‘Joan Fuster encara és una persona incòmoda’

Entrevistem Salvador Ortells (Sueca, 1977), especialista en la poesia fusteriana, prologuista i antòleg del llibre-disc de poemes Joan Fuster recitable (Edicions 96). És un matí d’octubre a la Casa Joan Fuster de Sueca, envoltats de llibres, quadres i escultures dedicats a l’autor. Amb l’excusa de la publicació de la selecció de poemes musicats i recitats, parlem de la poesia de Fuster, però també de la seua ascendència sobre Vicent Andrés Estellés, del lideratge i protagonisme en el panorama literari i cultural, dels objectius de la nova Aula Didàctica de Cultura Contemporània Joan Fuster i de la relació del de Sueca amb les institucions valencianes.

—Salvador, expliqueu-nos com naix Joan Fuster recitable.
—Dolors Pedrós, d’Edicions 96, va llançar el projecte de publicar llibres que posaren al dia poetes valencians contemporanis, independentment que foren vius o no. Per exemple, ja han vist la llum Estellés recitable i Marc Granell recitable. És una manera d’acostar al públic més jove la poesia dels nostres autors no com sempre s’havia fet, amb una antologia escrita, sinó recitant-los i musicant-los per fer-los una mica més atractius. Naix, doncs, dins aquest projecte. A més, trobe que la poesia de Joan Fuster no és tan coneguda i menys pel sector jove. Igualment, voldria agrair la col·laboració en tot moment de l’Ajuntament de Sueca.

—Deu haver estat una experiència gratificant, tenint en compte que sou especialista en la poesia de l’autor.
—Sí, primer perquè, ja ho he dit, la poesia d’ell no és tan coneguda, entre altres coses per la seua mateixa actitud tan displicent envers els propis versos. No obstant això, donava peu a fer alguna cosa més actual. Normalment, els acompanyaments es fan amb una guitarra, però aquest projecte és diferent, perquè s’hi introdueixen estils musicals que, d’entrada, pot ser que no casen amb la seua poesia, com el down tempo, el pop, el soul, la rumba fusionada amb flamenc i sons cubans, etc. Des d’aquest punt de vista, ha estat gratificant perquè hem actualitzat un clàssic com Fuster a través de la música.

—I això sense que hi haja hagut cap efemèride.
—En un article a la revista Caràcters ja ho vaig dir: no cal esperar una efemèride per a celebrar o difondre l’obra de qualsevol autor. Qualsevol avinentesa és bona.

—Quines dificultats heu tingut a l’hora de donar forma al llibre-disc?
—Uf! Originàriament, la idea era fer una tria dels seus poemes seguint l’ordre cronològic d’aparició. Tanmateix, quan tu fas un llibre-disc no pots aplicar un criteri només ‘llibresc’, sinó que has de tenir en compte que és un llibre sobretot per a ser escoltat. Aquesta és la funció: l’oralitat de la poesia. Quan vaig triar les peces, ho vaig fer en un ordre cronològic. És clar, què passa? D’acord amb aquest criteri, el llibre començaria amb les dues cançons que hi ha, però, amb els músics vam acordar que una anara al principi, i l’altra, a la meitat. Hem buscat que siga suggestiu i agradós d’escoltar; això implicava, doncs, refer l’ordre d’una manera funcional.

—Però no tot són poemes.
—No, també hem triat aforismes i fragments dels seus diaris. Per exemple, els fragments de ‘Insomni’ són del llibre Causar-se d’esperar (1965), mentre que ‘Elegia a Rabelais’ –que realment no té títol perquè és una anotació diària més–, com que no es publica a Set llibre de versos ni en cap antologia de poesia, ha passat desapercebuda per al públic i per a la crítica. Nosaltres hem volgut posar-la a l’abast de tothom.

—Es deuen haver quedat bastants poemes en el calaix.
—S’hi han quedat molts poemes, sí, però mireu: hi ha un ‘problema’ en l’època en què escrivia Fuster, i és que avui dia algunes de les paraules que utilitzà ens semblen arcaismes; hi ha els possessius ‘mos’, ‘tos’, ‘ses’, o l’adverbi ‘àdhuc’. És clar, quan els recitaven vèiem que quedava molt ‘lluny’ del valencià actual, la qual cosa dificultava aquest intent d’aproximació als joves. Hi havia una mena de barrera lingüística diacrònica.

—I algun poema que us agrade molt i que no s’hi haja pogut incloure?
—Més que un poema, m’haguera agradat incloure-hi tot el llibre de Poemes per fer. Són poemes molt potents, però que no es deixen recitar perquè tenen molts jocs irònics i moltes enumeracions. La poesia de Fuster té un cicle líric i un d’antilíric; en aquest darrer, no és que no es tracte de poemes, però es troben en la frontera, i són molt difícils de recitar, sobretot quan t’enumera 25 o 30 escriptors seguits a manera d’inventari. Em sap greu perquè no n’hi hem inclòs cap.

