Espanya, sense la màscara

Ja fa temps que es va comentar en altres editorials que l’estat espanyol havia perdut el control de la seua actuació. Recorde jo l’exemple del pendent ferroviari. Ara està completament llençat i ja es veu que és inevitable un descarrilament. Una de les tasques importants de la diplomàcia catalana és, doncs, advertir a tots aquells que es puguen veure afectats. Fonamentalment, els socis europeus; però no només. I, de passada, continuar informant sobre l’interès de Catalunya per col.laborar amb tots ells i donar unes garanties que Espanya ja no pot oferir. A banda, cal enllestir aviat el final del procés.

Tenint un estat que va contra Catalunya el més lògic és marxar per poder viure amb dignitat. Si en aquest moment l’agressivitat augmenta exponencialment, tot s’haurà d’accelerar i la proclamació de la DUI serà l’única sortida que el govern espanyol ens deixarà. La sentència de la presidenta del Parlament podria ser una bona data si és abans de finals de setembre o si es dissol el Parlament o l’autonomia “manu miltari”. Després però, caldrà fer un referèndum d’autodeterminació que segur que guanyarem. Seguidament farem la proclamació de la República Catalana, caldrà demanar el reconeixement de tot el món civilitzat, l’entrada en múltiples organitzacions internacionals i establirem diàlegs amb el govern espanyol per parlar d’actius i passius, sota l’empara internacional. Seguidament caldrà convocar eleccions constituents amb l’obligació de redactar una constitució catalana i començar a caminar en pas ferm cap a la llibertat.
Per aconseguir-ho, el front internacional és clau i caldria intensificar encara més les relacions secretes o transparents per tal que comptem amb un gruix d’estats que ens puguin dinar suport econòmic i polític quan toqui i perquè critiquin obertament una monarquia bananera que ha oblidat la paraula democràcia i el que és un estat de dret.

Sembla que ara ja tot es qüestió de dominar el “tempo”. Els nostres líders voldrien arribar a les voltes de l’estiu, obligats pel full de ruta acordat i compromès. Els 18 mesos se’ls han quedat curs a ells per les seves conveniències de partit (sempre les maleïdes conveniències de partit i la política “gallinàcia”). ja sabíem tothom que això passaria. Però, al menys les estructures d’estat ja deuen estar ben a punt (Lluïs Llach va dir al desembre proppassat que en aquell moment ja ho estaven). Per altra banda hi han senyals de que el govern d’Espanya tampoc te pressa(apart del soroll que estan fent una part d’ells, els que precisament no estan a la cabina de decisió). També hi ha la data de tancament al juny del IRPF que es com una patata calenta per la nostra Hisenda Pública, ja nata, però, encara a la infantessa, pobreta.

Be, el bo esta renyit amb l’òptim. S’ha de fer, ja! sempre hi hauria raons per a una mica mes de temps… una mica mes de temps… i la fruita acaba podrint-se. Si el govern espanyol no ens obliga amb alguna de les seves habituals bestieses crec que els primers dies de juliol pot ser un moment molt bo per a posar nosaltres tota la carn a la graella. I prèviament, durant el mes de juny anar escalfant motors a base de be.

Des d’aquí commino a que des d’ara mateix pensem cada un: “que puc fer jo pel meu país i el seu futur?” (després el nostre país ja ens donarà tot el que necessitarem, en podeu estar ben segurs). No eu pensat en el enorme orgull i satisfacció amb vosaltres mateixos i davant tothom, no només dels nostres fills, nets i familiars, i que després puguem dir: Mireu el que vaig fer jo pel nostre nou país! Nois i noies, el nostre país ens l’hem de fer nosaltres mateixos, tots. Nomes os cal pensar-hi un mica, de seguida os sortiran idees. Campanya sense parar amb tot aquell que vegeu indecís, en el vostre entorn i en tots els àmbits, no tingueu por de parlar amb la gent, veureu com gairebé tothom os seguirà la conversa: mentre esteu esperant torn en tendes i mercats, anant en autobús o esperant-lo, la persona que teniu al costat, a tot arreu; qualsevol cosa es bona per obrir conversa. Nomes os dic que al que veieu que hi esta en contra no hi cal perdre temps, no hi ha res a fer, si ho sabre jo, això. Els dubtosos es als que cal treballar i amb veritats, no ens calen mentides: tenim tota la raó, estem en el nostre país, a casa nostra, ens volem governar a nosaltres mateixos i la nostra vida o que ens governen els dels nostres; i els que hagin vingut de llocs llunyans a fer-se també del nostre grup, amb bona llei, benvinguts. Diguem-los tot això. I que tots som d’origen estranger en aquesta terra. Potser alguns tenim avantpassats molt llunyans establerts aquí; però, els primers que van vindre aquí, d’on eren, pobra gent? a buscar-se algun aliment aquí, i el van trobar… treballant. Així es van integrar a aquesta terra i així estem ara, nosaltres, els seus descendents i no volem ser trepitjats per intrusos “con sus derechos de conquista”. Feu córrer la veu per tot arreu d’aquestes grans veritats.

