16.10.2016 - 12:59
BARCELONA, 16 (EUROPA PRESS)
La periodista Fàtima Llambrich aborda en el llibre ‘Sense Cadàver’ (Ara Llibres) el cas judicial de Ramón Laso, condemnat a 30 anys de presó per matar en 2009 a la seva parella i el seu cunyat a Tarragona sense que apareguessin els seus cadàvers, ni restes biològics, sense testimonis ni confessió, i recull la investigació dels Mossos d’Esquadra que el va portar a la presó.
El llibre de Llambrich, que surt a la venda en les llibreries aquest dilluns, es basa en una cinquantena d’entrevistes a la presó amb Laso, que ja ha estat condemnat per matar en 1988 a la seva dona i el seu fill de sis anys, en les que ha anat bussejant en la psicologia i la quotidianitat d’un home amb “trets psicopàtics” que matava a les persones que es es ficaven en les seves aventures amoroses.
En una entrevista d’Europa Press, la periodista de TV3, també llicenciada en Criminologia, Màster en Seguretat i Prevenció i postgraduada en tècniques de Perfilació Criminal, ha explicat que el llibre no busca definir a Ramón Laso, sinó aportar al lector tots els elements rellevants perquè ho conegui pel seu compte, i que ell és “el fil conductor” d’una història que vol abordar com són el sistema judicial i la investigació criminal.
“Quin és el Ramón que jo vull que vegis? El Ramón que s’aproximi el màxim possible al qual tu t’haguessis trobat si hagués estat el teu veí, no el que t’haguessis trobat amb el cartellet de presoner”, derivat d’un cas tan mediatitzat.
En 2009, Ramón Laso va matar a la seva parella Julia Lamas i al seu cunyat Maurici Font perquè mantenia relacions amb la seva cunyada Mercedes Lamas, per tenir via lliure per continuar amb aquesta relació, i va fingir haver-los vist fugir junts, tot i que mai es van trobar els cadàvers pesi una minuciosa investigació.
Tu creus que algun dia apareixeran els cossos? “No, no”, assevera Fàtima Llambrich, que per a ella és una victòria de la Unitat de Mossos el fet d’haver aconseguit que se’l condemni i per a les famílies en situacions similars –“Aquí s’obre camí”–, però quelcom que pesa molt per a la família de Lames i Font.
Llambrich desgrana en el seu llibre la complexitat de les indagacions que ha fet la Unitat Central de Persones Desaparegudes dels Mossos, que va aconseguir convèncer al Jurat que va jutjar a Laso en 2014 que, malgrat que no havia cadàver, els crims van existir.
Per a això, es van basar en l’anomenada prova indiciària, aconseguint provar que Julia Lamas i Maurici Font eren morts i que l’autor material era Laso: la clau, el telèfon des del que Laso va trucar al ‘Diari de Tarragona’ fent-se passar pel seu cunyat per simular que eren vius i que no volien que els busquessin.
ENTREVISTES A LA PRESÓ
El llibre combina els passatges sobre els secrets de la investigació amb les impressions personals que han suscitat en l’autora les seves visites a la presó des de 2012, a més de les entrevistes als principals protagonistes.
Sobre les seves trobades, Llambrich explica que s’ha involucrat molt però des del principi ha marcat una distància amb Laso, amb qui la relació s’ha fonamentat en la resposta que ella li va donar a la pregunta ‘Tu em creus?’: “Jo et respecto”.
A més, aporta al lector les reflexions personals que Laso ha estat anotant en diverses llibretes, en les que es veu a un home obsessionat amb ser víctima d’una injustícia però que, en alguns passatges, arriba a afirmar: “Jo sóc d’una forma que a vegades no sé si sóc massa bo”.
“Ell no canvia el discurs, el discurs és aquest: és innocent i no entén com se li ha condemnat, i ja està, no canviarà”, resumeix l’autora.
Llambrich repassa en el seu llibre altres casos d’homicidi sense cadàver com els de Marta de Castillo –on hi ha hagut confessió– i José Bretón, en què es van trobar restes biològics, i es fa la pregunta que deixa oberta: “Quantes desaparicions són homicidis encoberts?”.
En el llibre, en definitiva, Llambrich dóna una resposta a la pregunta que tantes vegades li formula Laso en les seves entrevistes: ‘Si no hi ha cos, digui’m vostè, on està el delicte?’ i conclou amb una dedicatòria en forma d’homenatge a les quatre víctimes: Lolita, Dani, Maurici i Julia.
