23.01.2017 - 22:00
|
Actualització: 24.01.2017 - 01:52
He seguit amb interès la polèmica sobre el programa ‘Jo pregunto‘ de TV3. Amb tant d’interès com vaig seguir el programa, que a mi em va agradar molt. El town hall és un format molt més que habitual en les televisions anglosaxones, on que els governants i els candidats se sotmeten a aquest estil d’interrogatoris no és pas cap excepció, com passa ací, sinó una norma.
Pense que els convidats van ser ben triats. Perquè feien preguntes interessants i sobretot perquè feien suar la samarreta al president Puigdemont. I ja es tracta d’això. No compartesc, això és cert, la decisió de TV3 d’amagar-ne dades que haurien servit per a entendre que no eren tan ‘ciutadans anònims’ com la cadena volia fer veure. Em sembla una mala pràctica periodística amagar informació important. I aquesta ho era. No és igual saber que aquella pregunta la formula algú amb una militància acreditada en un partit o associació que pensar que la fa algú sense cap lligam orgànic a res. Crec que en això TV3 es va equivocar i espere que en els programes següents ho rectifique, també perquè així no es tornarà a trobar que Twitter la deixa despullada, fins i tot mentre es fa l’emissió.
Dit això, la cosa que més m’ha preocupat és la reacció d’alguns independentistes que s’han sentit ofesos pel format del programa, per la tria dels qui preguntaven o per les preguntes que feien. Estic d’acord que alguns van mostrar una insolència que vorejava la mala educació. Però res més. Crec que la tria era molt ben feta per a mantenir l’atenció, per a tocar punts diversos i sobretot per a fer-la passar magra al president de la Generalitat. Que –ho torne a dir– és el que toca.
Alguns opinen que el debat s’havia d’haver organitzat amb proporcionalitat al resultat de les eleccions. Que hi hagués hagut gent afí als partits en la proporció de vots de cadascun. Ho trobe una idea horrible. Això passa a la majoria de les tertúlies d’aquest país i el resultat és espantós. Va contra el periodisme i fins i tot contra la intel·ligència, perquè de vegades cal aguantar notables energúmens que hi tenen presència simplement perquè són d’aquest partit o d’aquell i és només això que els assegura la quota de micro.
En un país com el que vull jo, el debat polític als mitjans públics és fort i punyent i no pot restar condicionat per quotes. Allò que compta és el contingut. Importen les qüestions concretes que es posen sobre la taula i la manera com el polític reacciona -diumenge era Puigdemont però espere veure-hi aviat Arrimadas. Importa què sap, què és evident que ignora i fins i tot com fuig de les preguntes que l’incomoden. Una entrevista amable a un president no té gens interès. Una entrevista molesta per a un president eleva el nivell democràtic del país.
Per això em saben greu alguns dels comentaris més àcids i sobretot em saben greu les insinuacions i les teories conspiratives que alguns fan córrer alegrement. TV3 va fer allò que havia de fer: preocupar-se que el president s’encaràs a preguntes dures, legítimes totes, pertinents i interessants. I el president va fer allò que jo vull que facen els polítics del meu país: donar la cara, respondre, barallar-se, retre comptes i no lamentar-se. Hi ha vicis i herències que Puigdemont sembla que no té i a mi em pareix que això es va veure en el programa i que féu creïble la seua defensa d’un nou país. Perquè s’ha d’esperar, i jo així ho desitge, que en el nou país vagen desapareixent alguns d’aquestes vicis i algunes de les herències més feixugues de la vida que hem tingut fins ara com a ciutadans de l’estat espanyol –el cofoisme, l’obsessió pel control, la desconfiança, el nepotisme, el menysteniment de la diferència, l’altivesa o l’enaltiment de la ignorància, per a dir-ne només alguns.
Cada dimarts és un plaer compartir espai d’opinió a VilaWeb amb la Marta Rojals però el seu article d’aquest dimarts, sobre aquest tema, és imprescindible que el llegiu també.
