22.02.2016 - 22:00
|
Actualització: 23.02.2016 - 12:41
Un taxi groc accelera per un carreró que davalla cap a les aigües manses del port de Mitilene, capital de Lesbos. Els turons acolorits pel verd de les capçades dels pins tapen l’horitzó. Pel carrer caminen grups de refugiats i algun voluntari en hores de descans. Als baixos dels edificis hi ha tota mena de negocis; principalment agències de viatges.
En aquests locals distribueixen gratuïtament un llibret sobre les bondats turístiques de l’illa. ‘Happy is the man, I thought, who, before dying, has the good fortune to sail the Aegean Sea’, es pot llegir en una pàgina dedicada a les platges septentrionals de Lesbos. Un mal moment per a citar Zorba, el grec de l’escriptor Nikos Kazantzakis. 62.193 ànimes van travessar –només el gener d’enguany– els estrets que separen la costa turca de les illes gregues. En el mateix període, l’Egeu ha engolit 272 vides; més de vuit per dia.
‘Happy is the man…’
El taxi frena de cop i posa l’intermitent esquerre. Un motorista sense casc l’esquiva al crit de ‘malaka’ (un insult intraduïble). Un parell de refugiats afganesos bloquen —sense ser-ne conscients— l’entrada del recinte on amarren els ferris que uneixen Mitilene amb la Grècia continental. Negocien el preu d’una targeta SIM en una paradeta d’una companyia telefònica.
El taxista toca el clàxon…
Els nois s’aparten una mica avergonyits. Intenten disculpar-se, però les seves paraules queden silenciades per un altre toc de clàxon. El taxi entra al recinte i ressegueix les parets d’un petit edifici que serveix de duana. Algú ha escrit ‘Solidarity to migrants’ en un dels murs. El cotxe s’atura rere una filera de cinc taxis. Davant seu hi ha un enorme aparcament per als vehicles que esperen els ferris. És pràcticament buit.
Una família iraquiana baixa del cotxe. ‘It’s ten euros’, diu el taxista al pare. L’home es remena les butxaques d’una jaqueta de pell fins que troba un bitllet rebregat d’un to vermellós. El taxista l’agafa amb una certa desgana i diu ‘efaristó’ (gràcies, en grec). L’equipatge familiar consisteix en una motxilla negra i una bossa que conté una funda nòrdica. El pare ho tragina tot.
La mare camina adolorida. ‘Té reuma. Necessita un bon metge’, afirma el seu marit –prefereix restar en l’anonimat–. Les tres filles fan pinya al costat de la mare. La dona porta un mocador blanc que rutila sota un sol que no escalfa. La filla petita li agafa la mà com aquell qui intenta atrapar un globus que s’escapa. La família camina lentament fins a un parterre de la vora. No queda cap rastre de l’herba ni de les flors. La terra es mescla amb les escombraries. Alguns refugiats –ara en el camí del Pireu– han passat la nit en un parell de tendes. De la tanca posterior, en pengen peces de roba oblidades.
El pare posa uns cartons abans no s’hi assegui la mare.
Vénen del camp de refugiats de Mòria, deu quilòmetres al nord de Mitilene. Mòria és l’únic centre on la policia grega registra els refugiats que arriben a Lesbos. El camp de Kara Tepe –on s’allotgen les famílies d’origen sirià– no disposa de material de registre.
Els refugiats anomenen Mòria ‘hell hole’, el forat infernal. És freqüent veure-hi persones passant les nits sense cap resguard; desemparades contra el fred i la pluja. La higiene tampoc no hi és senzilla: hi falten vàters químics i dutxes.
‘Estàvem tips d’esperar sense fer res. Al camp només hi ha oliveres i gent, massa gent’, diu el pare. Mentre parla vigila les filles, que juguen. Encara falten unes quantes hores perquè els deixin embarcar. ‘Almenys aquí podem anar a un restaurant i menjar en condicions’, afegeix. Les racions al camp són minses i repetitives: pa de pita amb llentilles, seitons fregits o arròs.
—Per què vau abandonar l’Irac?
