Fins que la merda ens ofegui

‘Per què he de separar els residus, si després tot ho aboquen al mateix lloc?’ No sé on deu haver passat. En alguna banda, segurament, de manera aïllada. Però el cas és que, com si fos una llegenda urbana, aquest mantra mandrós sobre el reciclatge s’ha propagat no sabem com pel boca-orella i ha anat travessant les comarques catalanes talment les fotocòpies del Son Goku. I ja ho tenim, l’excusa perfecta per a encabir tota la merda de casa en un sol cubell d’escombraries. Si, total, després ho barregen; a mi que no m’ensarronin.

Ara la Generalitat ha començat una nova campanya, més agressiva que aquella –amb polèmica inclosa– de l’envàs on vas i que apel·la a la consciència i als sentiments, fent una mica de xantatge emocional. Si esperes que siguin els teus fills qui reciclin, ja serà tard, les deixalles ens hauran colgat. A mi, si té impacte i funciona i aconsegueix que el percentatge de recollida selectiva augmenti del minso 40%, ja em sembla bé, perquè és evident que hi ha camí per a recórrer en la separació i el reciclatge. Ara, on encara n’hi ha més és en l’estratègia del residu zero. A veure de què ens voldrà parlar ara la columnista hippy aquesta.

Residu zero, economia circular, filosofia del bressol al bressol. És cap on empenyen els lobbies ecologistes i cap on la UE diu que vol anar, tot i que, ara per ara, hi ha més discurs que no pas mesures reals. Pensar no només en la vida útil d’un producte en concret, sinó en tota la vida inútil que ve al darrere, que pot allargar-se centenars d’anys, durant els quals fa un impacte terrible en el medi. Sabeu allò que ens deien de petits, que la millor manera d’endreçar l’habitació era no desendreçar-la? Doncs igual, però amb els residus. El millor és que no arribin a existir, de manera que no calgui reutilitzar-los ni reciclar-los. I passem de les tres erres a les cinc erres: reduir allò que consumim; refusar el que no ens calgui; reutilitzar el que puguem; reparar allò que s’espatlli abans de llençar-ho; i, finalment, reciclar convenientment allò que no puguem reutilitzar.

Que si t’ho pares a pensar, és més o menys el que fèiem a casa quan ens deien que tanquéssim l’aixeta mentre ens rentàvem les dents o ens ensabonàvem els cabells; només es tracta de fer una miqueta més. Ens pensàvem que no sabríem rentar els plats amb l’aixeta tancada fins que ens hi vam acostumar. Ens pensàvem que no aconseguiríem separar el paper i el vidre i avui ens sembla un sacrilegi llençar una ampolla de vi al rebuig. Ens pensàvem que hauríem de pagar cinc cèntims per una bossa del súper i a hores d’ara molts ja s’han avesat a dur-ne sempre una a sobre. Doncs si fa no fa igual. Per què hem de fer servir paper d’alumini per a l’entrepà de mig matí si podem embolicar-lo amb una funda (bock’n’roll, que en diuen) personalitzada? Per què no podem deixar de comprar ampolles d’aigua de plàstic d’un sol ús i en tenim una d’acer inoxidable que puguem reomplir indefinidament? Potser ens podem tornar a acostumar als mocadors de roba, dels de mocar-se, vull dir; què? I potser no ens cal fer servir un producte de neteja diferent per a cada racó de la casa i amb un de genèric (ves que amb el vinagre no en tinguem prou) ja fem. Més: la copa menstrual és el millor invent del segle, no sé si ja ho havia dit, i no solament ens estalvia diners, sinó que no embruta gens. S’acabarien les compreses i els tampons surant a la platja. I de la bossa de pa, què se n’ha fet? Cal que al forn ens posin cada vegada el rodó de mig en una bossa de plàstic? I potser en comptes de demanar cada matí un cafè en got de cartó i tapa de plàstic pel camí cap a la feina, podem dur la nostra tassa i fer servir sempre la mateixa. També podríem fer servir més sovint gots reutilitzables. Tot i que ja pots anar fent i predicant, que quan arribes a un festival de música subvencionat i veus que no en tenen ni un perquè els surt més a compte servir-se de gots de plàstic d’un sol ús, et quedes amb cara d’estúpida perduda.

