24.06.2017 - 22:00
Francisco Marco va destruir vint mil expedients de l’agència de detectius que dirigia, Método 3, quan veia a venir que el detindrien acusat de revelació de secrets arran de l’escàndol de l’enregistrament de la Camarga. Però diu que ho té tot al cap. O sigui, que és un home amb molta informació, i afirma que l’han intentat ‘matar civilment’. I què sap? Per exemple, que hi ha dos mossos d’esquadra en actiu que, durant aquests últims cinc anys, han passat informació sobre polítics catalans i comandaments dels mossos a la brigada de la policia espanyola que ha dut a terme l’operació Catalunya. Ara que ha comparegut a la comissió d’investigació al parlament i que acaba de publicar el llibre Operación Cataluña. La verdad oculta (Ediciones Urano) torna a ser el detectiu de moda.
—Creieu que algú més escolta aquesta conversa?
—Jo no parlo mai per telèfon. Només ho faig amb la meva família o amb periodistes. I, amb això, ja et responc.
—Amb periodistes també?
—Sí, perquè si sé que s’ha de publicar, cap problema. No parlo mai per telèfon amb clients ni de qüestions sobre la feina.
—I el periodista que us truca també hauria de vigilar què diu per telèfon?
—Us heu de protegir, perquè en aquest moment ser català i tenir un determinat tipus de pensament és un perill.
—Carme Forcadell ens deia que, si a ella l’havien seguida, a tothom li podria passar.
—Sí, a tothom. És així. L’estat en què hem viscut aquests últims anys és així. Tenien trenta persones en un hotel dedicades exclusivament a investigar catalans. I només pel fet de defensar idees polítiques diferents de les seves.
—I sense control judicial i de manera prospectiva.
—Absolutament. I si trobaven alguna cosa, la judicialitzaven mitjançant la UDEF.
—Si hi ha tants indicis que s’han fet coses il·legals, per què no ha passat res?
—És bastant absurd que ningú no hagi fet res. Hi hauria d’haver una investigació oberta a la fiscalia. Cada vegada que s’ha intentat judicialitzar-ho, hi ha hagut una mica de por. No oblidem que un jutge com Josep M. Pijoan, el jutge del cas Palau, simplement pel fet de no voler admetre el primer informe apòcrif de la UDEF, va acabar llegint en un diari que si tenia vincles amb una fundació, que si tenia vincles amb la Generalitat… No han escatimat res. I no oblidem que uns jutges van signar un manifest a favor del dret de decidir i van acabar veient les seves fotografies de DNI publicades en un diari. Si penses diferent d’ells, proven d’aniquilar-te. Amb mi ho han intentat.
—I això que no penseu diferent.
—No, exacte. Però ells em vinculen amb CDC. A la comissió d’investigació del parlament, encara em demanaven si tenia vincles amb CDC. És que fins i tot sembla que no pugui tenir amics. Em preguntaven si era amic de [la periodista de Público] Patricia López. És que no pot ser amiga meva? No puc tenir amics convergents? He estat votant del PP tota la vida, però els meus amics eren de CiU i no del PP. Hi ha alguna cosa que se’ls ha quedat de fa quaranta anys i així estem.
—Hi ha una connexió directa entre la policia franquista i aquesta policia de l’operació Catalunya?
—És obvi que aquesta policia és filla d’un règim anterior. Però a mi em preocupen els polítics, que són qui votem. El problema no és la policia, perquè com a cos va fer una transició molt bona; el problema és que una determinada gent que arribava a les quotes de poder sembla que es va quedar ancorada en el passat, perquè volen un pensament únic.
—Vau tractar mai directament amb Alícia Sánchez-Camacho?
—No, mai no la vaig conèixer personalment.
—Us va decebre, com a votant del PP?
—No. No em pot decebre ningú que viu de la mentida. Odio la mentida.
—Però va ser clienta vostra.
—No, mai.
—Qui va encarregar, doncs, l’enregistrament de la Camarga amb Victoria Álvarez?