—La vida hi molt difícil. Hem passat de la dictadura repressiva de Saddam Hussein a una guerra civil macabra. No és vida, de fet. És patiment.
—D’on sou?
—De Ramadi [centre de l’Irac]; de les ruïnes de Ramadi.
El grup Estat Islàmic va controlar la ciutat el 17 de maig de 2015 després d’una ofensiva de gairebé sis mesos. ‘Quan nosaltres vam abandonar casa nostra [final de novembre], el govern iraquià havia començat una contraofensiva. No hi ha temps de fer res. Quan intentes reconstruir, començar de nou… tornen les bombes i la mort’, explica.
El 30 de desembre el primer ministre iraquià, Haider al-Abadi, va visitar la ciutat. Com a símbol de la reconquesta va hissar la bandera de l’Irac a la seu del govern regional de Ramadi.
Estat Islàmic encara té milicians a la rodalia i en algunes barriades de la ciutat. Les escaramusses entre els terroristes i l’exèrcit són quotidianes. El 27 de gener de 2016 una dotzena de suïcides van perpetrar dos atemptats que van matar més de cinquanta militars.
‘La violència a l’Irac és un pou sense fons. D’Europa, tan sols n’esperem una cosa: la seguretat, res més. La resta ens ho guanyarem amb el nostre esforç’, diu el pare.
Les filles tenen gana…
La família recull les coses. Abans de sortir del recinte caminen per davant l’edifici de la duana. Sota una petita porxada, a recer de la intempèrie, hi ha un petit campament. Les tendes semblen un erol de bolets virolats. A terra és ple de màrfegues amb la sigla de l’ACNUR (Alta Comissaria de les Nacions Unides pels Refugiats). En un racó, un migrant paquistanès prepara unes patates al caliu. Les brases cremen damunt un tros de planxa.
A l’aparcament, els cotxes es poden comptar amb els dits de la mà. Al fons s’aixeca un edifici gris, cilíndric i de sostre convex: la piscina municipal de Mitilene. Un mural d’un rostre femení embolcallat amb la bandera grega es destaca sobre el ciment. El rostre té uns ulls tristos d’un blau profund i aquós. És molt difícil d’esquivar-ne la mirada impregnada de pena.
La piscina –ara tancada– és on s’aixopluguen els refugiats en dies de pluja.
Prop de la porta d’entrada l’Ana i en Manfred, dos ‘voluntaris lliures’ de Suïssa, fumen un cigarret. Han estat tot el matí ajudant els membres del Pikpa Camp –un camp autogestionat que es fa càrrec de refugiats amb necessitats especials– a repartir esmorzars. ‘Les racions contenien arròs amb llet i fruita seca. Més nutritiu que no gustós’, diu l’Ana. ‘Avui no hem hagut d’alimentar gaire gent. L’excedent de racions s’ha enviat al camp de Mòria’, afegeix en Manfred.
El repartiment s’ha acabat fa estona i així i tot continuen ‘fent guàrdia’ a la porta de la piscina. ‘Els companys de Metges Sense Fronteres —assenyala una furgoneta blanca aparcada a pocs metres— ens han demanat si els podíem cobrir una estona. Fa moltes hores que són al port i necessiten oxigenar-se, prendre un cafè. Si fossin treballadors de l’ACNUR no els hauríem fet el favor, probablement, però ells són gent eficient i sacrificada’, explica en Manfred.
Les relacions entre les ONG independents –grups solidaris inclosos– amb l’ACNUR són tenses. Els primers acusen l’agència de l’ONU de reduir el drama dels refugiats a estatístiques i serigrafia. ‘Logotips i sigles gegants en mantes, màrfegues, tendes… com si la visibilitat importés més que no la feina del dia a dia’, precisa l’Ana.
Boris Txeixirkov, portaveu de l’ACNUR a Lesbos, es defensa: ‘Nosaltres som a l’illa per ajudar el govern grec a millorar els centres i el sistema de registre. També treballem per aconseguir una coordinació fluida entre tots els voluntaris i treballadors.’ Tot i això, admet: ‘Ens falta personal –ara disposen de quaranta persones– i fons.’