La família de Bea Johnson ha aconseguit que tots els residus generats durant un any càpiguen en un pot de vidre. En parla a Residu zero a casa. Guia domèstica per a simplificar la nostra vida (Pol·len Edicions, que l’any passat ja va publicar Residu Zero. Com reactivar l’economia sense carregar-se el planeta, de Joan Marc Simon). Hi explica unes quantes coses interessants que poden anar bé per a aprendre a no gastar tant –cosa que també vol dir estalviar força calerons– i consumir menys i millor. No sé si cal anar tan enllà com ella, que ara d’això n’ha fet un negoci. No sé si cal que ens posem tots a fer compostatge al nostre pis de seixanta metres quadrats i a elaborar els nostres sabons ecològics i tints naturals. La vida ja és prou dura i ja anem prou de cul. Però que assumim la nostra part de responsabilitat com a consumidors i habitants del planeta, em sembla el mínim. I ara per ara és força clar que, per molt que la tecnologia avanci, encara no sabem fer desaparèixer els residus sense perjudicar l’entorn i l’aire que respirem. I ja em sap greu si sona gaire hippy tot això que dic, però és que ho veig clar com la llum del dia. Que cadascú de nosaltres sigui conscient de què consumeix i com. En la mesura de les seves possibilitats, ni més ni menys, sense atabalar-se. Que recordi aquella mare que etzibava: ‘No obris la nevera si no n’has d’agafar res, que gasta’ i que sargia un mitjó foradat abans de donar-lo per perdut. Que pensi cinc minuts abans de comprar si realment necessita allò, quin ús en farà i durant quant de temps. Que digui no quan li ofereixin una bossa de plàstic que farà servir cinc minuts i trigarà dècades a desintegrar-se. I ara que en dos dies ens plantarem a Nadal, podem anar pensant a donar segones i terceres vides a les joguines, per exemple.

També podríem parlar de la petjada de carboni de cadascun de nosaltres, i de com xiulem i ens acluquem d’ulls quan agafem un vol barat per passar el cap de setmana a Berlín, i el mes vinent a Roma. Podríem parlar de l’obsolescència programada que escurça la vida de tots els productes. O de l’obsolescència tecnològica dels mòbils, dissenyats perquè siguin antiquats de seguida. O de l’obsolescència percebuda, que ens fa renovar l’armari cada canvi de temporada. I si una altra vegada traiem el cap a les botigues de roba de segona mà? O bé, heu pensat mai de muntar una festa d’intercanvi de roba? Proveu-ho, que és divertit. Però poseu-hi gots reutilitzables, eh? O, si són de plàstic, almenys escriviu-hi el nom amb un retolador per no haver d’agafar un got nou cada vegada, que us ho han de dir tot.

I, feta tota aquesta exposició, així ho veu servidora: cadascú de nosaltres podem (i penso que hem de) fer tots aquests petits canvis que el capità Enciam ens deia que eren poderosos, però qui és poderós de veritat és qui mou les indústries i elabora els productes. Senyors de les botigues i els supermercats: cal que tot ens ho emboliqueu, porexpaneu i replastifiqueu? I a les fruiteries potser podrien trobar un altre sistema que no fos el de guants i bosses d’un sol ús: us hi poseu? Ah, i senyors del correu comercial, la vostra propaganda acaba a la brossa sense obrir, potser que deixeu d’enviar-nos-en. Que comencin a reduir-los ells, els residus. Que els consumidors no som superherois ni ho hem de ser. Que si nosaltres tenim la nostra parcel·la de responsabilitat, la dels productors i empreses és ampliada. I aquí és on entrarien les directives europees, els incentius, les taxes i la política a gran escala. Perquè mentre a les empreses els surti més a compte destruir el planeta que no tenir-ne cura, aquí els mortals ja podem anar deixant el sou en bolquers biodegradables fins que la merda ens ofegui.

Bel Zaballa, periodista