—Va venir una persona vinculada a Alícia Sánchez-Camacho i va demanar una gravadora per a ella. Va ser clienta indirecta.
—Qui va filtrar aquell enregistrament? Per què ho va fer?
—L’àudio va arribar amb una trucada anònima a la policia, i aquella trucada és la que permet que Sánchez-Camacho ratifiqui a la policia que la veu que hi surt és la seva i que hi hagi una interlocutòria judicial amb ordre d’escorcoll. És obvi que jo no hauria lliurat mai aquell àudio. O sigui que, si hem de fer cas del que diu el diari Público, això només pot haver sortit de l’entorn d’Alícia Sánchez-Camacho, o bé de l’entorn que després s’hi ha agrupat… És que hi ha dues persones que són encausades per revelació de secrets per haver filtrat informació, que són dos ex-treballadors meus. I només em puc agafar a això, perquè tinc un procediment judicial obert.
—Parleu d’Antonio Tamarit i Julián Peribáñez.
—Exacte. El cas és que, de sobte, amb una trucada fantasmagòrica, va aparèixer aquell enregistrament, que permet que es desencadeni l’entrada a l’escorcoll de Método 3. Sembla d’un film de Berlanga. I l’ex-parella de Peribáñez parla de les cintes [de l’enregistrament del dinar de la Camarga], diu que les tenia per allà.
—I l’àudio que vam escoltar del dinar a la Camarga era complet?
—Jo crec que sí. No l’he escoltat, però la gent que treballava amb mi em va comentar que l’enregistrament era íntegre. Només se n’havia tallat el començament i el final, que sí que apareix després, judicialment, i demostra que Alícia Sánchez-Camacho sabia que aquell dinar s’enregistrava.
—Expliqueu que heu estat perseguit i amenaçat. Heu tingut por?
—No he tingut por física. No crec que hagin volgut atemptat mai contra la meva vida. Però encara tinc por de ser detingut per no res. Quan denuncio al jutge De la Mata a l’Audiència espanyola tota aquesta gent, dic que espero no haver de patir cap actuació de tipus inquisitorial, novament. A mi em van intentar matar civilment, perquè van fer servir tots els mitjans que tenien al seu abast per a destrossar-me. I per això avui encara tinc por.
—Heu tingut a les vostres mans informació sensible de molta gent. Vau tenir com a clients diversos partits polítics.
—Sí, però per qüestions de seguretat; protecció d’informació, saber si hi havia micròfons.
—Vau haver de destruir una gran quantitat d’informació i d’arxius de clients quan van saber que us detindrien.
—Sí, gràcies a Déu.
—Quin volum d’informació?
—Vint mil expedients.
—Què hauria pogut passar si no els haguéssiu destruït?
—Que s’hauria revelat informació d’investigats que no calia que veiessin com s’exposava una part de la seva vida. Vaig voler protegir la informació dels meus clients. I és això que retrec als meus dos ex-treballadors, que no ho fessin. Ara, que jo hagi destruït els servidors informàtics i que hagi passat per la trituradora de paper els expedients no vol dir pas que jo no continuï sabent un determinat tipus d’informació.
—Fins a quin punt van col·laborar amb l’operació Catalunya els dos ex-treballadors que teníeu?
—Ells mateixos han reconegut davant un jutge que van investigar Josep Pujol i Francisco Marco. I hi ha un informe de Villarejo que diu que aquests detectius van fer seguiments de polítics i alts comandaments dels mossos d’esquadra. Aquesta policia ha estat tan boja que ha posat en mans d’aquest parell de personatges informació sobre els mossos d’esquadra. Hem arribat a aquest punt de bogeria.
—A aquests dos els tenien a sou, oi?
—Sí, ells van dir que els pagaven mensualment, entre sis-cents i set-cents euros, i ells fan anar la xifra d’entre sis mil i set mil euros.
—I això, quan treballàveu junts?
