01.04.2018 - 22:00
Pocs grups transmeten l’energia i les bones vibracions que transmeten els Buhos a dalt dels escenaris. En pocs anys han passat de ser un grup desconegut a ser una de les bandes més populars del panorama musical català, i de tocar en petits concerts i festes majors a fer el salt als grans festivals del país. La banda acaba d’estrenar La gran vida i és per això que té l’agenda plena de concerts els mesos vinents als Països Catalans: Girona (22 d’abril), Barcelona (5 de maig), Vila-Real (11 de maig) i Inca (9 de juny). Parlem amb Guillem Solé, el cantant, del més destacat d’aquest treball i de com la situació política actual ha influït a l’hora d’escriure’l.
—Per què La gran vida com a títol del disc?
—Perquè volem fer referència a allò que portàvem tota la vida somiant i que l’any passat ens vam adonar que teníem. Vam veure que la vida que portem és la que sempre hem perseguit: dedicar-nos a allò que ens agrada, anar de poble en poble tocant les nostres cançons i veure milers de persones cantant-les amb una rialla a la cara. Després d’alguns concerts comentàvem: ‘Quina gran vida!’. I per això vam decidir titular el disc amb aquesta expressió.
—És el vostre disc més polític?
—Sí. Sempre funcionem de la mateixa manera: jo faig les lletres i deixo que, les temàtiques, les marquin els altres membres del grup. Intento captar les coses que els preocupen. En aquest últim any, evidentment, hem estat centrats en el tema del procés. Vam fer molts concerts per a l’obertura de la campanya de l’1 d’octubre i també vam tocar en suport dels presos polítics a l’Estadi Olímpic. Ha estat l’any més polititzat de la nostra vida i era impossible que això no quedés reflectit en les nostres cançons.
—Una de les vostres cançons sobre política era ‘Volem guanyar’, molt animada. ‘La darrera colònia’, que, intueixo, parla del primer d’octubre, és més ombrívola. Un reflex dels canvis a la societat catalana en els darrers temps?
—’La darrera colònia’, efectivament, parla de l’1 d’octubre, i la vaig escriure entre el dia 2 i el dia 3. Estàvem encara molt calents i en estat de xoc per tot allò que havíem viscut. Al cap dels mesos, quan la tocàvem al local, tothom em preguntava per què no retocava la lletra perquè encara no tenim la independència, com diu la cançó, i podia no ser agradable per al públic. Jo vaig pensar que preferia tenir-la com a document històric de com vaig viure tot allò. D’aquí una pila d’anys, quan l’escolti, pensaré: ‘Ostres, això és el que vaig sentir!’. Evidentment, la música no podia ser festiva en aquest cas, com ho és en la majoria de les nostres cançons.
—Com vau viure aquell dia?
—Havíem d’anar a un concert del Festival Petits Camaleons, però tots els membres del grup vam començar a dir-nos per WhatsApp que no hi aniríem perquè érem a defensar els col·legis. Vam decidir de no anar-hi, i molts grups van fer això mateix. Al final, el festival es va suspendre, com havia de ser. Aquell dia ser un còctel de sensacions contraposades: emoció, alegria, tristesa, ràbia, optimisme… Sempre tindrem l’esperança que un poble que és capaç de fer això que vam fer l’1 d’octubre és capaç de tot. Prefereixo cinc minuts de l’1 d’octubre que totes les mobilitzacions de l’11 de setembre…
—A ‘Cómplices del mal’ parleu de ‘pobles perifèrics culpables de parlar més d’un idioma’. És important llançar el missatge en castellà perquè a Espanya s’adonin de què passa realment?
—Sempre hem fet cançons en castellà. Sabem que molta gent de l’estat espanyol ens escolta i volem que sàpiguen què pensem. La meva àvia era de Jaén i el meu avi de Logroño, i a casa meva sempre s’han parlat tots dos idiomes. Sóc un xarnego autèntic: una banda de la família és catalana i l’altra és de fora. És una cosa que sempre m’ha agradat.
—I qui són els ‘Cómplices del mal’?
—Ens referim a actituds determinades que es veuen a l’estat espanyol. Per exemple, alguns mitjans pensen que parlem català per molestar, i no s’adonen que és la nostra llengua. Però ens referim sobretot a l’esquerra espanyola, sense comptar Podem, que manté la postura que se’ns ha de deixar votar. Creiem, doncs, que hi ha una part de l’esquerra espanyola amb qui ens podríem entendre, però desgraciadament no són els qui governen. Les elits han fet aparèixer un altre partit, com és Ciutadans, i entre ells, el PP i el PSOE, ja tenen tres formacions per anar-se passant la piloteta, però al final tots són còmplices del mal.
—Malgrat tot, s’hi critica molt l’equidistància de Podem…
—No són equidistants. Jo penso que són valents de defensar el discurs que defensen allà on el defensen, i cal tenir en compte que, així i tot, hi ha espanyols que els voten. Jo n’estic orgullós i, si hagués nascut allà, seria un dels seus. Em sento molt més a prop d’ells que de molta gent que viu aquí i que potser és molt catalana, però que no és tan demòcrata com sembla. Sempre que hem tocat a Espanya, veiem que hi ha molta gent molt més solidària d’allò que veiem a les cadenes espanyoles. Hi ha moltíssimes persones amb qui és fàcil d’entendre’s i amb qui es podrien construir coses molt més interessants que no pas aquest estat antidemocràtic que s’ha imposat els últims deu anys.
—També teniu cançons que desborden energia i ‘bon rotllo’ i que conviden a viure. És compatible la festa i la lluita?
—Ha de ser compatible! No m’agradaria ser la mena de grup que sempre es queixa i totes les cançons del qual són lluita, lluita i més lluita… La vida també té moments de felicitat, ball, alegria, emoció… Sempre faig les lletres pensant en les coses que em fan vibrar. Hi ha d’haver temps per la reflexió i temps per a intentar millorar-ho tot. Si no féssim cançons de lluita, desaprofitaríem l’oportunitat que ens ha lliurat la vida de poder cantar sobre un escenari i que ens escolti molta gent jove a qui poder transmetre un missatge. Però també hem de gaudir i ser feliços perquè tenim molta sort de viure on vivim, malgrat tot. No ens n’adonem, però, a la majoria del món, ja li agradaria tenir la meitat de les coses que tenim aquí.
—Creieu que transmeteu aquest ‘bon rotllo’ als escenaris?
—Sempre hem pensat que és la clau del grup. Ens ho passem molt bé, i això es nota. Per a nosaltres, fer gires és com marxar de colònies. Fins i tot quan assagem nosaltres sols saltem i ballem, i no ens veu ningú… Fingir l’entusiasme és gairebé impossible, i, a nosaltres, ens entusiasma el fet d’estar junts, fer música… Quan no sonàvem a cap ràdio ni cap mitjà ens feia cas, anàvem a un poble i, dalt de l’escenari, ens tornàvem indestructibles. Aquella hora i mitja allà dalt donava sentit a tot.
—Amb el disc publicat, quins plans de futur teniu amb vista als mesos vinents?
—El nostre pla de futur és, sobretot, no tenir plans de futur. Simplement volem fer concerts i més concerts perquè, després de molts i molts anys de lluitar, hem aconseguit que la música passi de ser la nostra afició a ser la nostra professió. Volem seguir sortint molt dels Països Catalans i portar el nostre missatge i la nostra música arreu. L’única cosa segura és que tocarem fins a principis d’octubre i farem vacances al novembre i al desembre. A banda d’això ja veurem… Ens agrada improvisar!
