02.02.2016 - 22:00
La revista d’avantguarda L’Esprit Nouveau va promoure, l’any 1921, una enquesta entre els intel·lectuals europeus sota aquest enunciat provocatiu: ‘Faut-il brûler le Louvre?’. Les respostes van ser originals i divertides i, és clar, ningú no va cremar el Louvre. Jo tampoc no vull cremar el Liceu, però la pregunta és una manera d’exemplificar un estat de coses que evidencia un funcionament poc democràtic de la institució. És per això i perquè han sorgit noves i inquietants qüestions des que vaig publicar, fa quinze dies, un primer article sobre el Liceu, que insistiré en la necessitat de repensar el centre operístic barceloní.
Efectivament, quan jo denunciava que el Liceu ens té abduïts, no em podia esperar que, com per donar-me la raó, apareixerien nous assumptes relacionats amb aquell equipament: queixes per l’encariment dels abonaments o pel desgavell de preus segons els canvis de repartiment; periodistes que denuncien per Facebook que el Liceu veta determinats mitjans; i, sobretot, l’anunci de la reforma de la façana de l’edifici per part de l’artista Frederic Amat. Totes aquestes qüestions s’afegeixen a les que ja s’arrosseguen des de fa temps i demostren, segons el meu parer, que cal canviar moltes coses. Anem a pams.
Fent unes petites indagacions, he pogut esbrinar, a risc de petites desviacions, que el Liceu rep més de vint milions d’euros de procedència pública (la Generalitat n’hi aporta uns 10 milions; l’estat, 7; l’Ajuntament de Barcelona, 2’5; i la Diputació no arriba a 2). Les subvencions del Teatre Nacional, el MNAC o el MACBA, per posar-los d’exemple, són molt per dessota d’aquestes quantitats. El Liceu és l’equipament cultural per excel·lència, a pesar que ningú no explica el perquè. La pregunta és, però, si tots aquests diners públics reverteixen en la ciutadania que els aporta, si hi té un accés raonable, si pot participar-hi d’alguna manera. Jo em permeto respondre directament que no a tot: els elevadíssims preus de les entrades n’és la primera evidència, però a això ja m’hi vaig referir.
Més que dels diners en si mateixos, m’interessa parlar avui d’opacitat. O de poc sentit democràtic de la gestió d’un equipament que rep aquesta quantitat desorbitada de diners públics. I el cas de la proposta de Frederic Amat per decorar la façana de l’edifici em pot servir de model. Aclariré, abans que res, que jo no dic si la proposta de col·locar aquells anells ceràmics m’agrada o no. La meva opinió, ara mateix, no és rellevant. I la dels meus col·legues de professió em sembla que tampoc. En aquest sentit, no entenc la pressa que va tenir el nou conseller de Cultura a dir-hi la seva, d’opinió, ni sabem per què es va mostrar tan clarament favorable a la iniciativa, ni des de quina autoritat estètica, arquitectònica o fins i tot política, si acabava d’aterrar a la conselleria, intervenia.
No, els gustos ara són irrellevants, els dels professionals i els del conseller. El que compta són els procediments. Un equipament que rep l’astronòmica xifra d’inversió pública que he comentat pot decidir a dit, de manera autoritària, quin artista ha de fer una intervenció a les façanes de la ciutat? S’han apressat a dir que això ho pagaria Josep Sunyol de la seva butxaca. Perfecte! Doncs que amb els diners del mecenes es proposi un concurs al qual es puguin presentar tots els artistes que ho vulguin, i no solament els de la generació d’Amat. Percebo, no sense sorpresa, que hi comença a haver moviments en contra de la decisió de l’Icub de convocar concursos per a tots els equipaments culturals que depenen de l’ajuntament. Jo lamento aquests moviments, no veig res més democràtic que permetre la participació activa, i que un jurat independent esculli qui ha de dirigir els museus públics. O qui ha de fer una intervenció artística en un equipament finançat amb tants diners comunals.
De fet, Frederic Amat sap molt bé què és això de participar en concursos. Deveu recordar que, l’any 1998, el mateix Liceu va propiciar un concurs per a fer unes intervencions artístiques en els vuit plafons circulars del sostre, i els tres òculs del prosceni. Aleshores, aquell concurs el va guanyar el projecte presentat per Perejaume, però Frederic Amat s’hi havia presentat, encara que el seu projecte no va ser l’escollit pel tribunal que el jutjava. Per tant, estic convençut que Amat no tindria cap inconvenient a tornar a presentar-se a un concurs, en comptes d’acceptar aquesta designació nominal. Jo respecto l’opinió d’alguns col·legues meus que han parlat positivament del anells ceràmics d’Amat; espero que ells m’admetin que ja va sent hora de donar joc a tot el món de l’art català (Amat inclòs, és clar).
Hi insisteixo: la qüestió és de procediments. Una societat democràtica no pot permetre que els dirigents –posats a dit– del Liceu remenin tal quantitat de diners públics i, a més a més, es creguin amb el poder de decidir unilateralment, no solament les coses que passen a dins de l’edifici (els preus elevats d’entrades, el veto a certs mitjans periodístics, si això és cert), sinó que ara ja s’arroguin la capacitat de decidir sobre allò que passa fora del recinte. La Rambla ‘és nostra’, vénen a dir.
El català Vicenç Solé de Sojo va respondre aquella enquesta de L’Esprit Nouveau sobre si calia cremar el Louvre amb la frase ‘Non, malgré la Joconde’. Jo diria que tampoc no cal cremar el coliseu barceloní, és clar, malgrat els seus dirigents i a pesar d’aquest estat de les coses tan poc propens a la cultura participativa.
