I com caram es pensen que les podran retirar, les urnes?

El costat espanyol s’ha convertit en el regne de l’anècdota. Cada iniciativa que prenen es converteix en un acudit. Tothom parla i diu la seva: Xavier G. Albiol diu una cosa diferent de la que diu el portaveu del seu partit al Congreso de los Diputados; P. Iglesias no se sap que diu ja que canvia d’opinió com fulla moguda pel vent i al mateix temps difereix de lo que diuen els responsables del seu partit a Catalunya; diversos personatges parlen d’enviar l’exèrcit, etc.; no sé quin càrrec del PSOE diu que s’haurien d’enretirar les urnes, per allò de la guerra preventiva, etc.
Finalment, el president del govern espanyol, que és qui té la potestat per fer o no fer, té una opinió ben curiosa. Parafrasejant una coneguda dita gallega, sembla que digui: “No tinc manera d’impedir el referèndum català, però tenir-la sí que la tinc.”

Sembla mentida, però es veu que fins que no s’ho varen veure i escoltar en primera persona no en sabien res. I ara, quan ja en comencen a ser conscients que no tenen res a fer, cadascun diu la seua. Possiblement, ells en dirien una “brain storm”, per a veure quina de totes les pensades poden aplicar. El problema és que no hi ha cervell. Les propostes que van plantejant només demostren pànic. No n’hi ha cap que es puga prendre seriosament. I encara no s’ha acabat l’agost. Pot ser si es llegiren la Llei de Transitorietat entendrien alguna cosa; però sembla que no són massa aficionats a llegir. La proposta de la portaveu del PSOE és per emmarcar. En qualsevol cas, el temps que els queda és molt poc. Només 31 dies. Menys de 750 hores.

El que realment voldria fer la Robles és enterrar les urnes en calça viva –seguint l’ensenyament del González i el que li demana el cos–, no podent enterrar-hi els votants que les omplen. Espanya és Espanya, és digui Franco, Fraga, PP o PSOE. La decepció que ens produeix la seva esquerra és general i còsmica, perquè hi crèiem, en un moment determinat hi vam creure. Crèiem en la seva cultura, en les seves paraules, però han resultat ser uns negrers autènticament interessats només en la pela. Funcionen amb una mentalitat del segle XVIII.

I, sobretot, que ara la veritat ja és massa evident com per tapar-la. Especialment davant dels espectadors habituals de Tele 5 de l’àrea metropolitana de Barcelona. La disparitat entre les bajanades que els expliquen des de Madrid i el que veuen amb els seus ulls quan surten al carrer és massa estrident com per a que puguin seguir pensant que tot plegat no va amb ells. El 17A els que es van espavilar en solitari van ser la Generalitat i els Mossos. El govern de Madrid va fer un paperot. Catalunya va demostrar ser un estat de facto, i un de molt ben preparat i coherent. A la manifestació de dissabte Felipe de Borbón i Mariano Rajoy es van trobar que hi sobraven, havien vingut a fer-se una foto i se la van fer, però no els va sortir gens complaent. I la manipulació de la foto per la premsa de Madrid va esbombar-se ràpidament per internet, desacreditant-los encara més. La postveritat havia deixat pas a la veritat. Abans de la tristor del 17A érem tots conscients que l’1O el resultat estava obert. Ara tinc molt clar que sortirà el “sí”: l’unionisme s’ha quedat definitivament sense arguments i nosaltres els tenim tots. Setembre serà un mes molt enervant, però us confesso que estic amb les piles ben carregades i olorant la flaira de la llibertat.

El PSOE, tal com vas vaticinar, ha perdut el nord. Ho evidencien les declaracions de Margarita Robles i la constant pluja de barbaritats de la delegació catalana del PSOE (PSC) per boca dels seus parlamentaris encapçalats pel senyor Iceta.

Aquest és un problema afegit que desorienta a l’electorat socialista i que ens pot perjudicar a l’hora del referèndum, És molt difícil de preveure si el portarà cap a l’abstenció o cap al no. Igualment costa saber quin serà el seu comportament després de la victòria del sí i la declaració d’independència.

El més alarmant, però, és la desori que ens mostra el govern del PP amb aquesta falta d’estratègia que, tret de l’atac per via judicial i la intoxicació permanent del mitjans de Madrid i alguns de catalans, els aboca a la improvisació constant.

Aquestes dues línies d’actuació són les que seguiran practicant amb la intenció desesperada de dividir l’electorat l’1 d’octubre i, si guanyem (que crec que sí) per confondre la ciutadania de Catalunya l’endemà.

