I ara podríem fer veure que parlem d’un judici…

Ara mateix, em ve al cap una imatge per comparar amb la trajectòria d’Espanya i de Catalunya. És com quan vas per una autopista i, en un moment donat, arribes a una bifurcació. Hi ha un tram en el qual els carrils d’una i altra noves autopistes van junts. Només passa que la línia discontínua és de traç mes gruixut. Però de seguida es va contínua. I aleshores, les trajectòries es separen definitivament. Doncs això. Si voleu més detall, pense que ja estem a la ratlla contínua. Però somrient. Nosaltres; ells, no.

Crec que ens hem de començar a situar, Vicent, ja tenim el vent de popa al nostre favor. Totes aquestes fortes pressions per a dissimular el escrit de la Comissió de Venècia. No sé com ho veu vostè, però, jo, hi veig una enorme por del govern d’Espanya a quedar encara mes desacreditat davant els seus “compinches” de la U.E. (que la U.E. tampoc passa per tot el que Espanya vol). Ara, coincidint amb vostè, sobre el poc probable us del seu recurs a mesures bestials, jo crec (ho vull creure així) que no ho faran: Son molt animals, Vicent, es ben cert, però no tots; cal comptar amb el seu entorn en que no tots estan moguts per un odi tan visceral que estigui per sobre dels interessos econòmics, ans al contrari. Segur que aquest entorn no vol de cap de les maneres una gran trencadissa amb Catalunya.

Cal que recordem també una cosa, Vicent, mai podem estar segurs ningú del que farà una altra part, en aquest cas la U.E. Si Espanya travessa algunes línies vermelles es pot trobar amb una oposició frontal de la U.E. Una hipòtesis potser molt llunyana: Que els mes besties del altiplà volguessin destrossar a Catalunya amb armes; jo, dubto molt; i crec que ells encara dubten mes que jo, segur, que la U.E. o el braç armat corresponent de la OTAN, els toleres una brutal invasió armada de Catalunya, amb probablement una determinada quantitat de morts. I sabem que Espanya, sense aquest recurs criminal, ja no es res.

Un afegitó, del dia: Jo m’havia fet la il·lusió de que potser les inhabilitacions fossin de uns quatre o cinc anys; que la sentencia als “nostres tres, Artur, Irene i la Joana” no seria la que demanava el fiscal. I, per mi, es molt significatiu i indicatiu de la feblesa que senten els nostres contraris, que ja triguessin tant en fer pública la sentencia; si es que, com deia molta gent, ja ho tenien tot decidit abans del judici; jo, els veia amb molta inquietud en tot això: Impensable la absolució, però, que els feia molta por, i els continua fent, dictar una sentencia massa dura, per les conseqüències que se’n podrien derivar contra ells en reacció de nosaltres i dels estaments internacionals. I ara, aquest grau tan suau, tan suau… que ni em podia imaginar. Menys que això, ja era ells declarar-se en rendició, Vicent… I, encara, no… encara, no… encara no em arribat a tal cosa… I la declaració tan “tobeta” d’en Puigdemont, no de covardia, precisament, sino de molta seguretat en si mateix, i insistin que, “el referèndum, al setembre…”

Amb la sentència d’ahir ha quedat clar fins a quin punt algú port esperar res d’Espanya i del seus governants. Ha estat una sentència que ha tingut tants defectes que posar-lo tots seria fer una llarga llista, però en direm un quants: d’entrada ha estat una sentència política, una política que apliquen els tribunals espanyols com a corretja de transmissió de les ordes el govern espanyol, una sentència que per comptes de resoldre’s dialogant políticament, fan servir els tribunals, tot i que sense èxit. A més, les causes no se aguanten perquè el TC del 2014 no va deixar clar que no es podia fer el procés i llavors els polítics que la van llegir van optar per seguir el mandat de la majoria del poble de Catalunya que era poder votar. Això vol dir que les ordres haurien d’haver estat més clares i no ho van ser. A més, la jornada participativa va ser un èxit, i tot i i que el govern espanyol el va considerar poc més que una costellada, resulta que a prop de dos milions de persones van ara votar majoritàriament la independència i és arran d’aquest èxit que el govern del PP,a través del fiscal general, obliga la Junta de fiscals de Catalunya que no veia motius per fer cap actuació, a fer-les i imputar els dirigents polítics que hi van participar malgrat que bona part de la feina la vam fer els 42.000 voluntaris.
En resum, que una sentència com aquesta és una autèntica tupinada de la justícia espanyola que serà ràpidament anul·lada quan s’implanti la llei de transitorietat jurídica. Ara encara tenim estat en contra que ens l’hem de treure de sobre el més aviat millor. Sort que falten pocs mesos.