L’ACNUR i l’OIM, l’Organització Internacional de les Migracions, van emetre un comunicat el 25 de gener reclamant 550 milions de dòlars per a finançar l’actual resposta humanitària a la ruta dels Balcans. A Grècia, s’hi assignaren quasi 300 milions.
Unes cinquanta persones –acabades d’arribar amb autobús des de Mòria– travessen l’aparcament amb pas decidit i el cap cot. Els seus ulls eviten el mural de rostre femení. Han vingut a comprar els bitllets pel ferri. Les taquilles s’oculten en un costat de l’edifici cilíndric. Els cartells amb els colors corporatius les delaten.
Els ferris enllacen Mitilene amb els ports del Pireu i Kavala; una ciutat de llevant a 160 quilòmetres de Tessalònica.
En pocs instants es forma una filera davant l’única taquilla oberta. El preu estàndard per als refugiats és de 45 euros. No obstant això, els bitllets que es venen ara en costen 60 i són per a anar-se’n l’endemà. El venedor intenta justificar el sobrecost: ‘És un vaixell exclusiu per a refugiats. Quan desembarca al Pireu torna a les illes sense passatgers. Això genera unes despeses que s’han de saldar d’alguna manera.’ Elefthérios Venizelos, set vegades primer ministre, dóna nom al ferri. El Venizelos és noliejat pel govern grec i té capacitat per a transportar 2.500 persones.
Unes quantes persones abandonen la cua quan s’adonen del preu. No s’ho poden permetre. ‘Per als europeus un recàrrec de quinze euros potser és poca cosa; per a mi és una fortuna’, diu amb frustració l’Afzal, un refugiat de Kunduz (Afganistan). Els talibans van capturar la seva ciutat –la cinquena més gran del país– durant quinze dies entre el setembre i l’octubre del 2015. Per primera vegada, després d’haver estat expulsats del poder el 2001, els talibans van controlar efímerament una ciutat important. ‘M’ho he venut tot per venir a Europa: la casa, la moto… L’única cosa que em queda al meu país són les tombes dels meus pares’, es lamenta.
—Què faràs ara?
—M’esperaré fins que obrin les altres taquilles.
—I si no obren fins demà?
—Dormiré en un racó on no m’empipi la brisa.
—La nit és molt dura al port.
—La guerra, els talibans i la pobresa són coses dures. La nit tan sols és freda.
La majoria de refugiats, un cop comprat el bitllet, decideixen tornar cap al camp de Mòria. Els qui es queden al port s’acosten a les aigües manses. Alguns s’estiren i reposen. Uns altres s’agrupen per fumar i xerrar amistosament. La quitxalla no tarda gaire a trobar passatemps. Una colla de libanesos juguen a beisbol amb una pilota de plàstic i una branca d’arbre. No hi ha bases ni curses; simplement intenten batre la pilota com més lluny millor. El joc s’acaba quan el més gran envia la pilota aigües endins.
Segons l’Oficina Europea de Policia –Europol– s’ha perdut el rastre de deu mil nens pel cap baix –d’un total de 27.000– que viatjaven sols per la ruta dels Balcans. ‘No tots són sotmesos a l’explotació criminal, alguns han pogut acabar en mans de familiars. Però no sabem on són, què fan ni amb qui són’, explica Brian Donald, cap de personal de l’Europol.
Una tanca metàl·lica separa la zona de l’aparcament de les taquilles de l’àrea de l’espigó. Rere la tanca es veuen les línies verdes i corbes d’un pòrtic. El sostre és fet de llates de fusta. Al migdia, quan el sol brilla alt, la llum es filtra entre les peces i imprimeix una ombra reixada a terra. El pòrtic queda vorejat per una barana que els refugiats cobreixen de roba. A l’espai interior hi ha bancs –reconvertits en llits– i una cabina telefònica. A la nit, a terra, hi dormen unes trenta persones .
