Finalment, Petrarca en català

Miquel Desclot diu que la traducció literària és un gènere, que el traductor és un escriptor que té la humilitat de servir-ne un altre i l’orgull de saber que fa una cosa nova. Desclot és un savi, un pou de ciència lingüística i literària. I és des d’aquesta saviesa i des d’aquest principi de l’ofici de traductor que afronta projectes substancials per a la literatura i la cultura catalanes. Perquè, què és si no la traducció del Cançoner de Petrarca (1304-1374), que implica traduir vuit mil versos d’aquest autor medieval, erudit, que va influir tant els escriptors? Certament, la literatura ja no va tornar a ser igual després d’ell, sobretot en l’àmbit de la poesia lírica i amorosa, i marcà figures com Shakespeare i Leopardi, per citar-ne dues de grandioses. Per dir-ho en paraules de Desclot: ‘El Cançoner va ser tan influent que traduir-lo al català és una fita realment històrica.’

Miquel Desclot ha tardat més de dues dècades a traduir el Cançoner de Petrarca, que ara es presenta. Potser si hi hagués unes institucions més fortes i compromeses o uns mecenes també amb fortes conviccions culturals, el volum no hauria tardat tant a veure la llum. Però dues petites ajudes de la Institució de les Lletres Catalanes només són propina per a sustentar un projecte com aquest, que ha estat possible gràcies a la passió i la perseverança d’aquest escriptor i traductor d’altura, que no ha prioritzat els diners. Ell no se’n queixa, ell fa. Però aquesta manera d’avançar culturalment evidencia, per força, la fragilitat del nostre sistema cultural.

El Cançoner de Petrarca consta de 366 ‘fragments’ que sumen 7.785 versos.  Inclou 317 sonets, 29 cançons, 9 sextines, 7 balades i 4 madrigals, distribuïts de manera impredictible de cap a cap del llibre. Segons que explica Desclot en la presentació, ‘aquesta va ser una obra en desenvolupament constant, sempre susceptible de ser recopilada, retocada, reorganitzada, corregida o fins refeta, durant una bona quarantena d’anys.’ I continua: ‘Petrarca devia començar a escriure poesia en ‘vulgar’ de molt jove. […] Les seves poesies d’amor arrenquen de l’enamorament de Laura, l’any 1327. Tenint en compte que les últimes intervencions en el manuscrit definitiu es documenten durant els darrers mesos de vida de l’autor, l’any 1374, resulta evident que tenim davant l’obra que més temps el va ocupar i la que al capdavall més li va importar…’ Aquesta edició de Miquel Desclot que ara es presenta és íntegra i bilingüe.

Però ara deixem que l’erudit, apassionat i didàctic Miquel Desclot ens parli de l’aventura de traduir el Cançoner de Petrarca. És un plaer i fem silenci:

‘L’aventura va començar d’una manera poc intencionada: em van encarregar una conferència sobre madrigalistes italians del segle XVI. Havien estat molt influïts per Petrarca, fins al punt que entre un compositor i un altre havien musicat els vuit mil versos del Cançoner. Per a la conferència, vaig decidir traduir jo mateix alguns poemes del Cançoner que no havia traduït Osvald Cardona (ell n’havia traduït una part, només). Comentant-ho amb els amics, em van començar a animar a traduir tot el cançoner. Vaig anar a veure el gran poeta Àngel Crespo, que havia traduït la Divina Comèdia de Dante i també el Cançoner de Petrarca al castellà i em va animar molt a traduir el Cançoner. I va apel·lar a l’herència d’Ausiàs Marc, una cosa tan salvatge… I m’hi vaig posar.’

‘Però volia parlar-vos del perquè no s’havia traduït fins ara el Cançoner de Petrarca al català: fou l’edició del Cançoner pagada pel cardenal humanista Pietro Bembo el 1501, que va fer furor i va estendre el petrarquisme per tot Itàlia i tot Europa. Tanmateix, a Catalunya el petrarquisme va arribar en un moment de decadència política. De fet, el petrarquisme a Catalunya va arribar amb Joan Boscà, que en féu una traducció en castellà. A nosaltres ens va passar de llarg al segle XVI. I el poc petrarquisme que va arribar va venir de fora, a través de Pere Serafí, pintor i escriptor d’origen grec format i influenciat per la cultura italiana. Pere Serafí va arribar a Catalunya i es va posar a escriure poesia petrarquista en un català prou bo. Però la petja d’Ausiàs Marc (1400-1459) era tan forta aquí que no va deixar penetrar el petrarquisme.’