—No se’n podria fer una segona part?
—Més que una segona part, l’única cosa que se m’ocorre és que un altre antòleg o un altre músic ho fera d’una altra manera. Hi ha múltiples perspectives, i nosaltres hem intentat fer-ho un punt més actual. Per això hem inclòs també aforismes, fragments de diari i l”Elegia a Rabelais’.

—I l’estructura sempre és la mateixa: un aforisme, un poema o un fragment, i una fotografia.
—Sí, la gràcia dels aforismes és que complementen o contradiuen el poema o fragment que ve després; s’estableix un diàleg. Una de les curiositats de Fuster és que dins un article pots destacar dos o tres aforismes, bé per a obrir o tancar el text, bé quan vol remarcar una idea. La seua prosa és molt aforística en certs moments. Però això és representatiu de l’opinió del Fuster persona o del Fuster autor? Quan ho va escriure? Amb quin motiu? A qui va adreçat? En quin any? Jo et puc buscar en la seua obra un aforisme i, de seguida, un altre amb un significat més o menys contrari. N’hi ha un que diu que paga la pena escriure i un altre que afirma que tota la poesia està feta; parla de poesia però no n’escriu. Tanmateix, ell ha passat deu anys escrivint-ne! Joan Fuster vol provocar: en un moment diu una cosa, i, després, una altra de diferent amb matisos. Depèn, com he dit, de l’època en què ho escriu. La gràcia està en el fet de veure’n l’evolució.

—Sense anar més lluny, aquesta evolució de què parleu la podem veure, sobretot, en la seua poesia.
—Exacte. Ell, en els seus principis, creu fermament en la poesia, però quan veu en l’assaig la seua manera de guanyar-se el pa –pro pane lucrando, com ell diu–, fa una poesia irònica, com de descreença. És la seua evolució; no tots els poetes han de ser monolítics i fer sempre el mateix. Ara, ell deixa d’escriure’n com a ‘professional de la poesia’, per dir-ho així, però hem trobat molts poemes inèdits; en les correspondències també se n’han publicat, com també xicotets divertiments amb les cartes rimades o els poemes de circumstància. Abandona la poesia, doncs, com a poeta en actiu, però continua llegint molta poesia, i, circumstancialment, l’escriu. El que no vol és esdevenir un poeta de certamen, de saló, però el gènere poètic el porta ben endins.

—De fet, en el pròleg afirmeu que aforismes, poemes i fragments de diari són tres modalitats de la ‘literatura del jo’.
—Podria discutir-se aquesta afirmació, però crec que en el fons és certa. Un poeta pot dir que el que s’expressa és el jo poètic, però jo sempre n’he dubtat. Quan un poeta parla d’un tema en concret i en dóna una visió, en dóna la seua pròpia visió. Una altra cosa és que tu utilitzes un personatge, com en narrativa, per exemple. En molts poemes d’Estellés, tu el veus com a persona i diries: és un impostor, no? [Riu]. Però és la seua visió, darrere hi és ell. Encara que els poemes et fan pensar en un Adonis, Estellés és Estellés. Això mateix passa amb l’assaig: tu vehicules la teua opinió o les teues idees. Per això, vulgues o no, eres tu. I també en els aforismes de Fuster, que són xicotetes píndoles; tu reconeixes immediatament que un aforisme és de Fuster. El que volia dir amb l’afirmació que em comentes és que, tant en poesia com en els aforismes i els assaigs, hi ha la seua marca; són tres maneres diferents d’acostar-se a l’autor.

—Ara que traieu Vicent Andrés Estellés. Creieu que s’ha menjat tot el panorama poètic al País Valencià?
—Mira, en aquest tema no seré políticament correcte. Partim que Vicent Andrés Estellés és el millor poeta segle XX? Sí. Però, des d’Ausiàs Marc fins a Estellés, què hi ha hagut realment al País Valencià? No hi ha hagut res d’equiparable, perquè si hi haguérem tingut un Jacint Verdaguer o un Joan Maragall, no diríem el mateix. Què passa amb Estellés? Fuster és conscient que el de Burjassot té molta qualitat, però ell fa una operació de màrqueting importantíssima. Estellés és molt bo? Indubtablement. Estellés ha escrit molt? Indubtablement. Estellés ha escrit alguns poemes nefastos? Indubtablement; una persona que escriu tot el que ha escrit Vicent Andrés Estellés fa també poemes dolents. Ara bé, la gent diu que Estellés s’ha menjat tot el terreny dels poetes de l’època, però quina ha estat l’ascendència del de Burjassot sobre Joan Fuster? Per a mi, nul·la. I a la inversa, és a dir, la de Fuster sobre Estellés? Màxima. O siga: ja no tan sols per la correcció gramatical –tenim cartes en què li demana un repàs lingüístic–, sinó que, mentre que Estellés va tenir relació amb Fuster, el pes d’aquest com a assessor hi fou present.

