unida, per exemple.

Tanmateix, d’una altra banda, la tria era tenebrosa per tal com se n’excloïen clarament tots els partits que no fossen d’àmbit estrictament espanyol. Una tendència –aquesta d’apartar de la pantalla les forces que abans se’n deien nacionalistes– que ja va començar fa mesos, quan alguns diaris espanyols van publicar enquestes en què només apareixien els sis partits estatals i n’eren bandejats tota la resta. Ara la cosa va més enllà i la intenció és ben clara i manifesta: fer veure que només hi ha quatre partits al conjunt de l’estat espanyol. I la resta, els ventilen informativament tot esperant de poder aprovar una llei electoral que acabe fent impossible l’accés de partits com ara Compromís, Més, ERC o Democràcia i Llibertat al parlament espanyol. Que això arribarà i no cal que en tingueu cap dubte.

Però la situació resulta paradoxal si, a més, et trobes que bona part del debat gira entorn de l’anomenat ‘problema català’. Perquè parlaven d’això sense acceptar la presència ni d’una sola veu que defensàs el 48% dels votants del Principat i la majoria parlamentària del país. I en eixes condicions, de quina democràcia i de quina informació parlem?