La realitat no la volen admetre, condicionats com estan per la seva constant manipulació dels fets. Els problemes del dia després no s’els plantegen. L’orgull no els permet admetre la possibilitat de la derrota. Pensem com va anar la pèrdua de Cuba.

És escàndols promoure el jutjar les intencions i no els fets?. Be, escandalós no. Delictiu, en si mateix. El que estem vivint, i viurem en aquest dies propers, es la caiguda de caretes d’aquells demòcratas de toda la vida i dels seus hereus. Les relacions entre Espanya i Catalunya ja fa anys, segles, que sabem quines han estat. Qui ho vol saber. Extrapolar-ho és de bàsica. Perquè hi han ADN’s mesetaris i uns altres mediterranis, des que tenim coneixements històrics i, tot plegat, no ha canviat en el fons, formes apart. I, en els límits de les circumstàncies, ni en les formes. A hores d’ara ja els coneixem, ni que portessin les potetes emblanquinades, de blauet, rosades o liles.

Realment, el que va passar dissabte, quan passi el temps i ho fiquem en perspectiva, veurem que ha tingut tanta o més importància que el 9N. Mirant-ho fredament, per part nostra va ser un acte de sobirania, de trencament de fet amb tots els polítics i institucions de Madrid. Per part seva, acostumats a viure en una bombolla, pensant que ficant tota l’artilleria institucional (la Cort política en ple) , això impressionaria tant que els obririem el pas gentilment. Només veient les cares que feien tots ells, reflectien l’amarg despertar d’un somni. De fet, quants més policies i més bon armament ficaven al davant dels manifestants (engabiats darrere les tanques), més augmentava la indignació i la cridòria. I és que ha arribat el moment que ni les armes ens impressionen.

Home, Vicent! Que tu ets per nosaltres la guia més principal; recupera el control, si us plau. Davant tot aquest esvalotament que ens ha agafat a tots plegats i als dos bàndols. Que redimoni fas amb aquest increïblement absurd paràgraf de: ‘Però, sobretot, i després què? Què es pensen que passarà amb les relacions entre Catalunya i Espanya al cap d’una hora, d’un dia, d’un mes, d’un any, d’una dècada?’

L’aprovació de la llei de transitorietat jurídica i fundacional, que es la base de tot, fins i tot més que la celebració o no del referèndum, es veu que significarà un terratrèmol en la escala de Richter, no del 10 sinó del 50.

Vaig de sorpresa amb sorpresa amb tots nosaltres (i mira que tinc anys i força experiències a sobre de les espatlles): aquesta susdita, Robles, es una política, oi? Que sen pot esperar? Es que potser ja hem perdut el mínim de seny vers el mon de la política?

Els vots per correu també compten i no precisen de presencia física davant una urna (que ja estaria ben amagada i a resguard de ser segrestada).

Pel que fa als nostres mossos d’esquadra, en la majoria i els seus comandaments ja estan ben definits a favor nostre. I en cas de força major brutal per a forçar-los a obeir ordres de ser ells qui retiren les urnes, sempre tenen el recurs d’apuntar-se a reconeixement mèdic com si es trobessin malalts incapacitats d’actuar en res.

El missatge d’eficàcia: Confiem en els nostres dirigents, son els mes adients per a prendre les decisions amb més probabilitat d’èxit.

És curiós el que em passa al veure les reaccions d’un poder que ho és per una legalitat preparada des de fa molt de temps, però que en el fons sempre ha estat completament il·legitim. En poques paraules el que em passa és que haig de reconèixer que abans del procés, mentre em moria de ràbia veient com ens destruïen, en el fons del fons, i sense exterioritzar-ho mai, els feia amos d’una capacitat i una intel·ligència que ara veig clar que no tenien ni han tingut mai, al menys per la història que jo conec.
Imagino que això em passava per la inèrcia de l’esquerra d’on vinc, amb la creença empobridora de que tots érem iguals. Més tard, mirant d’introduïr-me en “el coneixement”, vaig comprendre que aquesta igualtat era una absurda mentida. No és cert que tots siguem iguals, sinó que sóm molt diferents, i que aquesta diferència és justament el que ens fa una societat rica, justa i el que ens fa anar endavant.
Crec que és per això per el que no els entenia, i em sembla Director que a tu també et passa una mica el mateix. “Com que tots som iguals, tots utilitzem els mateixos processos mentals per a prendre les nostres decisions”… i això no és veritat. Per això ens sorprén a cada moment el que fan i les seves absurdes estratègies que mai porten enlloc. Els processos mentals no son iguals. Ells estan acostumats a pensar com a reis i nosaltres com a esclaus, i vist des d’aquesta perspectiva, s’entén que s’hagin acostumat a pensar que el que ells decideixen, passa. Així de fàcil, i si per alguna cosa no passen, ho resolen per la força i punt. En canvi, nosaltres hem anat desenvolupant un sentit per a saber resoldre les dificultats que ens posaven des de temps immemorials. Crec que és per això que sempre trobem tant estranyes les seves conclusions, perquè ara ja no ens creiem que es mereixin cap dels mèrits que s’empenyen en fer-nos creure.

