13.11.2016 - 02:00
Fuckface Von Clownstick és l’autèntic nom de Donald Trump, segons l’humorista Jon Stewart. En honor seu, faig servir aquest nom per a referir-me al president dels Estats Units d’Amèrica. En honor seu i aquest gloriós vídeo que explica la hilarant batalla a Twitter que van tenir tots fa mesos. Fa plorar de riure, que sempre és millor que plorar de tristesa. Perquè ja és ben trist que Fuckface Von Clownstick hagi guanyat les eleccions a la presidència dels Estats Units. Ell als EUA, Putin a Rússia, i Juncker a la Unió Europa. I alegria, que no ha estat res.
La primera pregunta que em faig després de la victòria de Fuckface Von Clownstick és si ens trobem davant unes eleccions més, o és un punt d’inflexió real. Autèntic. Perquè mai com ara havia vist jo uns Estats Units tant febles. Tant i tan febles. La interferència russa durant la campanya entre Hillary i Sanders, amb filtratge de correus ordenats des de Moscou, em va obrir els ulls. L’actitud de Trump, i l’obsessió de Clinton, amb el president Vladimir Putin, també. Jo estava acostumat que fossin els nord-americans que interferissin en les eleccions dels altres, i no al revés. Veure polítics nord-americans patint i obessionats per la interferència estrangera és, per mi, una autèntica novetat. No ho havia vista mai.
Un altre gran interrogant és el Partit Demòcrata. Perdre contra Trump és un punt d’inflexió? Els farà reaccionar? A l’esquerra dels Clinton, quanta força hi ha? Els demòcrates seguiran essent comparsa d’un sistema econòmic que fa trenta anys, i aviat és dit, que no millora la qualitat de vida dels ciutadans, sinó al revés? Hi ha més demòcrates pro Sanders avui que ahir? Hi ha un piulet de l’antropòleg David Graeber savi de Yale, autor del cèlebre llibre The Debt, i ara professor a la London School of Economics, que ho resumeix amb tota la cruesa possible: ‘Dear Liberal Class: ara que ja s’ha acabat, se’m permet dir com arribo a ODIAR, ODIAR, ODIAR els Clinton? Ah, i per cert: que us follin’. Bernie Sanders deia el mateix, exactament el mateix, però sense insults i d’una manera políticament correcte, en aquest article de divendres al New York Times: ‘Quan va acabar la meva campanya presidencial vaig prometre als meus seguidors que la revolució política continuaria. I ara, més que mai, fa falta’. La força a l’esquerra de Clinton. Aquest és l’altre gran dubte.
L’endemà de les eleccions tothom va fer anàlisi dels resultats. Jo em vaig quedar, altre cop, amb Richard Wolff, economista nord-americà, marxista no ortodox, molt escèptic amb la política, i parent de catalans. Fa anys que segueixo les seves classes per internet. I la seva tesi l’han dit altres, però no amb la seva gràcia, ni amb les seves dades: Trump guanya per la mateixa raó que va guanyar Obama: tots dos han representat novetat. Una cosa mai vista. El canvi en majúscules. Un era negre. L’altre, un autèntic pirat. Una cosa mai vista a la Casa Blanca. I vendre canvi, novetat, als Estats Units, és el que fa falta, perquè el somni americà és malson: fa dècades, i aviat és dit, que els salaris de la gent s’estanquen, i els beneficis dels amos es disparen. No hi ha millora. No hi ha somni americà. I per això la gent vol canvis.
Però al final, on és el canvi promès per Barack Obama? La diferència entre rics i pobres, ha disminuït, durant el seu mandat? No. I el racisme? Tampoc. I les deslocalitzacions d’empreses? Tampoc. Ara, el senyor Fuckface Von Clownstick ha aconseguit el mateix. Que el vegin com una cosa nova. S’enfrontarà, però, a la vella classe política com va prometre? O aquí, com en Obama, l’únic canvi és superficial? Fuckface insulta per la TV i la resta no. Ell fa shows, i la resta no. Ell, president dels Estats Units, es baralla per Twitter a la una de la matinada amb humoristes com Joe Stewart, i la resta no. Certament són coses mai vistes. Autèntiques sopreses. I els americans, un cop més, han votat pel canvi.
