Estelades a Perpinyà

Primer, l’escepticisme. Per bona voluntat que hi posi no aconsegueixo entusiasmar-me a la idea de defensar el nom Occitanie Pays Catalan. Pel fet que sigui exclusivament en francès i perquè Pays Catalan és un eufemisme que s’ha estès en els darrers quinze anys per no haver de dir ni Rosselló -que fereix la sensibilitat dels habitants de les altres comarques nord-catalanes- ni Catalunya, que a nas d’un jacobí ordinari té un tuf insuportable de separatisme. Tampoc no m’entusiasma el lema que afirma, en francès, “Sem catalans, no sem occitans” perquè desprèn un cert to de menyspreu cap a Occitània sense posar gens en causa l’essència del problema, que ve de França.

Sento un malestar a davant d’aquest moviment a favor d’un nom perquè, a l’hora de la veritat, és a dir a l’hora de confegir les regions, gairebé ningú no va protestar pel fet que fossin dissenyades des d’un ministeri parisenc i que en cap cas s’hagués demanat l’opinió de les poblacions concernides. I em fa molta por que una vegada passada la febrada actual tornem a la passivitat ordinària de tants càrrecs electes que veuen bé que es facin coses en favor del català a condició que no les hagin de fer ells. Mirem, en comparació, el que passa al País Basc Nord. Fan part de la regió Nouvelle Aquitaine i ni abans ni ara el nom del territori basc no ha estat associat al nom de la regió. Però el treball associatiu i la implicació de les institucions locals permet que, avui, el trenta-set per cent dels alumnes de primària sigui escolaritzat en basc (sistema immersiu privat i sistema bilingüe públic). A Catalunya Nord tan sols hem aconseguit escolaritzar en català el set per cent dels alumnes de primària.

La identitat catalana, al nord, és lenta, quieta, somnolent, però a sota, en les profunditats, continua existint un substrat. I aquest substrat, a vegades, es mou. Diria que és la tercera vegada que ho fa al segle XXI. La primera vegada va ser contra la MAT, que va aixecar un enorme moviment popular que anava molt enllà de la defensa del medi ambient. La segona vegada va ser, ja, contra un nom de regió, quan l’aleshores president del Languedoc-Roussillon, Georges Frèche, va voler desbatejar-la i anomenar-la Septimanie. La manifestació contra la MAT va reunir unes quinze mil persones, la manifestació contra la Septimanie unes sis mil. La d’ahir, amb unes deu mil persones, se situa entre les dues i és doncs, de les més multitudinàries que s’hagin viscut a Perpinyà si més no per temes que tenen a veure amb la identitat i la dignitat.

El més probable seria que aquest moviment del substrat identitari sigui tan sols un moviment si no fos que a Perpinyà, ahir, hi havia moltes estelades. I això va ser una sorpresa. D’estelades n’hi ha a la manifestació anual del Correllengua però el Correllengua és una manifestació, amb molta menys participació, importada del Principat, en què els participants de Catalunya Nord són minoritaris. Ahir, per primera vegada en la història de Catalunya Nord, les estelades voleiaven al costat de les senyeres en una manifestació genuïnament nord-catalana i ningú no semblava ofendre-se’n. Això sol és una mena de miracle.

Tanta gent, ahir, a Perpinyà, i tantes estelades eren l’indicador molt clar que el substrat s’ha mogut també sota l’efecte del moviment tectònic del Principat. Una mena de contagi lleuger però que feia dir a manifestants que per fi els catalans del nord també demostraven que podien actuar per defensar el que són. Si bé seria una equivocació dir que aquesta manifestació era l’inici d’un moviment de reivindicació més global i més radical és probable que creixi el nombre de catalans del nord independentistes per procuració, és a dir que aproven i recolzen el procés independentista del Principat. I això no és poca cosa quan se sap fins a quint punt aquest territori ha banyat i banya encara dins el suc gàstric del jacobinisme.

I més enllà de la quasi evidència que la reivindicació del nom no aconseguirà el seu objectiu, l’interessant, és clar, és d’intentar entendre què quedarà de tot això. Què passarà amb els cent quaranta-set batlles (de dos-cents vint-i-sis) que havien anunciat la seva presència, amb els jugadors de rugbi, amb els sardanistes, amb els que cantaven “Et ils sont là, et ils sont là, et ils sont là les Catalans” i amb Miss Catalogne 2016 que ahir van desfilar plegats. Primer de tot, quedarà allò que la presidenta de la regió Occitanie, Carole Delga, ha promès reiteradament i que, sense el rebuig català del nom Occitanie, potser no hauria existit mai: la creació d’una Oficina Pública de la Llengua Catalana, tal com n’existeix al País Basc, a Bretanya i a Occitània. En el context de la legislació francesa, sempre desfavorable, és l’eina més potent possible per promoure una llengua dita regional. Hi haurà també, probablement, més pares que voldran inscriure els seus fills a la Bressola o a les línies bilingües públiques, però la majoria d’aquestes escoles estan ja col·lapsades i no poden créixer. Caldrà veure, doncs, si entre les desenes de batlles presents n’hi haurà que es decidiran per fi a accedir a la demanda de pares i a iniciar els -llargs- tràmits per obtenir una línia bilingüe, o per acollir una nova escola de la Bressola.

I què passarà en els caps dels ciutadans formatats per una nació “una i indivisible” que, ahir, quan passaven a davant de la Prefectura, emanació sagrada del poder central, van escridassar-la en una xiulada monumental? Si fos de natura optimista, diria que aquesta esbroncada podria ser l’inici d’una desconnexió emocional de nord-catalans de cara a França. I si es pogués completar aviat amb un procés de connexió emocional amb una Catalunya independent, els resultats podrien ser sorprenents. Segurament caldria ara que els responsables polítics que no són d’origen català, o que no parlen català, o que no l’han transmès, o que no se senten identificats amb la paraula catalanista elaboressin la seva pròpia dialèctica en favor de la identitat catalana, més enllà de quatre frases buides i previsibles. Algun esperit fantasiós potser podria dir que la llengua i la identitat catalana han esdevingut afers massa seriosos per ser deixats en mans dels catalanistes. Sense els catalanistes ben poca cosa quedaria de la memòria viva de Catalunya però sense els no-catalanistes tan sols es podrà contemplar l’agonia d’una llengua i d’un territori.

I per acabar diria que els funcionaris de la Prefectura, ahir, no només comptaven els manifestants sinó també les estelades i que, doncs la por del contagi vingut del sud ha crescut una mica més. Per tant, també ha crescut una mica més l’animadversió de França envers la independència de Catalunya. Coses que passen.