‘És com passar la nit en un mirador. Tot i que ens falten els prismàtics i els Alps francesos de fons…’, diu de broma en Mehdi. És nascut a Teheran, a l’Iran. És metge i li agradaria d’exercir a la Gran Bretanya. ‘Fa temps que ho somnio, però no sé si ho aconseguiré’, reconeix amb resignació. La policia macedònia només deixa travessar la frontera els refugiats afganesos, iraquians i sirians que es dirigeixen a Alemanya i Àustria. ‘Si sóc capaç d’esquivar els obstacles que em trobi als Balcans encara em quedarà la jungla de Calais’, conclou.
—De què fuges?
—D’una teocràcia assassina i retrògrada a qui fa fàstic la gent i la llibertat.
—Saps que Europa et considera un migrant econòmic?
—Sí, ho sé. No obstant això, fugir d’una guerra i tenir estatus de refugiat no et garanteix res. Als iemenites, per exemple, tampoc no els deixen entrar legalment a Macedònia.
—Com t’ho faràs per travessar els Balcans?
—Pagaré als traficants de persones, no tinc pas cap més opció.
Un ferri de la companyia Hellenic Seaways és amarrat a l’espigó. Sobre la porta d’accés al garatge hi ha una bandera grega i una pantalleta digital. Unes lletres vermelles en moviment continu informen de les parades del vaixell: Quios – Vathi (Samos) – Pireu. Un viatge quasi etern de catorze hores i mitja.
L’espigó s’allarga com si volgués abraçar tot el port de Mitilene. La part interior de l’estructura permet el trànsit de vehicles. Uns quants camions i remolcs hi descansen mentre el ferri no salpa. La part exterior és un senzill passeig marítim que s’escuda de les onades amb un rocam. Un petit far marca el punt on es barregen les aigües manses amb les silvestres de l’Egeu.
Una dona jubilada i de cabells blancs, Larissa, arrossega un carretó de supermercat pel passeig. És nascuda a Atenes, però té un vincle sentimental amb Lesbos: el seu pare era oriünd de Kalloni (un poble del centre de l’illa). ‘El sofriment i la misèria que pateix Grècia no ha de ser una excusa per a repudiar els refugiats; al contrari, hauria de ser el nostre idioma en comú. Els hem de comprendre i ajudar perquè són dels nostres’, afirma vehement. Dins el carretó la Larissa tragina galetes, fruita i ampolles d’aigua. A l’esquena porta una motxilla petita amb articles d’higiene femenina. ‘Per sort avui és un dia tranquil. Quan hi ha vaga de ferris el port és un caos. S’hi acumula tanta gent que no queda espai per a posar tendes o sacs de dormir. Se m’esmicola el cor quan ho veig.’
Només el mes de gener la Federació Panhel·lènica de Mariners (PNO) ha fet sis dies de vaga. El motiu: la reforma de les pensions proposada per Syriza.
Mar enllà es distingeix la silueta difuminada de la costa turca. Un vaixell dels guardacostes grecs juga a fet i amagar amb la calitja. Des de les roques de l’espigó una família siriana observa l’Egeu en silenci. Els records de la travessia es tornen més intensos amb la remor de les onades. ‘No ho desitjo a ningú’, diu la Nur, la mare. ‘La por, l’ansietat, el fred… és com si t’esventressin i sobreviure no depengués de tu. Nosaltres ho hem superat, sí, però la cicatriu, la portarem per sempre’, afegeix.
Fora dels límits del port –on l’espigó penetra a terra ferma– una figura de bronze sembla que es precipiti del seu pedestal. És una versió lliure i a escala de l’estàtua de la llibertat de Nova York. Als peus del monument hi ha una caseta de pescadors groga i un petit moll. Un grup d’afganesos aprofita l’espai i la privacitat per netejar-se i fer bugada.
Són gairebé les quatre de la tarda…
La xemeneia del ferri fa estona que treu fum.
La policia sol·licita als refugiats els papers de registre abans de deixar-los embarcar. Els passatgers regulars se salten aquest control. Una colla de gambians es fan una foto a la rampa d’accés al garatge del vaixell. Un treballadors de la naviliera els crida ‘¡ela, ela!’ (‘va, va!’, en grec) perquè s’afanyin a pujar.
‘Quios’, es llegeix a la pantalleta de destinacions. Després hi apareix ‘Vathi’, i s’atura quan hi surt ‘Pireu’.