‘Per altra banda, en l’època noucentista, no sé explicar-me per què, no es va fer la traducció de Petrarca. Es va traduir La Divina Comèdia, primer per Verdaguer i Callís (que va traduir l’Infern i el Purgatori, però es va morir l’any 1922 abans de poder traduir el Paradís), i després va venir la gran obra de Sagarra. Jo diria que si es va traduir La Divina Comèdia i no el Cançoner va ser perquè Dante és un poeta èpic, que escriu la carnalitat de la vida humana. En canvi, Petrarca és un poeta líric i se situa a l’interior del poeta.’

‘Amb tot, al Cançoner hi ha un relat subjacent, constant, que ressegueix tota l’obra poètica, perquè amb el Cançoner Petrarca va tenir la dèria de crear una gran obra. Primer ho va intentar en llatí, però ho va abandonar. I com que li va quedar la recança, hi va tornar des de la poesia lírica en italià, la llengua ‘vulgar’. De fet, el títol original del Cançoner era en llatí i molt poc atractiu: Rerum vulgarium fragmenta. Després li van donar un nou títol senzill, derivat dels cançoners medievals que recollien les cançons trobadoresques esparses, però que a partir del segle petrarquista passava a significar llibre de poesia lírica construït com a unitat.’

‘Perquè Petrarca va construir aquest volum amb la voluntat que fos un sol organisme. I aquest tot l’aconsegueix amb el relat subjacent que és la història d’un enamorament fracassat. Un amor impossible cap a Laura, que era filla d’aristòcrata i que ja era casada. La peripècia poètica es presenta dividida en dues parts clarament diferenciades. La primera recull la història d’amor pròpiament dita, amb tots els múltiples delits i angúnies. Mentre que a la segona part Petrarca es mira la follia de joventut amb una certa recança, com un amor que no ha arribat enlloc. I és en certa manera una història de penediment. És la història d’amor recordada des d’una posició estoica. I és la voluntat de retornar al camí de la saviesa, que és el que no havia d’haver abandonat mai.’

Miquel Desclot va parlar del mite de Dafne, que ressegueix tot el Cançoner. Dafne, la nimfa que és convertida en arbre, un llorer, i que Apol·lo estimarà per sempre, des de l’impossible. Aleshores Desclot va llegir el sonet número 34, un dels que més li agraden del Cançoner. I això li va donar peu a comentar: ‘La poesia de Petrarca potser no és una poesia per a llegir en veu alta avui, perquè no és fàcil de llegir, però ell sí que la pensava per a ser escoltada.’

Miquel Desclot va iniciar la traducció l’any 1994 i amb un parell d’ajuts de la Institució de les Lletres Catalanes va traduir més de tres-cents versos. Però després va deixar aturat el projecte per manca de finançament. Amb tot, la seva passió per Petrarca i el Cançoner no deixaven d’acompanyar-lo i l’última part la va traduir intensament, set dies de set, una dedicació exclusiva sense retribució econòmica de cap mena. Només per la voluntat i la necessitat d’acabar-lo.

Explica Desclot de Petrarca: ‘ És un personatge fascinant. En sabem moltes coses. Té dues biografies escrites sobre ell. I sabeu per què en sabem tantes coses? Perquè més enllà de la seva necessitat de solitud, tenia la passió de l’amistat. Tenia amics escampats arreu del món. I s’escrivia amb tots. I les seves cartes són construïdes com una obra també. També té un llibre, Secretum meum, on s’analitza d’una manera despietada. Aquesta obra està al darrere de Lo somni de Bernat Metge. Per a mi, el gran llegat de Petrarca és el Cançoner, el Secretum meum i l’epistolari.’

‘Hi he posat el mínim de notes possible. No vull que només sigui un llibre per al món acadèmic, sinó per als lectors, per a la bona gent, que deia Espriu. Són notes que ajuden a la lectura sense passar la ratlla de l’erudició. I faig parlar a Petrarca un català d’ara, però un català culte. Perquè el seu italià era molt depurat i reduït de lèxic. I manllevava solucions del llatí. De la mateixa manera, així he intentat traslladar-lo al català, un català d’ara, culte, que beu d’una tradició i d’una història. De fet, és un homenatge a la llengua dels meus pares, sobretot el català de la meva mare, que era de Barcelona i tenia un català molt bonic. El meu català literari deriva del català de la meva mare.’