Trobo que és un dia trist. De ben cert que no n’esperava res d’un judici on la sentència ja estava redactada abans de celebrar-se, que tenia el convenciment que seria condemnatòria. Pitjor, que és un judici on ells només volen que imposar la seva força, i que qualsevol sentència en contra seria presa com una derrota. Un judici on només hi pot haver vencedors i vençuts.
I aquesta és la seva victòria, una victòria pírrica que mostra que només guanyen per imposició. Adéu diàleg, aquest que mai ha existit i que tots teníem per cert que no existiria i que potser és que ara es veu la realitat més crua que mai.
Que ho sàpiguen, perquè tard o d’hora se n’adonaran, en aquest joc diguin el que diguin les sentències ells són derrotats, és tan evident que clama al cel tanta ceguesa.

Fa quasi un parell de mesos vaig augurar que la “independència o la DUI” es precipitaria i que, molt probablement, entre el dia de 23 d’abril, dia de sant Jordi i el 25 d’abril (commemoració de la batalla d’Almansa) podria estar tot dat i beneït, a tenor de l’embranzida -a la desesperada- de l’estat contra tots nosaltres.

Sí, el Principat porta la torxa, però els altres també portem el llom ben baldat. Fou ben significativa l’entrevista de la setmana passada a Joan Baldoví (Compromís pel País Valencià) en la tertúlia nocturna de TVE-1, que no pararen d’interrogar-lo cinc pseudo-comissaris-periodistes sobre Catalunya.
Cap ni una pregunta sobre temes relacionats amb el País Valencià. No fóra cas que se’n despertàs l’altre ruc. 🙂

El més sorprenent de tot plegat és l’estat d’indolència generalitzada entre el poble espanyol.
Sempre blasmem els seus dirigents, però, i la població espanyola que sempre intentem rescabalar i salvar cofoiament?

Viuen en un món paral·lel, creant-los un imaginari col·lectiu intangible a través dels mitjans. Com una missa laica diària.

Un TOT que està tan ben travat des del segle XIX que, quan hi apareix una heretgia, és encisador veure’ls encomanats a un déu-estat que els torne a l’ortodòxia comuna de la submissió.
No n’hi veus cap ni un a rebel·lar-s’hi, tu !……Tot és pau i harmonia.
Com si amb eixa anestèsia generalitzada anàs a desaparèixer l’enfrontament de legalitats.
I de legitimats. Com si fórem una colla de Calls en 1480. N’esperen els pogroms a ca nostra.

S’encomanen a l’estat com si fos un déu que els lliurarà del mal tràngol de veure’s esquarterat un membre que consideren de la seua propietat exclusiva.

Com a bons calvinistes caldria dir-los que tenen l’estat que es mereixen.

No sé a ciència certa quina fóra l’experiència sota la Santa Inquisició, però havent viscut l’època de la majoria absoluta d’Aznar, me’n puc fer càrrec per aproximació. OFEGANT.

I aquell poble adormit i ferm com una gernació de petits Torquemadetes.

Amb el tuacte a la senyora Rigau, s’ha acabat la farsa.

El que no han pogut soportar ni tolerar que el 9-N hi vagin votar 2.350.000 persones i per fer posible la votació tingues 42.000 voluntaris. Sense aquestes xifres no ses celebrat mai aquest judici. Mas, Ortega i Rigau han sigut utilitzats per dos motius: a) el gran objectiu i avui dia el gran esport de tots els mitjans de comunicació es anar a debilitar, ensorrar i embrutar tot el que fagi olor de CDC.( només cal escoltar i llegir l’all i oli i les mandongilles que fan de la sentencia del 9.N, de la del cas Palau, del cas Pretoria etc tot com si fos un sol menjar.) b) Amb la sentencia volen fer por, molta por , i que molts catalans s’arronsin i plegin de la politica. si es aixi, l’objectiu l’ heuran aconseguit , i si es el contrari hauran sigut derrotats.