Fuster decideix abandonar la poesia per múltiples raons: una, per la màxima autoexigència; una altra, perquè s’ha de guanyar el pa. No obstant això, ell veu que hi ha buits en els diferents gèneres literaris: la poesia és coberta amb Estellés, però i l’assaig? I la novel·la o el conte? Fuster tracta d’omplir aquests buits perquè siguem una literatura normal. És a dir, Fuster posa davant d’ell el país; l’anteposa a la seua glòria literària. De fet, hi ha una època en què no tenen relació per la campanya de descrèdit de Las Provincias contra Fuster i el respectiu silenci d’Estellés, que hi treballava. I, fins i tot en aquesta mateixa època, Estellés es presenta a uns Jocs Florals de Lo Rat Penat i Fuster, en el jurat, li dóna el premi. És a dir: Fuster té una objectivitat i equanimitat brutal, és capaç de reconèixer quan un és bo i tractar de promocionar-lo. Òbviament, si això ho haguera fet amb un altre poeta sense la qualitat del de Burjassot, la cosa no s’haguera sostingut. Però quan es diu que Estellés ocupa tot el panorama poètic valencià… bé, cal contextualitzar-ho. És Fuster realment el que en posa les bases, perquè considera que és un poeta molt bo i creu que el País Valencià el necessita. Ara, sense la qualitat d’Estellés, l’operació no hauria estat possible, això ha de quedar clar. Però l’ascendència de Fuster sobre el poeta, i la manera com el fa conèixer, també.

—Fuster actua com a màxima autoritat literària i cultural al País Valencià, doncs.
—Sí, és un personatge inigualable que hem tingut i, per això, cal aprofitar-nos-en al màxim, de tota la seua obra, de totes les iniciatives culturals que va promoure com a bon ‘secretari d’agitprop‘, com el defineix el doctor Vicent Simbor. No és que no tinguem res més, però seria de necis no aprofitar-ne fins l’última engruna. Mira, en l’antologia Un món per a infants, ell hi clava Josep Palàcios o Enric Valor, entre altres. No hi havia prou material per a fer una antologia, però ell els punxa, els anima. Això mateix passa amb la poesia: què hi havia? Carles Salvador o Estellés. Si no, qui? Bernat Artola, Xavier Casp… Ho força molt i agafa el millor de cadascun dels que hi ha en actiu, perquè si no, no ix. I vol fer veure, en l’àmbit dels Països Catalans, que al País Valencià també s’hi fa literatura.

—I, malgrat aquest lideratge, aquest protagonisme cultural, sembla que per a les institucions valencianes no existesca.
—Si no ha estat reconegut per cap institució valenciana, és per desconeixement de la seua obra. Perquè, per exemple, el conte ‘Abans que el sol no creme’ és sobre l’arròs, és a dir, que no té cap contingut polític; ja em diràs quin producte representa més els valencians que l’arròs! No en coneixen l’obra, perquè, si la conegueren, molts tabús i idees preconcebudes s’oblidarien i no els implicaria cap problema difondre-la. El que passa és que es polititzà de tal manera en els anys vuitanta que, fins i tot vint-i-quatre anys després de la seua mort, continua fent mal, continua creant problemes, cosa que no entenc, i més quan la batalla per la normalització lingüística està més que guanyada. De totes maneres, tots els agitprops, que deia Simbor, tots els que agiten consciències, solen estar lluny de les institucions. Més encara: jo crec que li agradaria estar-ne lluny. Fuster és una persona incòmoda que convida sempre a pensar, i això té conseqüències.

—Però amb el canvi valencià podria esperar-se un mínim reconeixement.
—Podria esperar-se, sí, però ja tarda. Ara, no només tarda per part de certes institucions, sinó que tampoc no en trobem reivindicacions als mitjans de comunicació. Ara s’ha creat l’Aula Didàctica de Cultura Contemporània, que ajudarà a recuperar-ne la figura. Perquè, els joves, quin és el coneixement real que tenen de Fuster? No ho sé. Qui és Joan Fuster per a un jove de divuit anys?

—Segurament, el polític.
—Però, el coneixen de veritat? Depèn. Per això et dic que ara és una bona conjuntura política per a reprendre’l. S’han fet coses, però encara se’n poden fer moltes més.

