Estat d’excepció

En estat d’excepció viuen els francesos, en tenen per tres mesos pel cap baix. També hi viuen, encara que no de manera tan declarada, els francòfons i flamencs tots, de capital Brussel·les, així mateix centre neuràlgic de la Unió Europea i una ciutat que diumenge passat va viure una ferrenya censura informativa, que els periodistes van acceptar i que he explicat ací. Amb un grup de col·legues ens preguntàvem ahir què caldria fer, com tirar endavant en el difícil panorama internacional que tenim muntat i que va esclatar de manera meridiana el 13 d’aquest mes de novembre, fa només dues setmanes. Aquesta és ara la qüestió principal i, dins d’ella, el monotema per antonomàsia és per a mi el grau d’incomunicació a què ens sotmeten els nostres mitjans, que per força haurem de dir mitjans d’incomunicació de masses.

Si la premsa francesa fa circular en titulars el concepte d’informació ansiògena per parlar dels efectes de la sordina informativa dels dies posteriors al 13 de novembre, deixo de banda aquí com afecta aquest mateix concepte d’informació ansiògena la sordina informativa sobre les negociacions per a investir una nova presidència de la Generalitat, i em centro en allò que els nostres mitjans gairebé no diuen de tot el que passa a França i a Bèlgica. Algunes coses les puc pensar gràcies a la premsa francesa. Algunes altres, són incloses en blogs de veterans corresponsals de la premsa de Barcelona i de Madrid, que fan el que poden per eixamplar el que publiquen a les pàgines impreses dels seus respectius mitjans. Perquè en realitat no és el periodisme ni els periodistes els que van desapareixent, més aviat es van esvaint els diaris –les empreses periodístiques– tal com els vam conèixer, amb ombres i llums, el segle passat.

Juan Pedro Quiñonero, corresponsal diplomàtic europeu des de fa dècades de París estant, que manté un blog molt ben informat donant compte de les complexitats de la vida quotidiana i de la política francesa, aporta aquestes xifres dels èxits fins ara de l’estat d’excepció: 115.000 policies, gendarmes i soldats estan mobilitzats per tot França (66 milions d’habitants, dels quals uns 6,5 són francesos d’origen arabomusulmà), mirant de trobar pistes: en els mitjans islamistes, en els suburbis, en moltes mesquites i llocs de culte, en molts més encara ‘centres’ de tràfic de drogues. Tot i això, en deu dies curts, aquest impressionant operatiu policíac i militar, que es beneficia dels procediments expeditius de l’estat d’excepció, ha aconseguit de fer… 1.233 escorcolls, 165 detencions i… 230 armes. I, a sobre, de manera paradoxal, res de tot això no ha permès establir, ara per ara, cap relació directa i confirmada amb els autors materials dels atemptats del dia 13.

Abdelhamid Abaaould (Anderlecht, regió Brussel·les capital, 1987), el gihadista belga marroquí presentat oficialment com l”organitzador’ dels atemptats, també en projectava d’altres a la Defensa, el gran barri de negocis d’Europa, a l’oest de París, segons es desprèn de les converses amb la seva colla d’amics, traficants de drogues, delinqüents, atracadors, kamikazes i pròfugs de la justícia. I encara més, se n’ha sabut, d’ell. De l’estudi de les comunicacions telefòniques d’Abaaoud amb Hasna Aït Boulahcen (Clichy La Garenne, suburbi parisenc, 1989) i amb altres ‘col·legues’, es desprèn que ‘l’home orquestra’ va tornar als escenaris dels crims –la sala Bataclan i els bars dels districtes X i XI– per ‘seguir’ i contemplar-ne de prop els resultats. Errant durant un parell de dies entre la frontera belga i diversos suburbis parisencs, Abaaoud va ser finalment abatut el passat dia 18, en l’assalt a l’edifici d’habitatges de Saint-Denis (perifèria nord de París), on també va morir la terrorista Hasna.

Ara que coneix la tela d’aranya d’un individu liquidat a trets, la policia mira de saber on s’han ramificat aquestes relacions personals amb els mitjans criminals i gihadistes d’alguns suburbis francesos. Segons el Ministeri de Finances, la crisi en curs costarà als pressupostos de l’estat francès més de 2.000 milions d’euros. De moment, no avancen gaire les investigacions.

Mentrestant, la guerra truca a totes les portes. La historiadora i periodista francotunisiana Sophie Bessis, una dels dos signants de l’article que us vaig comentar la setmana passada sobre la necessitat de demanar l’impossible, també investigadora de l’IRIS (Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques, en sigles franceses), reconeixia aquest dijous, en un xat amb els lectors de Le Monde, que ‘França no té cap intenció de revisar les seves relacions amb l’Aràbia Saudita i amb Catar’.  I, per la seva banda, Rafael Poch, corresponsal ara a França i que ho ha estat també a l’antiga URSS, a la Xina i a Berlín, publica en el seu blog a la web de La Vanguardia una anàlisi demolidora, titulada ‘La diplomàcia d’Hollande ha nascut morta’.