El deconcert els ve quan veuen que la primera i única linia de defensa, que fóra fer cumplir la seva legalitat amb els seus tribunals (multes inhabilitacions, empresonaments…), se’n va a l’aigua front les lleis de desconnexió del parlament. La por d’aquesta repressió s’ha esvaït perquè nosaltres juguem a la lliga de la democràcia. I en això s’hi veu fermesa i recolzament internacional.

Tot s’ho jugueran a la carta de boicotejar el referèndum perquè no sigui homologable. I això, que passa per requisar, impedir, tancar… les urnes, només ho poden fer funcionaris policials. De qui? guardia civil, policia judicial, ? mossos resulta molt improbable. En tot cas, suggereixo que els mossos retirin totes les urnes i les portin al jutge un cop finalitzada la votació i comptats tots els vots. Ho tenen molt magre…

Coneixeu aquella teoría, habitual en el mon del esport, que diu que quan ets a punt de guanyar és quan més costa acabar la feina, per por de perdre el que has lluitat? Doncs he de reconèixer que tinc díes d’aquests. Podeu dir-me “cagadubtes” tranquilament, sino ja m’ho dic jo mateix. I no hem refereixo al referèndum, que penso que ens en sortirem be malgrat tot, sino a la post declaració d’independència.
Però no os feu una idea equivocada de qui escriu això. Desde que tinc consciència d’identitat primer, i política després (i ja fa molts anys d’això, molts) que soc independentista i republicà. Per mi i per que tinc fills amb molta vida per devant, qualcevol “sacrifici” que hagi de fer per la causa és ben acceptat, és més, l’unic sacrifici (quasi una inmolació, diria jo) és seguir dins Espanya. Aclarit això (i perdoneu-me, ho volia deixar clar), tornare al fil del “cagadubtes”.
La reacció espanyola sembla clar que sera la negaciò, el no reconeixement, l’orgull ferit de la mentalitat covadonguesca… ja sabeu. Com a Cuba, deia en Jordi Carbonell. Sí, com a Cuba ells, però i nosaltres? Els nostres partits tindran clar que la demanda d’unitat que els fem, va molt més enlla de l’1 O? Aquesta transiciò “no traumàtica” que accepto amb el cap però a contracor, ens resultara un lastre per el futur? Caurem al parany de mimetitzar allò del que ens volem desfer? Podrem arribar al moment en que tots aquells que ara no estan per votar sí, ni tan sols per votar, veigin que a la nostra repùblica es viu molt millor, molt? I no hauríem de fer canvis radicals per aconseguir això?
Perque ells seguiran amb el mateix discurs i els mateixos altaveus, no tallarem les emissions de les seves televisions, oi? Els agraïria a bastament que ho fessin ells per allò de l’orgull ferit, però no crec. En definitiva, “cagadubtes”, ja os ho he dit, la por dels darrers minuts de partit…

Objectivament no crec que ningú estigui en condicions d’assegurar que “les forces policíaques de Catalunya les defensaran”. Em sembla una afirmació agosarada sabent les abismals diferències de lleialtats nacionals que hi ha dins d’aquest cos, però m’estimo més deixar les especulacions per altres.
També llegeixo aquesta frase: “si se’n descuiden una el resultat d’aquella sola urna serà el resultat del referèndum”. De debò? Potser sí que alguns han perdut de vista la realitat, per no dir el nord. A mi això no em sembla un exercici d’optimisme, com de vegades ha dit algú, sinó de pur voluntarisme.

Deixe anar algunes preguntes. I si el dia 1 d’octubre l’estat espanyol no fa RES? O si fa alguna cosa a l’estil del 17 d’agost (és a dir, arribar tard i malament, actuar amb torpesa, i al final quedar en una situació molt pitjor que la inicial)? I si estem sobrevalorant la seua capacitat real? I si realment (per increïble que ens puga semblar) no ténen cap pla realista per a aturar el referèndum i la posterior proclamació de la independència? Fixeu-vos que açò ja dura (més o menys) 5 anys, i que ara hi som a 31 dies del referèndum, i qui sap si a 45 dies de la proclamació de la república, i res del que han fet ha aconseguit impedir arribar a aquest moment actual. És que de cop milloraran a última hora? Ja veurem…