—No. Quan Peribáñez és detingut comença a contactar amb els policies. [Marcelino] Martín Blas els cita a Madrid i aleshores comença la seva relació.
—Com podem saber que vós no heu treballat també per l’operació Catalunya?
—És força obvi que no. No s’haurien atrevit mai a detenir-me. I jo vaig ser qui va revelar el nom de Villarejo i vaig dir que ell era qui havia portat De la Rosa a declarar, quin era el seu àlies (Manuel Villar) i que ell mateix havia portat Victoria Álvarez. Crec que hi ha un enregistrament de Javier de la Rosa dient que jo els vaig destrossar l’inici de l’operació Catalunya. Jo no he treballat mai per a ells. I a més, crec que, si un detectiu treballa per a la policia, al final els secrets dels seus clients no estan segurs. Quan treballes en el món privat, ho fas amb totes les conseqüències.
—Per què Villarejo deia que us ‘volia fotre un parell d’hòsties‘?
—Perquè havia descobert el seu àlies en un llibre. Antonio Jiménez Raso, que és el seu home a Barcelona, ho diu clarament: que no podia ser que jo hagués revelat la seva identitat.
—Heu tingut tracte personal amb el comissari Villarejo?
—El vaig conèixer una vegada fa uns deu anys. I mai no l’he tornat a veure.
—Com era de tracte?
—El vaig veure un home molt de la brometa… El vaig tractar poc.
—Fins a quin punt ha arribat a tenir poder, Villarejo?
—El PP intenta de totes les maneres que no declari al congrés. És una persona clau en els secrets de l’estat espanyol. Sap de primera mà coses que podrien afectar la seguretat de l’estat.
—No únicament el PP vol evitar que comparegui al congrés. També hi ha votat en contra el PSOE. Què té por que expliqui?
—Fa vint anys que Villarejo és el cap dels serveis d’intel·ligència de la policia espanyola. I també ha governat el PSOE aquests últims vint anys…
—I l’operació Catalunya s’ha fet amb la connivència del PSOE?
—No ho crec. Crec que, al final, són uns quants policies dirigits per Eugenio Pino que han intentat ser més llestos que el cap i que han aplicat tècniques de cop d’estat tou en comptes de tècniques d’investigació normals i corrents.
—Això no ve de més amunt d’Eugenio Pino? Hi ha una direcció política, Fernández Díaz n’estava al cas.
—Fernández Díaz queda en evidència en els enregistraments que es fan públics. Que hi hagués ordres directes, jo no ho puc dir, perquè ningú no m’ho ha dit.
—També hi ha implicat Jorge Moragas, cap de gabinet de Rajoy…
—Moragas és la persona que posa en contacte Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez, i és la persona que va enviant missatges a Victoria Álvarez perquè vagi a declarar a la policia i li diu que li farà un monument i que, si fa una entrevista, salvarà Espanya.
—I no és un personatge menor. Fins a quin punt és una cosa de quatre descontrolats o hi ha empastifada fins i tot la Moncloa?
—Al final, tendeixo a pensar que si publiques una cosa demà, el teu director n’és l’últim responsable. Jo era responsable de Método 3 quan va haver-hi l’enregistrament de la Camarga i Fernández Díaz era el ministre de l’Interior. Si era per desconeixement, malament; i si és per coneixement, malament perquè alenaven investigacions prospectives.
—Què hi pintava el petit Nicolás, aquí?
—El petit Nicolás és un murri que intenta treure un profit personal d’una situació. La seva figura és indicativa de tot aquest sainet de Mortadel·lo i Filemó. Perquè se’ls cola un noiet de vint anys que va fent promeses i que l’acaben detenint. Tot ho fa en benefici propi. Avui ningú no es pot creure que treballés per a la vice-presidència ni per a ningú; treballava per a ell mateix.
—És curiós que, malgrat que no treballava per a ningú, aconseguís d’entrar als llocs i sortir a les fotos.