—I ara que dèiem dels joves: penseu que s’ensenya prou poesia a les aules?
—No, i és un error, perquè avui dia la poesia té el seu àmbit i el seu públic, en cerimònies o actes especials, o en les cançons. Fins i tot la publicitat n’és plena, si no de poemes, almenys de llenguatge poètic. En l’ensenyament de la poesia, crec que falla l’enfocament o l’òptica que hi donen, perquè si tu analitzes molts anuncis publicitaris o les lletres dels cantautors, n’hi trobes, de poesia. I a partir de la relació que has establert entre l’alumnat i aquesta realitat, és quan pots dur-los al terreny poètic. Per posar un exemple paradigmàtic: tu pots ensenyar a un xiquet de 16 anys a llegir Ausiàs Marc? Difícilment. Però, i si comences per la cançó de Raimon? Ja és diferent. Tant fa que el procés siga del poeta al cantautor o a la inversa; de fet, hauria de ser de Raimon a Marc. Si ara algun estudiant escolta una de les cançons de Joan Fuster recitable, li agrada, i arriba a Joan Fuster a través d’aquesta via. Seria perfecte!

—Parlàveu adés de l’Aula Didàctica de Cultura Contemporània Joan Fuster. Ens podríeu explicar quins objectius té?
—Bé, ja que hi ha una presència tan potent de l’obra de Fuster en el sistema educatiu valencià, volem que, havent-se inaugurat el Museu Joan Fuster, els estudiants puguen, a més de visitar el Museu, aprofundir la seua obra. Per tant, la gran tríada de l’Espai Joan Fuster seria: el Centre de Documentació, el Museu i l’Aula Didàctica de Cultura Contemporània. Per què? Per poder arribar a tots els estaments de la societat: al més especialitzat, al simple visitant i al que està en procés de formació. L’Aula, doncs, abraça el sector que està en formació, des de primària fins a la universitat. Igualment, a part els tallers didàctics, també hi ha una programació cultural que depèn de l’Aula, com les conferències o les presentacions de llibres relacionats amb Fuster o amb alguna temàtica pròxima al suecà.

—I ens podeu fer cinc cèntims d’algun d’aquests tallers?
—El que prepare ara és sobre el conte infantil esmentat, ‘Abans que el sol no creme’. És un taller en què es fa una seqüència narrativa del conreu de l’arròs. Així, des d’aquest punt de vista, es pot incloure l’activitat en l’assignatura de ciències de la natura, perquè tracta del procés d’aquest producte, però també en la de ciències socials, per veure l’organització dels sectors que hi intervenen (el primari o el terciari), o la de llengua i literatura, perquè és una obra en valencià. Entre les competències, es destaca la comunicativa, perquè han d’ordenar una auca que està desmuntada. Depenent de l’enfocament que li dónes, l’obra de Fuster et serveix per a molts camps. En secundària, el taller és un tomb pel País Valencià a través de les seues reflexions, des d’un punt de vista històric i divulgatiu. Volem desmuntar la falsa imatge única del Fuster autor de Nosaltres, els valencians. N’hi ha més; el que realment fa atractiu per a les noves generacions la figura de Fuster és l’enfocament. Si ens limitem al que és típic, continuarem igual. Una de les missions prioritàries de l’Aula és mostrar als alumnes que l’obra de Fuster és polièdrica i vastíssima.

—I, a més, deixen de ser subjectes passius.
—En ‘Abans que el sol no creme’, ells arranquen, apeguen, escriuen i s’ho emporten a casa. Si ens quedàrem en la simple visita, no estaria malament, però no incidirien sobre ell. Ells ho han observat i n’han estat subjectes passius. Gràcies a l’Aula, quan han vist l’audiovisual i les seccions, fan el taller sobre un aspecte concret. En la visita, com deies, són subjectes passius, però ara s’han de convertir en subjectes actius. Han de treballar, escriure, manipular, interactuar, amb el que han contemplat. Quan ja estiga tota la pàgina web en funcionament, hi haurà una bateria de 10 o 12 tallers i el professor decidirà quin vol treballar. Nosaltres hi haurem penjat el taller amb una guia de trenta segons perquè vegen com es treballa. Però, és clar, ara tot just  arranquem; enguany començarem amb un de primària i un de secundària. I per al setembre, seran dos i dos. No obstant això, alguns també poden caure perquè no funcionen.

—La idea bàsica és, doncs, ‘normalitzar’ Fuster, que no quede com un autor marginat.
—Exacte, i que les noves generacions vegen un Fuster diferent, perquè no l’han conegut. La imatge que ens venien no es correspon a la que després hem vist. Tenim l’exemple de la Saguntina Domus Baebia, l’Aula Didàctica de Cultura Clàssica de Sagunt, que funciona molt bé. I tant de bo isquera una Aula Estellés, una aula de qualsevol altre autor o sobre qualsevol tema. Moltes voltes els aprenentatges que més marquen els escolars no són els que fan dia a dia a l’escola o l’institut, sinó els que fan fora. Per això es diu Aula: continua essent una activitat lectiva, però en un lloc i amb uns continguts diferents.