Govern-CUP, cap a una certa normalitat

El president Puigdemont es va reunir ahir amb la CUP i de la reunió, en van eixir iniciatives que semblen haver estat ben acollides per tothom. Per exemple, de fer una consulta sobre BCN World a les comarques de l’entorn o de parlar amb els bancs per renegociar una part del deute.

Els mesos que van passar entre les eleccions del 27 de setembre i l’acord del 9 de gener seran difícils d’oblidar. Tot el país es va trobar sotmès a una tensió que no recorde haver viscut mai, en termes polítics. És evident que no era perquè sí. Bona part de l’opinió publica estava desesperada pensant en l’oportunitat històrica que es deixava perdre si Junts pel Sí i la CUP no arribaven a cap acord. De segur que les formes no foren prou adequades, algunes posicions eren incomprensibles i una certa sensació que la crisi es tancava en fals ens va deixar a tots un mal regust. Però al final es va aconseguir, i és això que compta.

Tanmateix, que la crisi es va tancar en fals és evident. Ep!, de la mateixa manera que es tanquen en fals totes les grans crisis, les importants de debò. En definitiva, es tractava de no deixar sonar la campana que hauria assenyalat el fracàs de l’independentisme, i això sí que es va aconseguir. Es va aconseguir signant un paper que, de moment, deixava la batalla sense vencedors ni vençuts, encara que després ha estat qüestionat per la CUP i brandat per Junts pel Sí, actituds que han fet renàixer la por de la gent, la sensació que això no va bé.

Doncs siguem clars: no ens la traurem mai de sobre, aquesta por. La relació entre Junts pel Sí i la CUP no serà mai una relació excel·lent, ni tan sols magnífica. Podem pretendre que siga bona, però sense perdre de vista ni un moment que l’aritmètica parlamentària és diabòlica. I la temptació de trencar l’acord o de desdibuixar-lo sempre hi serà, fins a les pròximes eleccions, fins que els electors puguem tornar a decidir.

Ara, la política pot lluitar-hi molt, contra aquesta inestabilitat. Especialment el govern, és a dir, Junts pel Sí, que té la responsabilitat de governar. Junts pel Sí ha de modular el discurs perquè necessita els vots de la CUP. Ha de forjar –i ningú no sap si serà possible– les condicions perquè en certes qüestions alguns altres partits puguen contribuir a governar el país, quan els falle la CUP. I la veritat és que, si som capaços de passar del drama emocional sobre traïcions i males jugades al càlcul polític, em sembla que ens anirà molt millor a tots. Fins i tot a la CUP.

Em reconforta, per això, d’adonar-me que algunes d’aquestes coses ja passen, que el govern va entenent el punt en què es troba. És molt intel·ligent, per exemple, de reaccionar a la pressió de la CUP sobre Barcelona World proposant un referèndum al qual la CUP, per principi, no pot negar-se. Però és que, més enllà de la tàctica política i del joc de partits, el resultat és magnífic: que una qüestió com aquesta no siga decidida només als despatxos és una bona notícia per al país. Sens dubte.

Per això, si aquest estil persisteix i el govern continua reaccionant amb serenitat i amb rigor, crec que podem tranquil·litzar-nos bastant i esperar una certa normalització de les coses. El president Puigdemont deixa clar en totes les entrevistes que la CUP no forma part del govern, que les decisions les prenen ells, però que alhora la CUP és el soci prioritari amb el qual cal treballar i que això obliga a prendre unes decisions determinades. Són tres principis sòlids que poden donar resultat, que de fet ja donen resultat. Tres principis que sonen encara millor quan Puigdemont els amaneix amb frases tan contundents com la que va amollar ahir a Josep Cuní, quan va recordar que ell, com a convergent, no se sent incòmode amb la CUP i sí que s’hi va sentir, en canvi, amb el PP.