Jo mateix em vaig fer independentista (durant la segona legislatura de José Mª Aznar) perquè no vull tornar a ser governat pel PP. Però és que sota Rajoy n’hem vist tantes, i tan grosses, que marxar és una necessitat urgent. Haurem d’aguantar impertèrrits fins el setembre? O hi ha alguna cosa que vagi a desfermar la independència en cosa de setmanes? Sé que el govern de Junts pel Sí ho vol tenir tot embastat i amb una arquitectura bonica abans de fer el pas, però si en una cosa el govern Rajoy ens pot marcar el temps és en el fet que això no es pot aguantar més. Cometen molts errors, i amb tota la mala fe. Però és que la lògica d’aquesta gent no té res a veure amb la realitat. Simplement ens veuen com uns esclaus semianimals a dominar militarment, per després carregar-los el mort econòmic de totes les bestieses que se li acudin als de Madrid i subseus, des de l’Espanya Radial fins al pla Renove de mobles a Extremadura. I mentrestant vivim cada dia pitjor. Costarà aguantar.

Cal recordar que en totes les colònies que han anat perdent, sempre han utilitzat els mateixos mètodes. Enlloc d’intel·ligència, la força. Enlloc d’astúcia, la massacre. Enlloc de les lleis universals dels drets humans, les seves “lleis” fetes no per jutjar, sinó per castigar de forma indiscriminada a tot aquell que no els agrada perquè pensa diferent.
Un es pregunta sense cap ànim de molestar a ningú: Hi ha algun factor desconegut per mi que fa que no puguin aprendre de les seves experiències?. És alguna espècie de complex d’inferioritat el que fa que SEMPRE enlloc de parlamentar i buscar solucions, responguin amb un atacs bestials i desproporcionats contra els que discrepen?
Entre els seus descomunals errors han arribat a declarar la guerra als Estats Units d’Amèrica i s’han permès el luxe de perdre tota una flota per la suprema supèrbia de creure’s que era invencible. Això entre milers més.
Enlloc d’entendre que les coses canvien, i que el món ja no és com sembla que els agradava, es neguen a la possibilitat de fer un procés d’independència intel·ligent i guanyar un país amic amb qui tenir tractats en els que hi guanyi tothom, amb qui col·laborar per a les grans infraestructures comuns i amb qui treballar junts. Prefereixen optar com sempre per tenir un enemic més, guanyat tractat a sang i foc… Quan comencem el nou país? Va, que això ja es va fent insostenible i, sobretot avorrit.

Gairebé quaranta anys per adonar-nos de com varen organitzar la transició els espanyols és per fer-s’ho mirar, no li sembla?. El professor A.Nieto a “La organización del desgobierno” Ariel, 1982 ho explicava perfectament, el que molts ciutadans d’aquest país hem viscut; com mitjançant els partits, bàsicament les dretes i esquerres estatals, han controlat mitjançant la desprofessionalització de l’administració, a tots els ciutadans i han imposat el “model de dos temps” d’explotació econòmic i social espanyol, amb l’ajuda de la premsa i molts professionals, que varen, primer, permetre la bombolla financera i immobiliària, i, ara, la denúncia de l’engany i posterior repressió. El primer temps consisteix a explotar els recursos del país, fent veure que tothom hi participa, en benefici d’uns quants, per a després, denunciar-ho, estigmatitzant a un enemic comú, per a tornar a fer que continui una altra generació d’espavilats i de tontos útils amb el mateix model; mitjançant la premsa del règim i els seus periodistes que contribueixen en el primer temps a fer periodisme de “distracció” per a continuar amb el periodisme de “denúncia”, mentre la població ensinistrada durant quaranta anys com progres babaus, s’escandalitza.

M’agrada molt llegir al Vicent, em fa llum i em crea seguretat, ampliar la base del coneixement, ens dóna més fermesa i estabilitat. Al Andreu Fàbregas, dir que estic d’acord amb tot el que dius, i que per arribar a gaudir de un Estat propi, estic disposat a fer el que calgui, fins i tot per les generacions futures amb la vida, (esperem que no calgui),..però et volia fer un comentari, veuràs, jo no soc de ciutat, soc de poble, i al poble sempre em dit als comerços “botigues”, aixo de “tendes” em sona fatal, si be es veritat que ho deien els que venien de Barcelona, al poble les tendes son les barraques de roba a les fires, i quant es d’obra en diem botigues, disculpam el comentari.