—Sí, perquè és un ‘pícaro espanyol’. D’aquests, n’hi ha pocs, però quan surten, se’ls veu. És un murri, molt llest, que volia només benefici propi.
—I de retruc, acaba desencadenant una guerra de comissaris a la policia.
—Gràcies al petit Nicolás, hem tingut constància de moltes coses que han passat a l’operació Catalunya. I com que hi ha hagut aquesta guerra de comissaris, sabrem més coses.
—Què més es pot arribar a saber?
—Jo crec que sabrem moltes més coses.
—Més gent investigada?
—Sí. N’estic segur. Sobretot dels qui han investigat però no n’han tret res.
—També van investigar gent de la directiva del Barça, oi?
—Sí. Van intentar influir en les eleccions del Barça. I em sembla una vergonya. Al Jan Laporta, l’hem d’investigar perquè té un pensament independentista. Però què és, això?
—Dieu que hi ha dos mossos d’esquadra implicats en l’operació Catalunya.
—Com que aquest grup de policies investigava alts comandaments dels mossos, aquests agents van donar informació dels seus comandaments.
—Des de quan?
—Des del 2012, i en endavant. El primer informe de Villarejo és del setembre del 2012. Es van reunir amb Villarejo, van anar aplegant informació, i el 2015, el grup de Martín Blas va fer la investigació del cas Macedònia. Martín Blas diu a l’Audiència espanyola que els meus dos ex-treballadors, una vegada ja no col·laboraven amb ells, li van trucar perquè hi havia no sé què sobre els mossos d’esquadra. Els mossos d’esquadra han estat una obsessió per aquest grup policíac.
—Aquests dos mossos encara estan en actiu?
—Sí, sí.
—En sabeu el nom, oi?
—Sí, de tots dos.
—I el poseu en coneixement d’algú?
—No, encara no ho he fet.
—I no sentiu que teniu l’obligació de fer-ho?
—Jo ja he dit al parlament públicament que sé el nom dels dos mossos. El dia que em citin oficialment donaré la informació que jo tinc.
—Tota la informació que podeu donar és que estan vinculats a un sindicat de mossos.
—No he dit un sindicat, sinó que són sindicalistes. I ho va dir Villarejo: sindicalistes de baix nivell.
—Teniu constància que hi pugui haver més agents de mossos d’esquadra al servei d’aquest grup?
—No. I hi ha un informe de Villarejo que diu que els detectius de Barcelona que treballaven per a l’operació Catalunya van tenir coneixement del nom d’aquests sindicalistes i que això va posar en risc l’operatiu.
—Aquests dos agents…
—Un d’ells ha demanat el trasllat a la policia espanyola.
—Havien estat abans agents de la policia espanyola?
—És que jo ja no puc dir-ne més coses! Perquè no vull jugar amb vides alienes, perquè no m’agrada que juguin amb la meva. I amb la meva hi han jugat, i intento ser tan caut com pugui.
—El dia 1 d’octubre anireu a votar?
—No.
—Per què?
—Perquè crec en una Espanya unida i que tots tenim dret de pensar el que vulguem, i que cadascú decideixi el que vulgui. Jo no accepto que m’imposin pensaments i no n’imposaré mai.
—També podríeu anar a votar no.
—No aniré a votar i possiblement seré fora de Barcelona. És el que faig habitualment en coses d’aquestes.
—Quin consell donaríeu als organitzadors del referèndum sobre qui els pugui seguir o escoltar?
—Jo ja vaig dir que, des de l’arribada del ministre Zoido, tot això s’ha eliminat. Però sempre recomano prudència. Per exemple, si la gent que va sortir a la Via Catalana llegeix el llibre, s’adonarà què es feia als despatxos de Madrid mentre als carrers de Barcelona ells es manifestaven per unes idees. I s’adonaran de la força que van tenir els actes que van fer. Si tota la gent que va sortir al carrer sap què s’ha arribat a fer, no tinc cap dubte que tornarien a sortir una altra vegada.
