21.10.2016 - 02:08
|
Actualització: 21.10.2016 - 10:44
Anit, poc després de la una, la plaça del Born ha tornat a restar neta, quan uns operaris se n’han endut les restes de l’estàtua de Franco que uns joves havien fet caure en terra. El bipartit Barcelona en Comú – PSC ha anunciat minuts després que l’estàtua seria retirada i que no tornaria a ser instal·lada a la via pública. Les imatges del dictador brut de pintades i adhesius caient a terra van ser celebrades per molta gent que no havia entès mai per què el consistori s’havia entossudit en aquesta provocació. Una provocació que, d’ençà que es va anunciar, tots sabíem que no podria sostenir.
[En aquests vídeos podreu veure com tomben l’estàtua i la retiren]
El govern d’Ada Colau pretenia que Franco estigués a la porta del Born fins al gener però no ho ha pogut aguantar. Perquè després de cometre l’error polític d’instal·lar l’estàtua, que segurament marcarà la legislatura, no en podia cometre un altre de pitjor encara: protegir adequadament el dictador. La imatge de l’Ajuntament de Barcelona en Comú i el PSC defensant Franco contra la indignació ciutadana era simplement impossible d’assumir. I si no podien protegir l’estàtua el final simplement era cantat. Podia passar una nit o una altra, però tots sabíem que passaria.
Tota l’operació ha estat un monumental despropòsit de cap a cap, un nyap que posa en relleu algunes de les grans febleses del govern municipal de Barcelona. La seua escassa capacitat de pacte, manifestada despús-ahir també de manera encara més greu en el PAM. El despotisme il·lustrat d’alguns dels seus membres, capaços d’enfrontar-se a la lògica, al sentit comú i a la ciutadania, només perquè estan convençuts que les seues idees són superiors. La improvisació manifesta. La mania d’intentar governar a cop de titular i d’efectes –com quan es va anunciar pomposament el tancament d’un CIE que continua obert i més ple cada dia. I l’obsessió malaltissa d’un sector, potser reduït però molt influent, contra tot allò que siguen símbols del nacionalisme català.
L’única raó de posar Franco a la porta del Born era provocar els nacionalistes i castigar, embrutant-lo, això que algunes de les veus més prepotents dels comuns no dubten a qualificar de ‘Valle de los Caídos del nacionalisme català’. Ens van dir que havíem d’esperar a veure l’exposició per a entendre el muntatge. Però, una volta vista, hom s’adona que és tan poca cosa, és tan prima, que encara s’entén menys la presència de les estàtues a la porta. I, sincerament, fa tota la impressió que les estàtues són l’argument i que l’exposició només és una pobra excusa per a poder-les instal·lar. Però no van voler escoltar res ni ningú, no van voler entendre la diferència entre exposar una estàtua com aquesta dins un museu i a la via pública, no van voler apreciar el dolor que significava per a alguna gent veure allò posat allà i ni tan sols van acceptar els consells moderats dels qui els deien que tot això acabaria malament i que era una mala inversió. El resultat, només quatre dies després, és ben vistent i parla tot sol.
Tanmateix, no cal fer-se il·lusions ni magnificar això que ha passat. Perquè Franco es va morir al llit i el franquisme perviu maquillat en la restauració borbònica. En aquest sentit, això d’anit no ha estat gran cosa més sinó un exorcisme, un happening molt poderós, que es farà difícil d’oblidar però que ens deixa una alegria agredolça. Perquè la trista imatge del dia de la inauguració, amb antifranquistes d’una banda i una altra barallant-se, fa mal. Com fa mal la incoherència d’alguns que volen que Franco desaparega del Born però no el retiren de Tortosa. I com fa mal, molt de mal, veure de quina manera l’odi encegador que destil·len els artífexs materials de la maniobra els fa perdre el món de vista.
Ara, dit tot això, hi estic d’acord: quin goig de reacció. Quina Barcelona més digna.
(Aquest editorial ha estat escrit de matinada i substitueix el que s’havia previst de publicar, amb el títol de ‘De debò que faran president Rajoy?‘)
