26.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 27.01.2016 - 13:51
El parlament de Dinamarca va aprovar ahir una nova llei d’emigració. Va obtenir el suport del Partit Liberal, dels socialistes i de l’extrema dreta populista, és a dir, de la majoria de la classe política d’aquell país que tots hem considerat durant tant de temps modèlic.
La llei, entre més mesures, faculta la policia a executar un seguit d’actuacions sobre els emigrants i els refugiats que arriben al país, mesures que a mi em semblen absolutament indecents. Per exemple, només els deixaran tenir diners i objectes que no superen en total els 1.340 euros. La resta els ho robaran. Tots sabem que les persones que arriben avui a Europa en cerca de refugi són precisament els professionals, la gent amb ofici i negoci, de Síria i dels països com Síria. Són aquella classe mitjana que té uns estalvis o uns valors que pot arriscar per entrar a Europea, on pensa intentar reconstruir la seua vida a partir d’unes habilitats provades. Ara els els robaran…
Curiosament, a l’últim moment, s’ha introduït una esmena a la llei per la qual, del recompte que han de fer les forces de l’ordre públic, se n’exclouen els anells de noces i les peces ‘amb un valor sentimental’. Quan ho he vist m’ha semblat entendre el perquè i no crec equivocar-me: per estètica. Simplement, no volen que els comparen amb els nazis que van ocupar Dinamarca, amb aquells qui van fer amb els jueus danesos coses terriblement semblants. Hi ha llibres, preciosos i dolorosos alhora, sobre aquells fets, que expliquen el sofriment punyent que causava la pèrdua de l’anell de la persona estimada. La preocupació em sembla que és per a evitar la semblança i no, dissortadament, per a evitar el mal.
Ja ho sé, que Dinamarca no és el primer país europeu a adoptar mesures com aquestes. Però tot el dia d’ahir em rondava pel cap un enorme malestar mentre veia com es repetien una vegada i una altra les imatges al televisor. Dinamarca representava per a mi un cert somni escandinau. Semblava que al nord aquestes coses no passaven ni passarien mai. Però avui veiem amb dolor com danesos o suecs basteixen lleis incomprensibles que no aconseguiran res més sinó despullar la gent de la seua dignitat.
Les organitzacions de drets humans han posat el dit a la nafra: amb mesures com aquestes simplement es vol dissuadir la gent d’anar-hi. És evident. Si tu saps que aniràs a un país i que quan hi entres et robaran els diners que has guardat, aquells mateixos diners que han pujat amb tu a la barca que t’ha fet saltar a Europa en unes condicions perilloses, simplement no hi aniràs.
Un refugiat, per definició, és una persona que porta el seu món al damunt. A les butxaques, a la roba, a les sabates. No té res més. No li queda res a casa. De fet, ja és algú sense casa, sense aquella casa que ha restat al país on va viure i d’on ha fugit. Per això, perquè només són això que vesteixen, llevar-los el que porten a sobre i quedar-s’ho no és només una humiliació indescriptible i inexplicable; és també una sentència de mort contra el seu futur. Una sentència de mort contra tot allò que van somniar que podrien fer en aquesta Europa lliure i pròspera, una Europa que avui, a mi, simplement em fa plorar de vergonya.
(PD. Per twitter Raimon Parés em fa veure que al mateix temps Dinamarca siga el primer país en ajudes al tercer món vs PIB nacional.)
